Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Mentre les èpoques de bonança econòmica són propenses al conservadurisme en les polítiques de les autoritats públiques sobre els mitjans de comunicació, els períodes de crisi faciliten la temptació revisionista dels paradigmes establerts. I si van acompanyats de crisi de finançament públic, el replantejament de les actuacions i plans específics esdevé obligatori. En aquest darrer cas se situa Catalunya a l’inici de 2011.

En conseqüència, un dels pilars sobre els quals s’assenta el paisatge comunicatiu del país, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), s’ha vist en la necessitat d’encendre tots els llums d’alarma per advertir de la seva situació triplement crítica: per la reducció de la inversió publicitària en els seus mitjans, per la reducció del finançament públic, però també per la transformació radical del sector audiovisual, aquí i arreu. Aquest és, de tots tres, el principal problema que ha d’afrontar la CCMA.

Per això, de tot el que s’ha dit i escrit sobre el pla estratègic aprovat pel consell de govern de la CCMA i les propostes que es van traslladar als treballadors, em quedo amb allò que menys va destacar el periodisme, ocupat en la transcendència immediata de la proposta de retallada salarial, la concentració de recursos físics i l’eliminació d’estructures. El president de l’ens va afirmar que les mesures busquen que la CCMA sigui un dels pocs grups que surtin reforçats de la crisi, tot accelerant el canvi cap a un model d’empresa única multiplataforma. Raonablement, concloïa: “la disjuntiva és aquesta: o fem això i ho fem ràpid, o entrarem en un període de decadència bastant més ràpid del que alguns es pensen”.

Amb el seu diagnòstic no hi poden haver grans discrepàncies, com tampoc sobre la necessitat de recórrer a les mesures econòmiques d’urgència per a resoldre el desequilibri actual entre ingressos i despeses, amb les hipoteques que causarà inevitablement sobre la proposta de serveis i continguts de la ràdio i la televisió. Però cal començar a discutir moltes coses, a partir d’aquí: quines són les bases d’aquesta empresa multiplataforma, quins objectius, quin perímetre d’activitat, amb quins recursos i finançament, i amb quina competència al mercat, com a mínim.

Ara, Catalunya Ràdio es manté entre els agents centrals radiofònics del país, havent perdut el quasi-monopoli del català a les ones en un procés que ha facilitat als ciutadans un increment de la pluralitat en el mitjà, encara que al seu moment l’estratègia de la CCMA va ser criticada molt durament.

Per la seva banda, TV3 és líder a Catalunya, en termes de quota sobre el consum total (coincideixen Kantar Media i el Baròmetre) però també en audiència acumulada diària (Baròmetre). Ara bé, al febrer va guanyar amb un 14,5% de quota, cinc punts menys (19,6%) de la que tenia just fa cinc anys, i vuit punts i mig respecte a ara fa deu anys (23%). Entre tots els canals de TVC no sumen la xifra que feia TV3 tota sola al febrer de 2006. El mateix li passa a la seva competència espanyola: Antena 3 (9,6% al febrer) ha perdut deu punts en aquests cinc anys, i tampoc ho recupera amb la multiplicació de canals (16,1% en total), mentre que Telecinco va obtenir una quota del 12,3%, sis punts i mig per sota del febrer de 2006. Però la suma de l’audiència (22,7% a Catalunya i 25,8% a Espanya) de tots els canals que controla a l’empara de la generosa regulació audiovisual aprovada fa dotze mesos al parlament espanyol per PSOE, CiU i Coalición Canaria permet a aquest grup mantenir una capacitat enorme per a intervenir en el mercat televisiu espanyol, i més des que TVE va deixar de ser un competidor publicitari i es va veure forçada per llei a reduir la seva intervenció en el mercat d’adquisició de programes.

Aquest és el resultat momentani de les polítiques de comunicació dels darrers anys, però té raó el president de la CCMA quan adverteix que la situació es pot deteriorar molt depressa. Per una banda, com s’ha indicat amb aquestes dades, perquè les empreses televisives s’han de convertir en operadors multicanal, aprendre a programar amb més competència i guanyar diners en un escenari molt més competit. Per una altra banda, perquè  les pràctiques culturals de la població estan canviant acceleradament, i si s’ha adaptat amb una facilitat remarcable a accedir als programes a través dels serveis a la carta a internet (un terreny en el qual la CCMA va saber actuar a temps) i així mantenir-se dins el perímetre d’oferta de serveis de la televisió, una franja important i creixent  s’ha acostumat ja a veure els programes (sèries, sobretot) per mitjà de plataformes d’accés de tot tipus. Aquesta circumstància afavoreix, al seu torn, la generació i consolidació dels anomenats legalment “serveis de vídeo a petició” o a la carta, una dels noves amenaces sobre el sistema televisiu, i a curt termini, com es veu als Estats Units.

Vist això, cal que la reconversió de la CCMA en empresa multiplataforma sigui un fet, ja que la dinàmica del sistema comunicatiu hi obliga. Però de la mateixa manera que al Regne Unit han fet suar tinta a la BBC, tant el govern actual i el laborista que el precedí com les autoritats reguladores de la comunicació i de la competència, per delimitar el perímetre d’activitat que se li autoritza  i en quines condicions, també aquí s’ha de poder parlar d’acotar o ampliar el rang de les prestacions de TVC i la CCMA. Els dos darrers anys, la BBC s’ha vist empesa –i aquí la crisi ha donat un cop de mà a les autoritats que volien aprimar-la per facilitar la competència privada- a reduir l’oferta de webs informatius territorials, buscar acords de cooperació amb els seus rivals televisius però també amb els editors de premsa, i sobretot s’ha vist molt estretament collada en els seus projectes d’engegar plataformes audiovisuals innovadores, obertes als altres operadors, més enllà de la seva televisió a la carta (iPlayer).

Les polítiques de comunicació de l’era digital a Catalunya han de tractar de totes aquestes coses, però també de si la CCMA ha de ser un gran operador de plataformes audiovisuals obertes, una gran productora de continguts a disposició de les plataformes que vagin apareixent, un gran programador d’espais propis i d’altres, o un barreja de tot i amb quina proporció. I paral·lelament s’ha de tractar del sentit que han de tenir –i en quins serveis o plataformes de difusió o a la carta- les quotes obligatòries d’alguns continguts o de procedència independent, les restriccions publicitàries i d’altres tipus, o qui ha de rebre –si escau- les subvencions a allò que no fa molt, al segle passat, enteníem per mitjans de comunicació.

Perquè no fa molt de temps, quan parlàvem de mitjans sortien els noms que tots tenim al cap en la ràdio, la premsa i la televisió, i després hi vam afegir uns quants referents del primers anys digitals al país. Ara, quan fem referència al paisatge comunicatiu del present, el protagonisme el comparteixen amb uns altres que estan esdevenint universals. Una mostra: YouTube, Facebook, Twitter, Google, Yahoo, Amazon, Apple, iTunes, iPad, Hulu, Netflix, Spotify, Wikileaks. Per això també, cal revisar les polítiques sobre els mitjans i serveis de comunicació i adequar les línies d’actuació al nou panorama.

Joan M. Corbella
Professor de la Universitat Pompeu Fabra

Los diarios tienen el texto. La radio tiene el sonido. La televisión tiene el poder de la imagen. ¿Cuál es la fuerza de internet como medio? Podría ser la posibilidad de unir todos ellos, pero sobre todo es la capacidad de interactuar, de convertirse en un canal de doble sentido.

Por esto, cuando queremos comunicar en internet tenemos que tener en cuenta las posibilidades que nos ofrece: no limitarnos, usarlo con efectividad y no fascinarnos por la herramienta y hacer las cosas solamente porque podemos hacerlas.

La infografía es el formato (o el lenguaje, según se mire) quizá capaz de aprovechar mejor las posibilidades de internet, por su capacidad interactiva, bidireccional, multimedia y actualizable. Pero cuando realmente queremos exprimir todo lo que internet puede ofrecer, incluso los gráficos se quedan cortos. ¿Cómo actuar? Como se debería hacer siempre: pensar primero en qué queremos contar. Y ya luego veremos cual es la mejor manera de hacerlo: un vídeo, un texto, una imagen, un gráfico, formatos híbridos o algo diferente. El nombre es lo de menos, lo importante es la efectividad, la claridad y la información que contenga. Ya sea un ‘videotest interactivo‘, una ‘explicación vídeográfica‘ o una imagen estática de toda la vida. A veces lo más sencillo es lo más efectivo. Incluso un juego vale si con ello logramos hacer que el lector entienda lo que queremos contarle.

Pero lo cierto es que es desde el campo de la infografía  es más fácil aproximarse a estos nuevos (o no tan nuevos) formatos. Javier Zarracina, director de infografía de The Boston Globe, asegura que “los infografistas son un ejemplo de formación técnica, versatilidad, innovación, integración y creatividad. Precisamente el tipo de perfil que necesita el periodismo multimedia”. Y de hecho es desde estos departamentos desde los que más se está investigando, practicando y avanzando en la narrativa de internet en los medios. Un ejemplo muy claro es la sección de infografía de The New York Times, que da lecciones de innovación un día sí y otro también. A veces con formatos exóticos interactivos como ‘The Ebb and Flow of Movies‘ (elegido mejor gráfico del año en la 17 edición de los Premios Malofiej) o con un reportaje vídeo infográfico  como ‘How Mariano Rivera dominates hitters‘ (mismo galardón en este mismo año). Otras veces serán herramientas para calcular si te conviene comprar o alquilar una casa. Otras, bases de datos de tremendísimas proporciones que grafican todo el censo de los Estados Unidos.

Si todos estos ejemplos son infografía u otra cosa, es lo de menos. Lo importante es comunicar, comunicar, comunicar. Informar, informar, informar. No nos obsesionemos con el nombre. No nos obsesionemos con ser los más originales, ni los más espectaculares. El mejor reportaje no es el que mejor escrito está, si no el que aporta la información más relevante.

Chiqui Esteban (web, blog, Twitter)

Director de Noves Narrativas de lainformacion.com

Una bona part dels mitjans de comunicació i dels periodistes es troben desorientats des que la professió ha perdut la bata blanca. Abans de l’aparició d’Internet com a eina de difusió, allò que es publicava als mitjans anava a missa i allò que escrivia un periodista era respectat perquè se’ns veia com a professionals diligents. És a dir, els comunicadors portàvem una bata blanca com els metges i l’audiència –els nostres pacients- ens creia.

D’ençà que els mitjans no són l’únic gran difusor d’informació i des que una bona part de l’audiència creu saber-ne tant com els periodistes –i qüestiona i critica el missatge i el missatger-, la desorientació d’un sector de la professió és un fet. Així com la majoria és impensable que qüestioni les decisions que pren un arquitecte, la mateixa majoria considera oportú posar en entredit la conveniència d’una entrevista, l’enfocament d’un reportatge…

A tot això, cal afegir-hi que un sector dels periodistes i de les empreses de comunicació han abaixat els braços, ja sigui per incompetència o perquè els funciona el model de negoci basat en “l’audiència vol això i ara consumeix això que els oferim…”.  Davant aquest panorama, al meu parer, tenim dues opcions: tapar-nos les misèries els uns als altres i fer un periodisme servil i rendir-nos, o continuar treballant per buscar l’excel·lència professional i complir amb el deure d’oferir la veracitat.

Els periodistes hem de preguntar-nos quin és valor afegit que oferim al nostre treball per diferenciar-nos i captar l’interès dels oients, lectors, televidents i internautes. Com a professionals de la comunicació, el principal factor que tenim per diferenciar-nos són les paraules. A partir del respecte per la llengua, de ser-ne curós en l’ús, de treballar amb els mots que facin més entenedora la història que expliquem, podem guanyar-nos el respecte de l’audiència i tenir credibilitat i prestigi.

Seleccionar la informació per elaborar una bona història és el segon factor clau per aconseguir satisfer la demanada dels nostres clients. El públic sap valorar els continguts de qualitat i nosaltres hem de saber fer-li entendre amb la millor redacció possible allò que busca. Com a periodistes hem de satisfer la necessitat d’escoltar, llegir o mirar bones històries que té l’audiència.

De la mateixa manera que cada cop hi ha més gent que paga per música digital, o per continguts televisius, hi haurà més gent que pagarà per continguts periodístics a Internet, sempre que siguin de qualitat. Per contingut de qualitat hem d’entendre aquelles històries que captin l’interès, que li  serveixin per aprendre, aprofundir en una qüestió, ampliar els coneixements, desxifrar un conflicte…  Les informacions que aporten alguna cosa a la gent han d’anar acompanyades d’una redacció escrupolosa, a banda d’evitar els errors ortogràfics perquè són una demostració de mala educació i ens fan perdre credibilitat.

Aquests conceptes: bones històries i bona redacció, són claus perquè ens permeten oferir continguts de qualitat. Pot semblar una apel·lació sobrera, però cada dia llegim, escoltem i mirem més històries que aporten poc i sovint moltes són poc curoses amb el llenguatge.

Els professionals hem de ser autoexigents, formar-nos cada dia, treballar amb diccionaris, tenir clars els objectius abans de començar a escriure, exposar una idea per paràgraf i escriure allò que sigui necessari, però només allò que sigui suficient per fer-nos entendre.

Toni Miedes (Twitter)

Coordinador de l’Àrea digital de COMRàdio

Aquest dijous la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura publicarà les primeres dades d’audiències i consums culturals de 2011. El Baròmetre de la Comunicació i la Cultura inicia, així, el cinquè aniversari de la seva presència al mercat, que finalitzarà el gener de 2012 amb la publicació de les dades de l’any natural.

Cinc anys de dades. Cinc anys mesurant el valor de la comunicació i la cultura. Un valor que abans de  l’aparició del Baròmetre no es podia visualitzar. Un mercat potencial de 13 milions de persones amb una llengua comuna. Un territori amb més de 1.600 mitjans de comunicació i més de 1.000 milions d’euros d’inversió publicitària, que no arribaven a la majoria d’aquests mitjans de comunicació locals i comarcals perquè cap estudi tenia la capacitat de veure’ls. Uns mitjans que, a més, són sovint líders d’audiència en el seu territori.

Un mercat que, a més, té una llengua pròpia, el català, que la resta d’estudis d’audiència no tenia -ni encara té- present. El Baròmetre també introdueix l’associació del mesurament de les audiències als consum culturals, molt condicionats per la llengua. Un estudi que segueix la lògica del mercat de la comunicació i la cultura, però també amb un enfocament científic rigorós. Pluralitat, neutralitat i independència, a més d’un comportament empresarial molt estricte, són els valors que defineixen el projecte.

Per obtenir aquestes dades s’han fet fins a més de 40.000 entrevistes presencials anuals a les llars de Catalunya, el País Valencià i les Balears, amb la col·laboració indispensable de les empreses líders del sector de la investigació, com Nielsen, TNS i ODEC.

El Baròmetre de la Comunicació i la Cultura no hagués estat possible sense l’impuls inicial de la fundació Escacc i la participació activa dels patrons de la fundació com la Generalitat de Catalunya, el Govern Balear, les empreses de la comunicació i la cultura i un gran número de patrons científics que, de forma totalment desinteressada, han aportat els seus coneixements i experiència.

El Baròmetre neix en un mercat en crisi conjuntural i estructural. Tanmateix, un moment on les dades del Baròmetre tenen més valor que mai pels mitjans de comunicació, agències de mitjans, indústries culturals i administracions públiques. Una mostra del potencial del Baròmetre són els argumentaris comercials que molts mitjans de comunicació construeixen amb les dades  i l’interès de molts anunciants en què les agències planifiquin la seva inversió publicitària amb el Baròmetre.

El procés de creació del Baròmetre ha estat llarg i complex, com succeeix sempre en tot projecte que té com a màxima aspiració el consens. A més, les dades d’audiència no deixen mai satisfet tothom i la observació crítica forma part de la normalitat. Tanmateix, el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura s’ha guanyat en aquests cinc anys el respecte del mercat, nacional i internacional, i és un element estratègic dins de la cadena de valor de la indústria de la comunicació i la cultura en els territoris de parla catalana.

Cinc anys mesurant valor. Cinc anys construint conjuntament amb mitjans, agències i anunciants un mercat sòlid, plural i en creixement.

Joan Sabaté

Director general de Fundacc

L’anomenada “Llei Sinde” correspon a la Disposició Final quadragèsima tercera de la Llei 2/2011, de 4 de març, d’Economia Sostenible. La Llei d’Economia Sostenible va entrar en vigor el passat 6 de març, un dia després de la seva publicació al “Boletín Oficial del Estado” el 5 de març, conforme la seva Disposició Final sexagèsima.

La “Llei Sinde” sorgeix com una proposta jurídica, dins la Llei d’Economia Sostenible, per intentar combatre l’aprofitament econòmic de la “pirateria” a Internet que impedeix el desenvolupament legal de la indústria dels drets d’autor a Internet, ja sigui la música, l’audiovisual, els llibres, els programes d’ordinador, les bases de dades, en fi, qualsevol creació subjecta al Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual, aprovat pel Real Decret Legislatiu 1/1996, de 12 d’abril.

La “Llei Sinde” crea la Comissió de Propietat Intel·lectual com un òrgan col·legiat d’àmbit nacional per l’exercici de les funcions de mediació i arbitratge i salvaguarda dels drets de propietat intel·lectual que li són atribuïdes per la mateixa Llei d’Economia Sostenible. Per això, entre d’altres modificacions, es modifica l’article 158 de la Llei de Propietat Intel·lectual i s’introdueix la disposició addicional cinquena de la mateixa Llei de Propietat Intel·lectual.

Aquesta Comissió actuarà mitjançant dues Seccions. La Secció Primera exercirà les funcions de mediació i arbitratge. La Secció Segona, dins de l’àmbit de les competències del Ministeri de Cultura, cuidarà de la salvaguarda dels drets de Propietat Intel·lectual davant la seva vulneració pels responsables de serveis de la societat de informació conforme el previst a l’actual article 8 de la Llei 34/2002, de 11 de juliol, de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic.

La Secció Primera de la Comissió estarà formada per tres membres nombrats pel Ministeri de Cultura, a proposta de les Subsecretaries dels Ministeris d’Economia i Hisenda, Cultura i Justícia, per un termini de tres anys renovables un únic cop, entre experts de reconeguda competència en matèria de Propietat Intel·lectual. Els Ministeris de Cultura i Economia i Hisenda nomenaran conjuntament al President de la Secció Primera. La Secció es regirà per l’establert per la pròpia Llei d’Economia Sostenible i, supletòriament, per les previsions de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i Procediment Administratiu Comú i la Llei 60/2003, de 23 de desembre, d’Arbitratge.

La funció de mediació que exercirà la Secció Primera de la Comissió de Propietat Intel·lectual consisteix bàsicament en trobar una solució quan, sense contracte previ, hi hagi un conflicte amb la gestió col·lectiva dels drets de Propietat Intel·lectual. També complirà funcions de mediació per l’autorització de la distribució per cable d’una emissió de radiodifusió per manca d’acord entre els titulars dels drets de Propietat Intel·lectual i les empreses de distribució per cable. Per tal de complir les seves funcions de mediació, la Secció Primera col·laborarà en les negociacions i presentarà la proposta de mediació a les parts. Si les parts no expressen la seva oposició a la proposta de mediació en un termini de tres mesos, s’entendrà que han acceptat la proposta. En aquest cas, la resolució de la Secció Primera tindrà els efectes previstos a la Llei 60/2003, de 23 de desembre, d’Arbitratge i serà revisable davant la jurisdicció civil. No obstant, el procediment mediador s’ha de determinar reglamentàriament, per tant, a data d’avui encara no està en funcionament.

La funció d’arbitratge que exercirà la Secció Primera de la Comissió de Propietat Intel·lectual facilitarà una solució, previ sotmetiment voluntari de les parts constada per escrit, dels conflictes que sorgeixen entre les entitats de gestió, entre els titulars de drets i les entitats de gestió, o entre aquestes i les associacions d’usuaris del seu repertori o les entitats de radiodifusió o de distribució per cable. La Secció Primera fixarà una quantitat substitutòria de les tarifes generals a sol·licitud de la pròpia entitat de gestió afectada, d’una associació d’usuaris o d’una entitat de radiodifusió. La decisió de la Secció Primera de la Comissió tindrà caràcter vinculant i executiu per les parts. De nou es determinarà reglamentàriament el procediment per l’exercici de la funció d’arbitratge de la Secció Primera, per tant, a data d’avui encara no està en funcionament. En tot cas, el procediment d’arbitratge s’entén sense perjudici de les accions que puguin exercitar-se davant la jurisdicció competent, no obstant, el plantejament de la controvèrsia sotmesa a la decisió arbitral davant la Secció Primera impedirà que els Jutges i Tribunals coneguin de la mateixa, fins que hagi estat dictada la resolució i sempre que la part interessada ho invoqui mitjançant excepció.

Per tal de fixar les quantitats substitutòries, la Comissió valorarà el criteri d’utilització efectiva per l’usuari del repertori real de titulars i obres i prestacions que gestionen les entitats de gestió i la rellevància i utilització en el conjunt de l’activitat de l’usuari. La Comissió pot tenir en compte, entre d’altres criteris o antecedents, les tarifes existents per l’explotació dels mateixos drets i que hagin estat establertes per la Comissió o en els acords i contractes signats per la pròpia entitat de gestió per situacions anàlogues.

La Secció Segona de la Comissió de Propietat Intel·lectual romandrà sota la presidència del Subsecretari del Ministeri de Cultura o la persona en qui aquest delegui. La Secció es compondrà d’un vocal del Ministeri de Cultura, un vocal del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, un vocal del Ministeri d’Economia i Hisenda i un vocal del Ministeri de la Presidència. El funcionament de la Secció Segona i el procediment per les seves funcions es determinarà reglamentàriament.

La finalitat de la Secció Segona de la Comissió de Propietat Intel·lectual és la salvaguarda dels drets de Propietat Intel·lectual davant la seva vulneració pels responsables de serveis de la societat de informació. Per això, la Llei d’Economia Sostenible introdueix la lletra e) a l’article 8.1 de la Llei 34/2002, de 11 de juny, de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic amb la següent redacció:

“e) La salvaguarda de los derechos de propiedad intelectual.”

Així mateix, la Llei d’Economia Sostenible introdueix un nou apartat segon de l’article 8 de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic amb la conseqüent correlació dels actuals apartats 2, 3, 4 i 5.

Actuant conforme els principis d’objectivitat i proporcionalitat, la Secció Segona és l’encarregada de les funcions previstes als articles 8 i concordants de la Llei 34/2002 per la salvaguarda dels drets de Propietat Intel·lectual front la seva vulneració pels responsables dels serveis de la societat de la informació i, en conseqüència, podrà adoptar les mesures per interrompre la prestació del servei de la societat de la informació que vulneri els drets de Propietat Intel·lectual o per retirar els continguts que vulnerin els esmentats drets sempre que el prestador, directament o indirecta, actuï amb ànim de lucre o hagi causat o sigui susceptible de causar un dany patrimonial.

A instància del titular del drets de Propietat Intel·lectual que es considerin vulnerats o de la persona que tingui encomanada el seu exercici, per exemple, un advocat, la Secció Segona de la Comissió de Propietat Intel·lectual requerirà al prestador de serveis de la societat de la informació per a que procedeixi, en un termini de 48 hores, a la retirada voluntària dels continguts declarats infraccions. En el cas que el prestador de serveis de la societat de la informació retiri voluntàriament els continguts finalitzarà el procediment. Així mateix, si el prestador de serveis de la societat de la informació considera que no està vulnerant cap dret de Propietat Intel·lectual podrà realitzar les al·legacions i proves que estimi oportunes sobre l’autorització d’ús o l’aplicabilitat d’un límit al dret de Propietat Intel·lectual.

Cal destacar que, durant tot el procediment, seran d’aplicació els drets de defensa previstos a l’article 135 de l’abans esmentada Llei 30/1992 i que el procediment complirà els principis de celeritat, proporcionalitat i altres previstos a la mateixa Llei 30/1992.

Un cop finalitzat el termini de 48 hores mitjançant el qual el prestador de servei de la societat de la informació pot retirar voluntàriament els continguts o al·legar i proposar les proves que estimi oportunes sobre l’autorització d’ús o l’aplicabilitat d’un límit al dret de Propietat Intel·lectual, es practicarà prova en dos dies i es donarà trasllat als interessats per les conclusions en un termini màxim de cinc dies. La Comissió en el termini màxim de tres dies dictarà resolució. L’execució de la mesura davant l’incompliment del requeriment exigirà l’autorització judicial prèvia, conforme el procediment regulat a l’apartat segon de l’actual article 122 bis de la Llei reguladora de la Jurisdicció Contenciós-Administrativa. La falta de resolució en el termini reglamentàriament establert tindrà efectes de desestimació de la sol·licitud i les resolucions dictades per la Comissió en aquest procediment posen fi a la via administrativa.

En el termini improrrogable de dos dies següents a la recepció de la notificació de la resolució de la Comissió i posant de manifest l’expedient, el Jutjat convocarà al representant legal de l’Administració, al Ministeri Fiscal i als titulars dels drets o llibertats o la persona que aquest designi com a representant a una audiència, en la que, de forma contradictòria, el Jutjat escoltarà a tots els personats i resoldrà en el termini improrrogable de dos dies. La decisió adoptada pel Jutjat únicament podrà autoritzar o denegar l’execució de la mesura.

Alhora, el titular del drets de Propietat Intel·lectual manté el dret de les accions civils, penals i contenciós-administratius que siguin procedents en Dret.

Per tal de fer possible aquest procediment, que encara s’ha de desenvolupar reglamentàriament, s’han modificat diferents Lleis i preceptes legals, tal i com s’ha anat mencionant. A més a més, es modifica l’article 9 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciós-administrativa numerant el seu text actual com apartat 1 i afegint un nou apartat 2; es modifica la lletra d) de l’apartat 1 de l’article 80 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenció-administrativa; s’introdueix un nou article 122 bis a la Llei 29/1998, de 13 d’abril, reguladora de la Jurisdicció Contenciós-administrativa; es modifica l’apartat 5 de la disposició addicional quarta de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciós-administrativa; i, es suprimeix l’apartat 6 de la disposició addicional de l’esmentada Llei 29/1998 que va ser afegit per la disposició addicional vigèsima quarta, punt 1 de la Llei 50/1998, de 30 de desembre, de Mesures Fiscals, Administratius i de l’Ordre Social.

La Disposició Addicional duodecimal de la Llei d’Economia Sostenible estableix l’obligació del Govern, en el termini de tres mesos des de l’entrada en vigor de la Llei d’Economia Sostenible, de modificar la regulació de la compensació equitativa per còpia privada mitjançant un Real Decret i amb plena conformitat amb al marc normatiu i jurisprudencial de la Unió Europea. No obstant, la compensació equitativa per còpia privada, també denominada cànon per còpia privada i coneguda com cànon digital, és objecte d’un nou anàlisis jurídic atès la Sentencia de l’Audiència Nacional divulgada ahir referent al cànon digital.

David Ros Aguilera
Advocat IP&IT, Propietat Intel·lectual i Tecnologies de la Informació