Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Distribució, fidelització i monetització. Aquests són els tres pilars que s’han erigit com a fonamentals per sustentar qualsevol projecte digital que aspiri a ser rendible. El camí és aconseguir captar més audiència a través de continguts atractius i saber transformar aquesta audiència fidelitzada en beneficis a través de subscripcions, publicitat i comerç electrònic.

Qualsevol estratègia fora d’aquest marc pot resultar interessant des del punt de vista tecnològic, però difícilment resultarà rendible per a les empreses dedicades a la comunicació. Massa vegades la visió de conjunt es perd a causa de la fascinació per les últimes tendències del sector. Distribució, fidelització i monetització. En el fons, estem parlant de la creació d’un nou model de negoci.

Dins d’aquest mercat indefinit, Google s’ha erigit com la primera gran companyia que aconsegueix crear un gran negoci de comunicació a nivell mundial basant-se en els tres pilars del negoci digital. Perquè Google és una empresa de comunicació. Conceptualment el seu funcionament és simple: recull informació i la posa a disposició de l’usuari a canvi de publicitat. En aquests moments, la inversió en cercadors ocupa pràcticament la meitat de la inversió publicitària digital a nivell mundial i Google n’és el màxim beneficiat.

El problema de les empreses de comunicació és que Google no paga els creadors dels continguts que difon. Com a mínim no els paga directament. Hi ha molts professionals del sector que defensen la teoria que gràcies al fet que Google genera una gran quantitat de tràfic a les pàgines web dels mitjans aquests poden, al seu torn, vendre publicitat a aquesta audiència. Però també hi ha moltes veus de directius de mitjans de comunicació que s’alcen contra el que consideren una mena de paràsit digital que xucla la sang de continguts generats per altres.

De totes maneres, més enllà de les accions de guerra oberta de Rupert Murdoch i el seu grup News Corp., cap altre grup de comunicació ha decidit tallar completament els enllaços amb el gran buscador. I és en aquesta lluita agònica per la supervivència del model tradicional d’empresa de comunicació que sorgeixen les plataformes de pagament per continguts (paywalls). Tot i que fa temps que funcionen, mai tants grups de comunicació havien apostat tan fermament per aquesta via. Els micropagaments que Apple ha aconseguit implantar amb èxit en aplicacions digitals i continguts musicals gràcies a la plataforma iTunes i AppStore busquen ara el seu camí per arribar a un públic més general.

Encara és aviat per valorar l’èxit de les primeres experiències importants respecte les paywalls, però és interessant veure com els dos gegants del món digital s’hi estan centrant molt seriosament. Google (una altra vegada) i Facebook estan desenvolupant les seves pròpies plataformes de pagament per a continguts. Potser, ara sí, ens estem acostant a un model factible.

El mercat dels continguts està més obert que mai i clarament s’està estructurant al voltant dels nous rols digitals: plataformes de distribució, centres de creació de continguts i plataformes de pagament. Distribució, fidelització i monetització. Segur que tancar aquesta definició ajudarà a fer que els mitjans de comunicació tradicionals trobin la rendibilitat al món digital.

Diuen que si enmig d’una festa et pares a pensar qui l’està pagant i no trobes una resposta clara, el més probable és que l’estiguis pagant tu mateix. La festa digital ha d’acabar trobant un ritme constant, menys festiu, però més ortodox. La festa ha d’acabar amb el començament d’un nou model seriós, professional i rendible per a tots els agents de la cadena de valor de la comunicació.

FONT: Revista Quaderns d’Escacc (núm. 2).

Jordi Sellas
Director de desenvolupament digital del Grup RBA

Un estudi recent de la Universitat de Cornell assenyala que les xarxes socials tendeixen a afavorir les connexions entre individus de característiques similars. Fins aquí cap novetat que vagi més enllà del que el propi sentit comú convidaria a esperar. Però, no és només que ens apleguem per característiques demogràfiques donades (edat, sexe, raça, educació), hi ha altres aspectes a tenir en compte, en l’establiment dels nous llaços virtuals. L’estudi ha analitzat més de 100.000 usuaris de Twitter durant sis mesos i ha repassat (atenció!) 120 milions de tuits, tot triant les paraules relacionades amb les emocions per donar-los un valor ‘positiu’ o ‘negatiu’. D’això n’ha sortit un índex, l’índex subjectiu de felicitat. El resultat? La comunitat de Twitter està dividida entre els que somriuen i els que no. I, assenyala l’informe, hi ha poca relació (poques mencions, pocs RT…) entre les dues. A ningú li agrada que li aixafin la guitarra, és igual si toca la cançó en to major o menor.

El titular està servit: la gent que és feliç, twuiteja en comunitats similars, en les quals regna un entusiasta hedonisme i un efervescent bon humor. 140 caràcters donen per molt, fins i tot per explicar al món, i potser també a un mateix, que un és feliç. Tota llum té sempre una ombra. La comunitat dels ‘feliços’ batega confiada al costat del col·lectiu dels pessimistes, l’altra gran família a Twitter. Al costat de l’exhibició alegre dels entusiastes, trobem els piuladors enterenyinats en una conxorxa de tuits tristos, queixes i laments.

L’índex analitzat es reconeix a si mateix com a subjectiu, com si calgués remarcar-ho. L’escàner de les emocions a Twitter pot passar per alt la ironia (sempre més fina, sempre més subtil) però també el sarcasme. Ens podem felicitar pel percentatge de lectors de diaris entre la població més jove: però quan ho fem, podem detectar automàticament i ho fem literalment, o amb pessimista conyeta. Per no parlar que el més alegre del piulaires feliços pot tenir un mal dia, o una mala setmana. I què passa, aleshores?, és expulsat del ‘paradís’ del bon rotllo?

Milers de poetes han intentat sense èxit des de fa segles, entrendre l’hermètica dialèctica entre allò que escrivim i el que pensem; entre el que creiem que sentim i allò que sentim realment, entre el que som i el que voldríem ser. La nostra psique desvetllada per un càlcul matemàtic, el misteri de la felicitat destil·lat a partir de l’anàlisi d’una robusta base de dades?

En tot cas, i malgrat les evidents limitacions, aquest és camp emergent. Un àmbit d’estudi interessant per a les persones que es dediquen al marqueting online i, perquè no?, també a l’anàlisi política. Més que un diagnòstic afinat, aquesta mena de càlculs ofereixen tendències –’pistes’, vaja– sobre el nostre humor com a col·lectiu. El dibuix que surt de la connexió dels diferents punts es projecta sobre la freda solvència de milers de dades. Això el fa més real?

Oriol Lladó (web)
Periodista

Algú potser encara creu que els nord-americans es van posar a fer westerns perquè s’avorrien. Glopejaven xarop de cactus i mastegaven regalèssia de serp. Els ianquis s’inventen el western perquè volen explicar la seva vida. Volen que el món vegi com van de banda a banda buscant or, destil·lant licor d’atzavara, construint les primeres ciutats modernes… Buscant una vida millor. Com després del súper clatellot nacional del crac de 1929. Tot estava molt fotut. I sí que el senyor Roosevelt va fer allò del New Deal, vaja fer carreteres, escoles… Però, els nord-americans van superar la crisi guaitant els primers supermans terrenals que apareixen a les pel·lícules de Frank Capra i els documentals de solidaritat de desesperació de Pare Lorentz. Així van agafar la confiança per enlairar-se: l’audiovisual els va dur a la realitat. Fins a la Segona Guerra Mundial. Que sí, que sí que suposa una victòria bèl·lica, geo política, però sobretot l’hegemonia d’explicar al planeta la seva vida. Tot va ser de color rosa cinemascope: la segona generació de guerra de sexes de Rock Hudson i Doris Day o l’encís màgic de Bewitched. Automatismes extraterrestres, còctels calidoscòpics, adossades felices… El way of life a la ficció i a la realitat es donen la mà. Aturem-nos aquí. I saltem fins avui. Estem davant d’un dels filons de la indústria audiovisual: el passat. Bé, explicar el passat. Bé, explicar qui hem estat… i qui som. Bé, el passat actualitzat. L’F5. Tecla existencialment necessària.

Més d’un segle després els nord-americans pitgen l’F5 audiovisual: actualitzen els western amb sèries com Deadwood; el pre crack del 29 amb Boardwalk Empire i el post amb Carnivale; les noves mirades –poc victorioses- sobre la segona Guerra Mundial amb Band of brothers i The Pacific; i els (in)feliços seixanta amb la central nuclear dels (mal)somnis de Mad Men, o The Kennedys. I el cabàs és inacabable: el nou imperi a Rome; els ciments dels Estats Units amb John Adams… sèries, de TV, films, documentals, literatura, assaig, webs, xarxes socials, marxandatge… Continguts i continguts que es multipliquen naixent d’un sol contingut. Que s’enlairen poderosament des de molt lluny com un coet a la carrera espacial. Ho ha dit el galant, el mega-súper-home del segle XXI, l’actor Jon Hamm: “Avui tenim la mateixa energia que als anys previs a l’arribada de Kennedy, com aleshores estem explorant el principi d’alguna cosa i sabem que anem pel camí correcte”. El present i el futur és el passat.

Bé, Hamm, és Don Drapper: el protagonista de Mad Men. La sèrie de televisió multi premiada als Emmy i als Globus d’Or, la sèrie que està marcant narrativa, estètica, que influencia dins i fora de les pantalles. De fet, sèrie que demostra que no és que tornin els seixanta i els publicitaris de Madison Avenue ens tornin a fer somiar truites, barres de llavis o automòbils. No, ni tant sols torna el passat. Mad Men, o qualsevol asteroide audiovisual de galàxies aparentment llunyanes, no parla d’adés, parla d’ara. Dels somnis perpetus d’una societat. D’avui. D’aquí. Del jo. Per això l’espectador s’hi reconeix, perquè realitat i ficció es donen la mà.

Sembla una paradoxa que un país com els Estats Units, que té tant poca història, tingui tanta història audiovisual. Sembla una paradoxa que un país com Catalunya, que té tanta història, tingui tant poca història audiovisual (i tant poc actualitzada). Sembla una paradoxa que, Catalunya, tenint el millor guió del món: la nostra història, el tinguem tant poc vist. Fixem-nos lo molt que s’han explicat els nord-americans i lo poc que ens hem explicat els catalans. Audiovisualment què sap el món (i nosaltres mateixos) de nosaltres? Poc i interromput, com un intermitent que mig funciona. Estem dèbilment comunicats, més a mode espelma, que no pas LED. Se’ns veu poc i a saltirons. Existim a grunes. Difícilment si no existim més a nivell audiovisual, comunicatiu, existirem realment. Llums i ombres.

Il.luminem. Fem un exercici infantil però de contundència de llosa. Si qualsevol persona agafa qualsevol llibre d’història de Catalunya veurà que audiovisualment poc pèsol tenim menjat. Sens dubte es fan coses. Acabem de tenir Pa Negre (recordem: adaptació del llibre d’Emili Teixidor). O d’ara: la mini sèrie Ermessenda; 14 d’abril. Macià contra Companys. I és clar, n’hi ha hagut més, per exemple, La Mari, Serrallonga, Els Diaris de Pascal, La Via Augusta, La memòria dels Cargols… Tot i això continuem tenint una geografia gruyère pel que fa a la nostra història en ficció. Hi ha una metàfora molt clara per veure-ho. Incerta glòria, la gran novel·la catalana del segle XX, la gran novel·la sobre la Guerra Civil, l’obra de vida de l’escriptor Joan Sales no ha tingut encara cap adaptació. Almenys Marc Recha fa temps que hi remena. Això seria possible en un altre país? Gruyère que demostra la punta de l’iceberg de tot: malgrat que el país està enfonsat i congelat, existeix. Aquesta és la realitat.

Sí, és real que des de un punt de vista documental i, especialment, des del naixement de TV3 s’ha fet feina. Només un tast cronològic: Operació Nikolai (1992), Sumaríssim 477 (1994), Cambó (1996), Lluís Companys, camins retrobats (2000), Els nens de Rússia (2002), Francesc Boix: un fotògraf a l’infern (2002), Els nens perduts del franquisme (2002), Joan March, els negocis de la guerra (2003), Les fosses del silenci (2003), El comboi dels 927 (2003), Roig i Negre (2006), Entre el jou i l’espasa (2007), Del pintallavis a la bala (2007); Camp d’Argelers (2009); Estudiants per la llibertat (2009); Cop al Banc Central (2010), Barraques, la ciutat oblidada… o el recent Torneu-me el fill! Els nens robats pel franquisme (2011). Tot i això continuem amb la interrogació… Poc sabem del modernisme, del noucentisme, de molts i molts aspectes de la Guerra Civil (la persecució religiosa, per exemple), de les diverses cares de l’exili, de mil i un aspectes del franquisme (plans econòmics, per exemple) de la transició… I dins d’aquests calaixos (que només abracen un segle!), centenars de personatges, d’episodis culturals, polítics, socials… La balança de l’invisible pesa molt més que la del visible.

Però no només es tracta d’això. Obrim la porta tancada. Existeix també el rebost. Ara el rebost és digital (o com una veritable màquina del temps dels nostres dies com ha fet l’hemeroteca de La Vanguardia des de 1881 fins ara). Des del naixement de TV3 (i les televisions locals, productors) fins ara hi ha milers d’hores de continguts: l’arxiu. Com fan televisions de tot el món, tot aquest univers hauria d’estar a la xarxa: és cultura, identitat, servei a la societat, però el rebost digital també ha de servir per fer més continguts. Tenim un indici amb programes com Disculpin les molèsties explorant la influència de la televisió a la societat. Però… només un exemple: amb tots els directors de cinema que al llarg de la història ha pogut entrevistar TV3 es poden fer nous continguts sobre cinema: sobre el que han dit sobre films, actors, indústria, etc. Doncs com diuen: la pitjor collita és no sembrar. I tot s’aprofita perquè tot es pot tornar a transformar i dotar de nova vida.

Més vida sobre la vida de sempre. A vegades només fa falta un canvi de mirada. Mirar la mateixa cosa però d’una manera diferent. L’actualització, l’F5. Ho està fent la BBC del baptisme televisiu (informar, format i entretenir), ara, amb Sherlock Holmes. De l’Anglaterra victoriana de paper a l’Anglaterra neovictoriana (avui són dies de dandis: l’ego és la nova socialització) de smartphones del segle XXI. Elemental, estimat Watson: el misteri mai mor i sempre estimem el mateix. Algú creu que no és possible? Donem una ullada al guió mil·lenari que tenim. Al guió de milions de milions d’històries microscòpiques i mida XXL.

Només un petit i embrionari exemple. Inquiets, una petita productora catalana, planteja fer contes de misteri, terror, ciència ficció d’escriptors catalans –plenament oblidats i desconeguts- del segle XIX i principis del XX i fer-los amb rotoscòpia… La idea és veure-explicar un conte abans d’anar a dormir. És un producte totalment exportable a qualsevol lloc del planeta. S’aposta per una tècnica com l’animació que sintonitza amb els dies. Actualitza el relat al segle XXI. La mina, l’or, el tresor és nostre. El nostre millor guió és la nostra història, la nostra vida. Quants milers de idees i d’exemples més se’ns poden acudir? Si altres països han explicat la seva vida, nosaltres també podem fer-ho. Són dies de territoris verges, de noves geografies de l’audiovisual, de països que no s’han explicat. Sens dubte en un món on els dinosaures de la comunicació els costa moure’s i reaccionar àgilment són temps de gaseles que, a més, poden i saben explicar una història.

Francesc Canosa
Periodista, guionista, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna

La presència digital d’Escacc ha viscut alguns canvis les darreres setmanes i n’hi haurà més. Faltava explicar-nos. El canvi més significatiu l’està vivint el bloc d’Escacc. Aquest és l’espai d’opinió, anàlisi i reflexió que complementa al vessant més informatiu del web. Si en un primer moment vam llançar el bloc amb un llistat tancat d’autors –un bloc col·lectiu–, ara hem decidit donar molta més força a aquest espai i, com haureu vist els darrers dies, hi anem publicant articles de diversos i molt variats autors. La idea és publicar-ne un cada dia de dilluns a dijous i reservar el divendres, en principi, a Escacc.

Aquesta aposta per l’opinió està tenint molt bona acollida, si ens atenem als comentaris que ens arriben i als indicadors de visites del bloc. I, anirà a més. Escacc escull els autors i els temes. Qualsevol proposta de tema o d’autor serà molt benvinguda, per tant us animem a fer-nos-les arribar al correu fundacio@escacc.cat.

Millores pel medi ambient… i, per la butxaca! Una altra millora, aquesta poc percepible, l’hem introduït en la funció d’impressió de les notícies del web. Mentre abans quan imprimies et sortia el text i la foto, ara hem suprimit la foto, cosa que ajuda a estalviar tinta i paper.

Nous canals. Haureu vist el nou canal Mediacat21 al web d’Escacc. Es tracta d’unes jornades de formació organitzades per la XAL, l’ACL, Lavínia i Editrain, en les quals Escacc hi col·labora com a espai de difussió de continguts. Hi podeu accedir des del bànner que hem posat a la ‘home’ d’Escacc.cat.

Un altre canal molt demanat, i que ja tardàvem a tenir, veurà la llum entre avui i dilluns. Es tracta d’un nou espai del web que dedicarem a penjar de forma conjunta tots els continguts que generen les diferents sessions formatives del 10 en Comunicació. Es podrà consultar per sessions i, dins de cada sessió, oferirem els continguts elaborats per Escacc (cròniques,…), els continguts multimèdia (presentacions, vídeos,…) i la repercussió que ha tingut als mèdia (diaris, blocs,…).

Nova distribució de continguts. Fins ara utilitzàvem els Twitters @escacc_info i @escacc_espaiCAT per difondre notícies d’altres mitjans que complementaven la informació del web d’Escacc. Aquest recull de premsa es publicava, també, al web i a la newsletter. Ara, seguirem oferint aquesta informació, i més, però hem decidit canviar la forma de distribuir-la, ja que ens permetrà guanyar temps en la gestió dels continguts.

Mentre la columna 1 del web d’Escacc està dedicada als continguts elaborats, la columna 2 ofereix les darreres entrades del bloc i, aquí hi ha les petites novetats, ara ofereix els següents espais:

a+a+: Aquí hi podeu trobar, en temps real, totes les notícies sobre cultura i comunicació que recomanem des d’Escacc. Són informacions que complementen als continguts de la columna principal, on publiquem els continguts elaborats.

Mitjans socials: Aquest nou espai substitueix la selecció escacc que publicàvem els divendres al bloc. A partir d’ara, es podrà consultar en temps real aquest widget per estar al dia de l’evolució dels anomenats social media.

Enllaços: Tots coneixem els apartats d’enllaços recomanats dels webs i blocs. Aquest apartat ve a ser el mateix, però molt més viu. En comptes de ser una pàgina estàtica amb enllaços recomanats, podreu trobar-hi aquestes recomanacions d’una forma més dinàmica, ja que anirà canviant dia a dia. Hi trobareu webs, però també blocs, pàgines de Facebook, usuaris de Twitter, documents, vídeos, etcètera.

Com seguir tanta informació? La millor manera és a través de la newsletter d’Escacc, ja que recull diàriament les notícies, l’agenda, el bloc i les tres seccions noves: a+a+, Mitjans socials i Enllaços.

L’altra forma recomanada, és visitar la home d’Escacc.cat, ja que aquesta exerceix de protal, de paraigua, de tots els continguts que generem i/o distribuïm.

En el món de la cultura del nostre país, les aigües baixen darrerament força enterbolides. A l’anunci d’importants retallades -d’un 15 a un 20 per cent en les aportacions- anunciades per la Conselleria de Cultura i també, en menor grau, d’altres administracions, es contraposa la veu de diferents col·lectius del sector que advoquen per impedir-les, argüint com a principi, per mi indiscutible, que la cultura és un bé de primera necessitat.

A aquest principi hi afegiria un altre, de singular rellevància en el context en què ens movem: la cultura no és tant sols un bé de primera necessitat sinó també un important pol d’atracció econòmica.

En aquest context de dificultats financeres tots hem de posar de la nostra part en la mesura que puguem. Hem d’afrontar les retallades fent un esforç de racionalització de la despesa, possibilitant, sense perdre qualitat, una gestió més eficient i eficaç de les diferents institucions i, a la vegada, efectuant un important exercici d’imaginació que ens permeti obtenir noves fonts d’ingressos independents de les aportacions de les administracions públiques.

Una de les possibilitats és acudir a l’empresa privada, però no cercant una mera acció de patrocini, sinó bastint projectes d’interès compartit. Cal implicar tant a la societat civil com al món de l’empresa privada en la gènesi i desenvolupament de projectes vinculats a la cultura.

En el sentit expressat, penso que el projecte “El MNAC pren el carrer”, desenvolupat de forma conjunta entre  el MNAC, HP i Turisme de Barcelona ha estat un exemple reeixit. El projecte ha permès mostrar als carrers de Barcelona, des del 7 d’octubre fins el 31 de desembre del passat any, les rèpliques digitals exactes de 33 obres mestres del Museu, convertint, durant unes setmanes, la ciutat en un museu a l’aire lliure.

El projecte, el cost econòmic del qual ha estat assumit en molt bona part per HP, no hagués estat possible sense el concurs dels tres “partners”, els quals han obtingut, d’una acció executada conjuntament i amb l’objectiu indicat, un lògic i natural rèdit particular. Pel que fa al Museu, s’ha guanyat en imatge i notorietat, en innovació en les accions de comunicació i en captació de públics. HP ha pogut mostrar els seus avenços tecnològics, el seu compromís amb les tecnologies verdes i la relació de la marca amb una activitat de responsabilitat social corporativa. Per la seva banda, Turisme de Barcelona ha aconseguit reforçar la idea Barcelona igual a cultura, fomentar la visita a la ciutat i implicar el ciutadà en la posada en valor del patrimoni artístic i cultural.

De l’esforç comú tots hi hem guanyat.

La microsite específica ha rebut 9.000 visites i han estat vistes més de 38.000 pàgines de la mateixa, destacant la consulta de les obres exposades i la cerca del plànol per recórrer les rutes de les obres. Si bé no podem lligar directament l’acció a l’índex de visites del Museu, sí que podem dir que l’acció ha ajudat a que les visites a les  col·leccions permanents hagi augmentat significativament respecte a exercicis anteriors (el mes d’octubre, un 25% respecte els dos exercicis anteriors).

En conclusió: davant la situació complexa en què ens trobem, no hi ha prou amb lamentar-se, hem de treballar de forma més eficient i eficaç i ser imaginatius quant a l’obtenció de recursos, implicant de forma directa al món privat en la gestió dels projectes culturals de les nostres institucions.

Josep Maria Amorós
Gerent del MNAC