Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Acabem de rebre el segon número de la revista Quaderns d’Escacc. Dediquem el Monogràfic a l’anàlisi de l’impacte que ha tingut en el sector editorial la irrupció en el mercat de nous dipositius mòbils de lectura, com són els e-readers i els tablets.

Amb la voluntat d’oferir una visió àmplia i profunda del tema, el Monogràfic ofereix set reportatges i una entrevista a través dels quals es dibuixa un mapa complet dels moviments que s’estan duent a terme en el negoci del llibre per adaptar-se a l’era digital, tant des de la perspectiva dels diferents agents implicats (autors, editorials i llibreters) com des del punt de vista dels diferents mercats existents (s’ofereix una anàlisi en clau internacional i una altra en clau catalana).

En l’any en què l’apagada analògica ha esdevingut realitat, la publicació ha volgut fer balanç en la seva secció Panorama del procés d’implantació de la TDT a Catalunya, tant pel que fa a la televisió nacional (pública i privada) com pel que fa a les televisions locals. En aquest sentit, la revista ha fet un esforç per posar sobre la taula la situació en la que es troba la TDT i els reptes que encara té pendents.

En l’apartat d’Entrevistes, es presenten tres entrevistes inèdites amb tres professionals de renom que batallen diàriament en sectors en plena efervescència com els diaris, la televisió i el teatre. Són: Tim Brooks, president executiu del diari The Guardian; Mònica Terribas, periodista i directora de Televisió de Catalunya; i Daniel Martínez, president del Grup Focus i de l’ADETCA.

A més a més, el segon número de la revista també ha comptat amb la col·laboració del president de la Fundació, Àlex Gutiérrez; el vicepresident de la Comissió Assessora sobre la Publicitat Institucional, Jordi Fortuny; la defensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva; el director de desenvolupament digital del grup RBA i el productor musical Xavi Fortuny, que presenten a través dels seus articles d’opinió reflexions d’interès sobre qüestions d’actualitat en els sectors de la cultura i la comunicació.

NOTA: Aviat la podreu consultar en pdf al web d’Escacc.cat

Si vols ser “guai” has de tenir un iPad. El tablet d’Apple encarna la innovació tècnica però també el zenit més cool de tot l’univers. Si vols ser un mitjà modern has de tenir una aplicació d’iPad, és clar. Però, ho sabieu? Desenvolupar una aplicació per a iPad val diners, i si és bona, molts diners. A més a més, i malgrat les previsions de creixement al mercat nord-americà, digueu, quanta gent té iPad a casa nostra?

Si una cosa ha quedat clara aquest darrer any 2010 és que la salvació de la indústria periodística no ha arribat a l’any 2010 ni ha vingut de la mà de l’iPad. I amb això no vull dir que el nostre consum mediàtic no evolucioni amb el temps, i de forma progressiva, a formes més ubiques a través de tot tipus de dispositius. Els primers, els mòbils, que per això són els que tenen una penetració més important i  no se’n parla tant.

Molt soroll per no res

El buzz que s’ha creat aquest any amb aquests nous dispositius i les primeres aplicacions ha estat espectacular, però també ha arribat l’hora de punxar el soufflé.

Les vendes de les revistes per a iPad no han estat les esperades per les grans revistes nord-americanes. I això que el mercat nord-americà és prou gran per fer viables aquestes propostes. Ni Wired ha aconseguit mantenir el nivell de vendes per a iPad.

Certament ens trobem en un estadi primerenc i amb una tecnologia que cal desenvolupar. Els analistes insisteixen que continuem fent revistes de paper per acabar veient-les en una pantalla tàctil, i que això, s’acaba notant.

(per cert, l’imminent sortida The Daily de News Corp. no crec que ens descobreixi Amèrica…)

Aquí algunes qüestions per a la reflexió:

-Ens descarregarem 10 aplicacions diferents?

És a dir, us veieu descarregant-vos una aplicació per cada mitjà que llegiu? De fet, les aplicacions que estan tenint més d’èxit i que són més innovadores no són les d’un mitjà, sinó les que entenen com és el nostre consum online: erràtic, variat, visual, líquid i cada vegada més social i dirigit pels nostres interessos. No llegirem només un mitjà, sinó una barreja de mitjans: Flipboard en aquest sentit ha tocat el moll de l’os.

-Tots tindrem un tablet a casa?

Però si que tenim un mòbil, oi? La penetració dels smartphones és cada vegada més important.

-La web morirà amb les aplicacions?

Wired ho va anunciar, però no sembla que això hagi de passar en un temps curt si continuem amb aplicacions en entorns tancats i amb experiències de lectura limitades.

Tot plegat ho explica molt bé la Jemina Jenkins al Guardian: iPad apps – still more dash than cash

Gadgets, tecnologia… on queda el periodisme?

I per acabar, una crida a no perdre entre tots l’oremus:  finalment, allò que és més important és el contingut. Els dispositius i la tecnologia seran importants en el futur, però no podem oblidar quina és la nostra feina.

M’agrada molt com ho explica Andrew Walkingshaw a Paid Content (What Comes After Newspapers: Forget Form, It’s About Content), perquè resumeix l’opinió del usuaris quan els demanem que paguin per contingut online:

“Torna quan hagis arreglat el contingut. Torna quan puguis mostrar-me una nova perspectiva. Torna quan em facilitis la vida o em facis més llest. Torna quan tinguis innovació fonamental, no cosmèstica. Torna, i llavors parlarem”.

Sí, crec que d’això en diem periodisme, no?

*La vinyeta és de Jesús Martínez del Vas per 233 grados,

2010 passarà a la història dels mèdia com un dels anys més desorientadors per als mitjans. D’una banda la crisi econòmica ha frenat molts nous projectes i ha acabat de tancar’n d’altres juntament amb les incerteses sobre els models de negoci i la transició digital.

Permeteu-me fer una selecció amb l’ajuda de molts dels lectors d’Escacc (vía Facebook i Twitter) d’aquelles notícies sobre mitjans que han estat “les notícies” de 2010.

1. La supressió de la publicitat a RTVE (1 de gener)

2. La sortida de l’iPad d’Apple (27 de gener) i el posterior bluff pels mitjans.

3. Entra el fons nord-americà Liberty a l’accionariat de Prisa. (març)

4. Murdoch treu de Google els continguts del Times i aposta pels murs de pagament (maig)

5 Les filtracions del Cablegate de Wikileaks en col·laboració amb mitjans tradicionals (juny-desembre)

6. Telefònica compra Tuenti (agost)

7. Telecinco compra Cuatro a Prisa (va ser a finals de 2009, però va començar a formalitzar-se a finals d’aquest any 2010).

8. Neix el diari Ara (28 de novembre)

9. Prisa tanca CNN+ (10 de desembre)

10. Canvis polítics a Cultura i Mitjans: retorn de Mitjans de Comunicació al Departament de Presidència i Ferran Mascarell és el nou Conseller de Cultura (27 desembre).

Potser recordar què ha passat aquest any ens ajudi a entendre millor el futur que ve…

Joan Sabaté, és director general de FUNDACC

Algun directiu, jugadors i l’entrenador de l’Espanyol han expressat la seva disconformitat amb el tracte que ha rebut el  club per part dels mitjans de comunicació després de la recent derrota davant del Barça. No és la primera vegada que els responsables i seguidors de l’Espanyol expressen aquest malestar, però sí que ha estat una de les més contundents i exagerades dels darrers anys.

De forma recurrent, des de l’Espanyol s’ha valorat com a insuficient el temps que es dedica al club a la premsa esportiva, a les tertúlies radiofòniques o a la televisió. Els responsables del club obliden, però, que la notorietat mediàtica d’una entitat o esdeveniment depèn del grau d’influència social que s’hi atribueix des dels mitjans de comunicació.  Aquesta és la lògica mediàtica, que està associada tant a la funció dels mitjans de creació d’opinió pública com a la necessitat d’arribar a la major audiència possible per garantir-ne la seva rendibilitat econòmica.

Tanmateix, als mitjans de comunicació se’ls qüestiona sovint la seva capacitat per copsar acuradament aquest “grau d’influència”. És així en el cas del tractament informatiu del Barça i l’Espanyol? Segons les dades de la darrera onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, un 64% de la població de més de 14 anys de Catalunya s’identifica amb el FC Barcelona. I després? Doncs en segon lloc es troba el Real Madrid amb un 10% de la població i el tercer lloc l’ocupa l’Espanyol, amb un 2% de la població.

D’aquestes dades es confirma que, primer, els mitjans de comunicació estan tractant de forma raonable els dos clubs en relació directa al nombre dels seus seguidors. En segon lloc, que l’existència de programes monogràfics dedicats a l’Espanyol o la retransmissió en directe dels seus partits, tant en els mitjans públics com en els privats, demostra una sensibilitat periodística impecable com mereix un club català centenari.

Aquest tractament informatiu va més enllà dels beneficis directes que se’n poden derivar en forma d’audiència i fuig de l’estridència periodística. És una lògica mediàtica inclusiva i respectuosa, que només parla de l’excel·lència professional del periodisme esportiu a Catalunya.