Joan Vila i Triadú, director general de Comunicàlia i president del Grup de Periodistes Ramon Barnils |
Els qui fa més d’una dècada que ens movem pel sector de la televisió local a Catalunya hem vist com el panorama associatiu i d’agrupació d’interessos ha canviat de forma molt evident. Entre el 1995 i el 2004, el protagonisme el van tenir sobretot les diverses associacions de televisions locals (n’hi va arribar a haver cinc de diferents), que intentaven influir sobre les administracions públiques perquè es legalitzessin definitivament aquests mitjans de comunicació, aleshores en una al·legalitat permanent i desesperada. El moment àlgid d’aquesta estratègia va ser l’any 2003, amb la creació de la Mesa de la Televisió Local, organisme unitari nascut a l’aixopluc del CAC –quan encara no tenia competències per decidir en l’atorgament de llicències de TDT local-, que va permetre dialogar amb el govern de la Generalitat i aconseguir certes garanties de continuïtat per a les televisions locals històriques.
En canvi, en aquella època, les estructures públiques de suport al sector eren encara molt incipients i no tenien definit com articular aquesta ajuda als mitjans existents i als molts que anaven apareixent. Per exemple, el Consorci Local i Comarcal de Comunicació (CLCC), impulsat per les diputacions de Lleida, Tarragona i Girona, sota el lideratge del lleidatà Josep Pont, actualment conseller del CAC, va néixer en aquella etapa, concretament a finals de 1998, però no va ser fins al 2003, amb la creació de l’empresa de serveis Comunicàlia, que no va fer una aposta més decidida per distribuir continguts via satèl·lit a les televisions adherides. Al seu voltant es van articular dues associacions de televisions, ara ja inactives, la que agrupava les públiques (la Federació de Televisions Municipals de Catalunya) i la que ho feia amb les privades (la Federació d’Organismes i Entitats de Televisió Local de Catalunya, rebatejada poc després com a CAT-TV), i una de ràdios, que afortunadament encara funciona (la Federació de Ràdios Locals de Catalunya).
Gairebé al mateix temps, el 1999, la Diputació de Barcelona creava el Circuit de Televisions Locals (CTVL), de la mà d’una altra de les associacions existents, la Federació Pro-Legalització de les TV Locals a Catalunya, presidida per Pep Vilar en representació de RTV Cardedeu, i tres anys després aquesta estructura prenia el nom definitiu de Xarxa de TV Locals (XTVL). La Xarxa va començar sent gestionada per diferents organismes relacionats amb la Diputació (primer l’ACL, l’empresa gestora de COM Ràdio; més tard, l’Institut d’Edicions), cosa que implicava nombrosos inconvenients per a una gestió àgil, fins que es va decidir crear un ens adhoc per aquesta finalitat, la XAL (Xarxa Audiovisual Local), l’any 2004. L’antiga Federació Pro-Legalització, que aplegava televisions tant públiques com privades, però amb un component públic força majoritari, va canviar de nom el 2001, passant a denominar-se Televisions Locals de Catalunya (TLC). Aquesta associació, de la qual vaig ser gerent durant el període 2002-05, va mantenir una certa autonomia dins de la XTVL fins aquell darrer any, però va dissoldre’s finalment el 2008, després d’un parell anys d’activitat gairebé nul·la.
La segona meitat de la dècada dels 2000 ha comportat un terrabastall de canvis al sector: la implantació de la TDT, el concurs per adjudicar les concessions (ara llicències) privades, l’obligatorietat de fer consorcis municipals per gestionar les públiques, i finalment, la dramàtica crisi econòmica que vivim des de fa un parell d’anys i que ha derivat en el tancament o ajornament de diversos projectes. Tot això ha transformat el panorama del sector audivovisual de proximitat fins a deixar-lo garebé irreconeixible.
Mentre la majoria de les antigues associacions han desaparegut o han quedat inactives, les dues estructures públiques de suport al sector han guanyat pes, especialment la XTVL, amb un pressupost sis vegades superior al de Comunicàlia. D’altra banda, han sorgit associacions noves: la Coordinadora de TV Públiques Locals (CTPL), que agrupa totes les de titularitat pública, siguin de consorcis o d’ajuntaments individuals: l’Associació Catalana de Concessionaris de la TDT Local, que agrupa la major part de les empreses privades amb llicència, però no totes, ja que algunes d’elles, recel·loses dels grans grups mediàtics, s’han aplegat a l’Associació de Mitjans de Proximitat (AMP), creada el desembre de 2009 com a continuadora de Televisions Digitals de Proximitat (TDP), nascuda poc després de la resolució del concurs de les privades (2006).
Però la novetat més important del canvi de tendència en els darrers anys ha estat la creació de tres grups empresarials forts de televisions privades (no estem parlant ara d’associacions sense ànim de lucre, sinó d’agrupació per motius econòmics), que basen la seva potència en l’intercanvi de programes i en la gestió de la publicitat compartida. Només un dels tres grups, Canal Català, està estructurat com una cadena clàssica, amb un nom comú amb l’afegitó de l’àrea greogràfica i els logos unificats, un centre principal de producció de programes (establert a Media Park, a Sant Just Desvern) i una graella obligatòria per a totes les televisions integrants, amb connexions a la programació nacional i desconnexions locals en determinades franges del dia, mitjançant l’ús de satèl·lit. A més, tant CC Barcelona com CC Vallès (no oblidem que aquesta darrera, abans anomenada Canal 50 Vallès, és l’embrió del grup, ja que va ser la primera televisió que va impulsar l’empresari vallesà d’origen italià Nicola Pedrazzoli, propietari de Canal Català) han deixat de pertànyer a les dues estructures públiques (XTVL i Comunicàlia), un cop han tingut prou programació pròpia per no necessitar-les.
Els altres dos grups (TDI i TV Local.cat), de moment, no tenen aquesta estructura de cadena i treballen a partir de l’aportació acordada de programes de les televisions membres, que són distribuïts via IP a la resta. Cada mitjà manté el seu nom original i la presa de decisions és menys jerarquitzat i més semblant al d’una cooperativa d’empreses. Televisions Digitals Independents (TDI) –l’equivalent empresarial de l’associació AMP abans esmentada- disposa d’un teixit força estès per tot el territori -12 televisions-, encara que la dimensió i la fortalesa de cadascuna d’elles és força desigual. La capçalera del grup està situada a la seu d’ETV-Llobregat TV, a Esplugues, una de les televisions locals històriques, propietat del president del Grup TDI, Frederic Cano. Des de fa alguns mesos, ETV forma part del Grup Llobregat Comunicació, que també edita un setmanari de pagament (30º) per a tot el Baix Llobregat i té previst de posar en marxa una emissora de ràdio. Segueix així la línia empresa ja fa anys per alguns dels altres puntals de TDI, com ara TV del Ripollès, integrada a l’empresa Comunicacions del Ripollès, SL, que lidera Jordi Martí, i Canal Taronja, membre del Grup Taelus de Comunicació, amb una presència important a tota la Catalunya Central, sota la batuta de l’empresari manresà Ferran Debant.
TDI i Comunicàlia han trobat la fórmula per conviure i treure profit mútuament dels seus recursos. En clau tecnològica, TDI va ser la primera en experimentar la connexió via IP entre els seus membres, el segon semestre de 2008. Quan a finals de 2008, Comunicàlia va decidir adoptar el mateix sistema i amb la mateixa empresa proveïdora, va trobar una excel·lent col·laboració per part de TDI, de manera que els 23 nous nodes instal·lats per Comunicàlia s’afegien als 12 ja existents i es creaven dues xarxes paral·les i concèntriques amb el mínim cost possible. Pel que fa a la producció de programes, també s’ha trobat un sistema que satisfà les dues parts, la coproducció de determinats espais, que porten el segell TDI i per tant, són realitzats amb l’esforç de la majoria de les televisions del grup, però circulen per la xarxa general de Comunicàlia i per tant, tots els mitjans adherits hi tenen accés. L’acord gobal entre Comunicàlia i TDI també ha permès que algunes televisions de TDI que no eren adherides a l’estructura pública ho fessin, completant així un marc estable i permanent de col·laboració.
Entre TV Local.cat i la XTVL funciona un tipus de col·laboració semblant. Aquest grup empresarial, format bàsicament per televisions situades al llarg de l’Eix Transversal (Lleida TV, TV Manresa, El 9 TV de Vic, TV de Girona…), té un sistema de funcionament similar al de TDI, amb intercanvi de programes entre els seus membres per IP, captura conjunta de publicitat, i d’altra banda, rebent encàrrecs d’espais genèrics per part de la XAL, que després poden circular pel servei via satèl·lit cap a la resta de televisions públiques o privades d’aquest organisme.
Per tot això, algú pot pensar que són esforços redundants, des de les estructures privades i des de les públiques, per acabar oferint el mateix: sindicació de programes que complementen les graelles de les televisions, més enllà de la producció pròpia territorial de cadascuna d’elles. Ben al contrari, sóc del parer que aquesta dualitat, sempre que serveixi per trobar punts de contacte i de col·laboració, és positiva. Comunicàlia i la XAL, en raó de la seva naturalesa pública, han de buscar estratègies que afavoreixin tots els associats en general i no un grup privat en concret, però alhora han d’estimular la creació d’empreses amb la màxima capacitat per produïr continguts, no només per rebre’n i emetre’n. Grups empresarials forts i distribuïts per tot el territori, com són TV Local.cat o TDI, poden coexistir perfectament amb les estructures públiques de suport (XAL i Comunicàlia) i tots plegats beneficiar-se del flux de creació, distribució i emissió dels continguts que es genera. El sector audiovisual de proximitat encara és massa feble per prescindir de cap reforç, ja sigui amb recursos públics o amb privats.
La Vanguardia
