Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Josep Comajoan, Periodista |

Bany de masses a Vic en el bateig de ‘La Vanguardia’ en català. Fins ara, el nou teatre L’Atlàntida només s’havia omplert per un acte no estricament cultural el 24 de maig passat, que l’aleshores candidat a la presidència del Barça, Sandro Rosell, hi va fer un dels actes més multitudinaris de la campanya. Vés a saber si devia ser aquell dia que algú del Grup Godó, tan descaradament rosellista, ja va prendre nota de l’escenari, situat a escassos metres del claustre de la Catedral, on reposa el son etern Jaume Balmes.

Jaume Balmes va ser citat en la seva intervenció pel director José Antich, que va definir Vic com una suma de “tradició i sentit comú”, a la recerca del “punt mig”. Una ciutat hereva del filòsof i eclesiàstic vigatà, “que alguns han volgut presentar com un carca, però que en realitat era un intel·ligent reformista, que va voler modernitzar la tradició”. Talment, va recordar, com ha fet sempre ‘La Vanguardia’. En fi… Si ell ho diu…

L’articulista Francesc-Marc Álvaro va començar reconeixent que la sortida de l’edició en català, al cap de tants anys, és una “anomalia”, a la qual s’hi posa fi. Acte seguit es va embalar i ja va comparar la jornada d’ahir amb la del dia de 1983 que va engegar TV3. “Però ara no fa el pas com aquell dia un poder públic, sinó una empresa privada”, va reblar. Cap referència, és clar, a les substancioses subvencions que li reportarà al grup Godó la seva ‘normalització’, com va rebre en el seu moment també ‘El Periódico’.

L’alcalde de la ciutat, Josep Maria Vila d’Abadal, cofoi de ser l’amfitrió de tal vetllada que no van parar de qualificar d’“històrica”, va ser qui es va cuidar de desvelar el ‘motiu’ de tal retard, que ja havia avançat el director José Antich al matí a TV3: “Aquest any en fa 30 que va néixer la primera generació totalment escolaritzada en català”. I que ara, a aquesta edat, ja està en condicions d’escollir diari, es va descuidar de dir, tot i que qui va voler, li va poder entendre. ‘Si non è vero, è ben trovato’, que diria algun, però el motiu sona forçat, forçat, en tot cas.

Al ‘bateig’, que deurà tenir abans del 6 de maig una ‘confirmació’ en algun escenari més barceloní, no li van faltar ‘padrins’. A la ja confirmada presència del portaveu del Govern, l’osonenc Francesc Homs, s’hi va afegir a última hora la vicepresidenta Joana Ortega. I entre la segona fila d’autoritats no passava desapercebut el perfil d’un David Madí a qui tots els que van poder no es van estalviar d’anar-li a ‘tocar la mà’.

Sigui com sigui, la sensació de “dia històric” es respirava en l’ambient, més després del vídeo introductori on en poc més de cinc minuts es va repassar la història de 130 anys de ‘La Vanguardia’, paral·lela a la del país -en aquest cas sí, Catalunya-, al més pur estil del diari, obviant aquells moments desagradables i destacant els que no tenien altra manera de desembocar que en una edició en català del rotatiu. Un vídeo, dit sigui de passada, on no es va fer ni una sola referència a l’edició digital del diari.

Intentar llegir entre línies del discurs del director José Antich ja és més agosarat. Quan comença dient que ‘La Vanguardia’, “sense perdre el fil de la tradició”, sempre “s’ha avançat als canvis”, és evident que no vol dir que són pioners en la premsa en català. Que potser volia dir alguna cosa més que caldria interpretar en clau de país i del seu futur? Ja he dit que és força agosarat interpretar de les paraules d’Antich que, amb el pas que dóna ara ‘La Vanguardia’, s’avança a algun que el país pot donar en un futur a curt o mig termini. “No renunciem a res”, va dir tot seguit. A veure…

Per la resta, Antich va insistir que l’edició en català no podia ser “una simple traducció mecànica”. Un diari “pensat en català i en castellà” ha de ser, al seu parer, també un diari “escrit en català i en castellà”. I els que hi érem vam entendre que els articles de les principals firmes del rotatiu no podran ser pervertits per una màquina, sinó que seran reescrits pel mateix autor en les dues llengües.

Tot plegat, un pas més, important, possiblement molt important, en la ‘normalització’ de la premsa catalana, de la llengua i del país. No fins el punt, però, que alguns que ja hem escrit sempre en català ens haguem de sentir com si ens haguéssim de fer perdonar haver-ho fet així tota la vida i no, com ‘La Vanguardia, en castellà, per acabar donant el pas en un ‘dia històric’ precisament en una ciutat on aquest dijous 3 de març farà ja 33 anys va veure la llum un modest periòdic de nom ‘El 9 Nou’, que a la seva manera també ha tingut diversos ‘dies històrics’. Cap d’ells, però, per haver deixat de ser íntegrament en castellà.

I acabaré aquesta primera crònica d’urgència amb la qual m’estreno en aquest espai que m’ofereix ESCACC –gràcies!- amb la cita de Joan Fuster amb què també va tancar la seva intervenció Francesc-Marc Álvaro: “Puix parla català, vejam què diu”. I és que temps hi haurà a partir d’ara, amb la criatura ja batejada, d’analitzar si el català de ‘La Vanguardia’ és així o aixà, si a part de ser escrita en català està també pensada en català i, més transcendent encara, si com va dir Antich, ‘La Vanguardia’ es torna a avançar a alguna cosa històrica o si, al contrari, aquesta vegada senzillament han arribat amb 30 anys de retard.

Tags: català, La Vanguardia

Aquesta entrada s'ha publicat el 01-03-2011 a les 11:19 i arxivada en Premsa. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.