Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Aquestes darreres setmanes la xarxa és un batibull de prediccions apocalíptiques i tendències pel que fa als mitjans i a la teconologia de cara a l’any 2011. Aquí, a Escacc, la Sílvia Cobo i el Marc Roca hem estant recollint i llegint un extens llistat d’aquestes prediccions i les hem arxivat al nostre Delicious amb l’etiqueta “prediccions2011“.

Us recomanem fer una ullada al llistat que hem anat recollint a Delicious. A continuació, algunes de les tendències que hem trobat interessants de ressaltar (molt resumidament):

Sílvia Cobo.- Pel que fa al periodisme, em quedo amb l’excel·lent sèrie que ha anat publicant l’Institut Nieman de la Universitat de Harvard.

El Nieman ha convidat a diferents persones a intentar identificar aquelles tendències que seran importants als mitjans de cara el 2011. Permeteu-me destacar les que ha fet en Vadim Lavurisk, ex-redactor del NYTimes i actualment a Mashable.

- Veurem més associacions, compres i fusions entre mitjans digitals i mitjans tradicionals: és una qüestió de supervivència.
- No només sorgiran publicacions exclusives per a iPad, sinó que, a més, hi haurà nous mitjans per el seu consum mòbil.
- La web social guanyarà la partida als cercadors i aprofundirem en el consum social de les notícies. Els mitjans aniran perfeccionant la seva presència als mitjans socials.

Marc Roca.- Per tercer any consecutiu en Marc Cortés ha recollit l’opinió d’un grapat de professionals sobre el futur que depara als social media. Em quedo amb algunes idees com:

- El geomàrqueting.
- La privacitat serà tema de debat i Facebook un dels seus protagonistes.
- Augmentaran els mitjans de comunicació que implantaran sistemes de pagament per accedir als continguts.
- Passarem d’estar als social media perquè si, a determinar estratègies concretes i marcar indicadors d’èxit (més enllà dels quantitatius).
- Medició on line: passarem de contabilitzar números de fans, followers,… a analitzar altres mètriques com volum de conversa, rellevància d’aquesta, reputació social i, tot plegat, respecte a l’impacte en el negoci.
- Cada cop es podrà estar més a tot arreu sense sortir d’eines com Facebook i Twitter.

BONA ENTRADA D’ANY 2011!!!!

Toni Sellas, és periodista i doctor en ciències de la comunicació |

Un 26% dels usuaris britànics de “smartphones” tenen instal·lada una aplicació per escoltar la ràdio en el seu dispositiu, segons dades del darrer estudi de RAJAR UK. Això suposa 2.2 milions de persones. D’altra banda, més de 6 milions d’adults han escoltat la ràdio per internet, mentre que 8.1 milions han descarregat algun podcast (un 16% de la població major de 15 anys). Val a dir que l’estudi parteix d’una mostra de poc més d’un miler d’individus i que algunes de les expressions emprades (com ara, “alguna vegada”) són poc concretes. Però en qualsevol cas, són dades que mostren tendències en el binomi ràdio-internet mòbil i la consolidació del podcàsting.

Aviat farà sis anys que el periodista de The Guardian, Ben Hammersley, va publicar “Audible Revolution”, l’article que per primera vegada esmentava el terme “podcasting”. Una nova eina que naixia de l’impuls dels pioners Dave Winer i Adam Curry, fruit de la suma de tecnologies que ja existien: l’àudio digital i la sindicació web. Des de llavors, el podcàsting s’ha consolidat com a instrument per a la distribució i recepció automatitzada de continguts sonors. Amb el podcàsting, els oients tenen plena autonomia per determinar el seu time-shift, és a dir, què, quan, com i on escolten aquells continguts que els interessen. Alhora, ha obert la porta de la comunicació sonora a actors diversos i ha fet que la ràdio en perdés l’exclusiva.

Entre els mitjans que han sabut integrar amb intel·ligència el podcàsting destaca la BBC, amb una oferta de podcasts àmplia i ben estructurada. El seu principal valor és que no es limita a presentar els continguts de les diferents emissores de la corporació, sinó que els agrupa en paquets temàtics que permeten la mescla de continguts de programes diversos. Així, l’oient ho té fàcil per configurar el seu menú particular a partir dels feeds d’aquells àmbits que li interessen. Les xifres de descàrregues avalen l’aposta de la BBC pels podcasts. A casa nostra, Catalunya Ràdio i RAC1 presenten una gamma de podcasts prou extensa i lideren l’adopció del podcàsting entre la ràdio generalista d’arreu de l’estat (sumen el 60% del total de podcasts de les 10 primeres emissores de l’EGM), però són lluny encara de treure tot el suc a aquesta eina. El repte passa per la segmentació i especialització de continguts, la generació d’una oferta exclusiva per a podcasts i un model de negoci viable per explotar comercialment el canal de podcàsting de les emissores. Els resultats de determinats programes, com “L’ofici de viure” o el “Tu diràs” (que superen les 300.000 descàrregues mensuals) o “La competència” (4.500 descàrregues diaries), són prou significatives com perquè els responsables d’aquestes emissores busquin la manera d’aprofundir en l’ús dels podcasts.

Mentre la ràdio hi dóna voltes, hi ha altres actors en l’escenari dels mitjans tradicionals que aprofiten el podcàsting per irrompre en un terreny que fins ara els era aliè, el de la comunicació sonora. Aquest és el cas d’alguns diaris i revistes de prestigi internacional. Entre els pioners en aquest terreny hi ha The Guardian, amb una vintena de podcasts agrupats sota un lema definidor: “This is what the guardian sounds like”. Són espais sonors realitzats per periodistes i col·laboradors del rotatiu, la majoria especialitzats en una temàtica concreta: llibres, cinema, música, ciència, mèdia, futbol…, però també d’altres de generalistes, entre els quals destaca el resum de notícies “Guardian Daily”, a l’estil d’un informatiu radiofònic tradicional i plantejat pel diari com una competència per a la BBC des d’un mitjà privat. També és remarcable el cas del The New York Times, amb una desena de podcasts amb continguts temàtics per arribar a nínxols d’audiència amb interessos sectorials. L’oferta inclou l’interessant “Times Talks”, un podcast de converses amb personatges populars de la ciutat de Nova York. Les sessions són de pagament, se celebren al mateix edifici que acull la seu del diari i tenen el patrocini de Continental Airlines. Guillermo del Toro, Nora Ephron, Stephen King o Jane Fonda són alguns dels convidats que han passat pel “Times Talks”.

També les revistes s’endinsen en el món de la comunicació sonora. En l’àmbit internacional, publicacions com Time o Businesweek ofereixen podcasts especialitzats. A casa nostra, en canvi, la premsa online centra la seva atenció en les xarxes socials i en la incorporació del vídeo. Tot i això, cal destacar la iniciativa de Catalonia Today, revista mensual d’informació general en anglès que des d’aquest 2010 ofereix en podcast una selecció d’articles i columnes d’opinió, llegits pels seus mateixos autors, tots ells nadius.

Aquests són alguns exemples de bons usos dels podcasts en els mitjans de comunicació tradicionals, on encara queda molt camí per recórrer en l’exploració d’aquesta eina. Però no són els únics podcàsters. Més enllà dels mèdia, l’univers del podcàsting independent és ampli i interessant, en àmbits que van des de la política a l’empresa, passant per l’educació, l’espiritualitat, el marketing o l’entreteniment, per exemple. Aquesta, però, ja és una altra història. En continuarem parlant.

FOTO: Campanya gràfica del Guardian per promocionar els seus podcasts, realitzada per l’agencia Wieden+Kennedy London.

Quan en els anys seixanta del segle XX Jesús Polanco va començar a vendre llibres de text, iniciava un camí d’èxit professional que el va portar a crear, a partir de l’editorial Santillana, un grup mediàtic que amb el nom de PRISA, va ser protagonista de la informació en la transició política espanyola i desprès dels primers governs de González. Un model d’empresa de comunicació que dominava tots els estrats del poder, l’econòmic i el polític. Els més grans comunicadors fitxàven per la Cadena SER, pel diari El País i desprès per Canal Plus. Qui volia acostar-se al poder de veritat, havia de saber què publicava Polanco en els seus mitjans.

Ara que el gran imperi sembla esmicolar-se per les esquerdes d’una crisi econòmica global, cal reflexionar sobre quins són els canvis que l’han portat a a desaparèixer en molt poc temps. La base del producte que venia Polanco en els seus inicis era el llibre en paper per a les escoles, milers i milers de llibres cada any que obligatòriament els pares havien de comprar. Ara, amb els continguts digitals, el model de negoci canvia. Però és que els diaris en paper van pel mateix camí, on abans hi havia tirades milionàries ara es troba Internet i l’allau de blogs i xarxes socials; i on abans hi havien cadenes de televisió amb audiències controlades, ara hi ha espectadors selectius que poden escollir quan, com i amb qui veuen la seva sèrie preferida. Res és ja igual.

Sembla evident que el model de negoci de PRISA ha caducat, com moltes de les empreses de la cultura i la comunicació arreu del món. I quin és el recanvi? Si el resultat és que on abans vèiem a Gabilondo ara veiem un reality no anem bé. La degradació en el producte de les cadenes televisives generalistes va lligada a una forma d’entendre el producte audiovisual antic i caduc.  Ara volem tenir immediatament i al nostre mòbil el producte concret que necessitem. No tenim perquè esperar a que algú decideixi que el compra i el programa; no hem de sentir una notícia a les 9 del vespre i no hem de llegir obligatòriament només una interpretació de la notícia. Tot és més ràpid, tot és més petit, tot és més global, tot és de tots. Llavors, quin és el camí rendible del negoci de la comunicació i la cultura? Aquell que tingui en compte el consumidor específic d’un contingut, li ofereixi allà on el vol, sigui el mòbil o el portàtil, i sigui un producte de qualitat i diferenciat dels altres, exclusivitat, rapidesa, globalitat. Segurament els antics imperis no s’adiuen amb aquests conceptes, la revolució ha enderrocat l’emperador de paper i ha entronitzat el rei de la xarxa, i qui primer entengui als seus súbdits internautes, guanyarà. Els periodistes de qualitat com Iñaki Gabilondo són més necessaris que mai  i els seguirem buscant.

Oleguer Serra és enginyer, consultor en TIC a ARGUS.NET i consultor a ESMOU.

Vivim envoltats de dades, estadístiques, mesures, mètriques, rànquings, sondejos i enquestes. La majoria de les decisions que afecten la nostra vida es basen en aquestes dades; vivim en un món mesurat on les dades  i les estadístiques cada vegada tenen més importància i Internet ens n’ha portat moltes de noves i en grans quantitats. Hem de perdre la por a entendre-les, a utilitzar-les i a convertir-les en un aliat.

Comprendre els punts clau de les estadístiques en projectes on-line, tant a nivell web com de campanyes de correu electrònic o xarxes socials, ens permet poder-ne avaluar rendiment, comprovar l’eficiència de les accions realitzades, comparar-lo amb la competència i sobretot comprovar l’acompliment dels objectius fixats. Perquè fixar-nos fites, que estiguin en concordància amb el propòsit del mitjà i del servei és una de les claus que ens poden ajudar no només en l’anàlisi del servei si no sobretot del funcionament de l’organització que hi ha al darrera.

A Internet podem mesurar moltes coses, centraré la resta de l’article en fixar alguns conceptes al voltant de les estadístiques web.

Estadístiques web

Hi ha moltes eines que ens poden ajudar a capturar dades i analitzar el funcionament d’un web. Unes  ho fan millor que les altres, unes són més cares i d’altres son gratuïtes; però tenen en comú que intenten mesurar els mateixos conceptes, que aporten informació diferent i que es poden jerarquitzar com mostra la imatge.

El concepte que acumula més informació són les peticions (hits). Una pàgina web està formada per molts elements: textos, imatges i altres components. Una petició passa quan es demana un fitxer del servidor web. Per tant, cada vegada que demanem una pàgina estem provocant una bona pila (desenes) de peticions.

El segon concepte amb més informació són les pàgines visitades (page views). Quan un usuari navega per un web pot visitar més d’una pàgina i, a cada clic, genera una visita de pàgina. I això ens porta al concepte de visita (visit/session): un concepte més abstracte i subjectiu ja que per exemple, per a considerar que s’ha realitzat una visita hem de tenir en compte que un usuari pot visitar el mateix web el mateix dia. Quin és l’interval entre connexions del mateix usuari que ens permetran dir que són dues visites diferents?

I això ho podem complicar més: de totes les visites que hem tingut quants són la mateixa persona i no el mateix ordinador o la mateixa connexió? Això són els usuaris únics un terme molt discutit que ens porta a paradoxes exemplificades en la dificultat de mesurar les visites d’una mateixa habitació d’hotel. Finalment, el valor més petit i el més fàcil de mesurar és el dels usuaris que s’han identificat amb (nom i contrasenya) al nostre web.

Si mirem un programa de gestió d’estadístiques web ens apareixeran altres conceptes, però que segurament són més fàcils d’entendre si primer comprenem aquests.

Trobareu més info sobre aquest tema a ‘Analítica web’.

Ho reconec. Tinc una mena de fixació amb aquest personatge. Rupert Murdoch és un magnat dels mitjans desafiant, conservador políticament parlant, però agosarat en moltes de les seves decisions empresarials. La història dels grans grups de mèdia no podrien explicar-se sense parlar d’aquesta figura (fins i tot té un club de fans), i de la seva empresa, News Corporation.

I aquí us porto aquesta imatge que resumeix moltes d’aquestes decisions empresarials.

El seu imperi l’inicia a la seva Austràlia natal, per créixer a Londres (The Times, News of the Word, The Sun…)  i magnificar-se amb la compra del Wall Street Journal i les televisions als Estats Units. La seva presència a l’audiovisual és important: Fox Television, DirecTV, SkyTV… La llista de diaris i mitjans que té no s’acaba mai…

A 2005 va comprar MySpace per una pasta… Ara, no sap què fer amb una xarxa que agonitza perqué no ha sabut evolucionar amb els usuaris ni amb la xarxa.

L’any passat va tancar el Times de Londres i fa poc també el News of the World i els va fer de pagament. Ja ho vaig dir: Murdoch has balls. El tema del pagament online és ja un repte personal.

L’agregador de notícies dels diaris del seu grup, Alessia, ha quedat aparcat. I ara prepara una de les primeres publicacions només per a iPad, The Daily, en format de diari en un dispositiu mòbil que s’actualitza una vegada al dia.

El que més m’intriga és si el 2011 serà l’any en que Rupert Murdoch complirà finalment les seves amenaces i tindrà les balls, per treure de Google tots els seus diaris. No m’estranyaria que pogués passar. Aquest és el següent pas.

Només ell pot fer un salt sense (o “amb”, qui sap…)  xarxa com aquest.