Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Les newsletter són una de tantes formes d’accés a la informació que, juntament amb les recomanacions socials i els RSS, esdevenen bàsiques per fer un seguiment acurat dels continguts de forma segmentada (temàtica).

Segons un estudi elaborat a Alemanya per Contactlab, un usuari és subscriptor d’una mitjana de 6,3 newsletters. El turisme, els viatges i els serveis de proveïdors d’Internet són els temes predominants a les newsletters.

Una de les dades interessants d’aquest estudi és que el número d’abonats a més de 10 newsletters ha caigut dràsticament en un any. Si el 2009 la proporció era del 23%, aquest percentatge ha caigut fins al 8%. Això posa de manifest que el consumidor és cada vegada més exigent i difícil d’acontentar.

El temps i l’espai són, per mi, aspectes clau a tenir en compte. La sobreabundància d’informació i l’accés a aquesta des de multitud de dispositius i en qualsevol moment, fa més necessari que mai oferir continguts amb la màxima qualitat i de forma concisa. Accedim a molta informació i no disposem de temps!

Si oferim grans quantitats d’informació, inintel·ligibles i/o amb continguts ja rebuts per altres vies, el valor de la newsletter decreix de forma exponencial, fins al punt que buscar l’unsubscribe es converteix en l’esport preferit del receptor.

Per tant, les newsletters han d’oferir el màxim en el mínim espai –si és possible–, amb continguts originals i presentats de forma segmentada. Valor afegit, al cap i a la fi!

Els aspectes tècnics també són importants alhora de posar en marxa aquest servei. Recomano, al respecte, l’apunt de l’Oleguer Serra, de l’empresa Argus.net Tecnologia Creativa.

Tot seguint un bon consell, estava llegint la columna d’avui a La Vanguardia d’Enric Juliana, titulat “Informe al Rey“.

En un moment del seu article, Juliana cita el Manifest dels Perses. Bé perquè el periodista és gelós del seu deure d’informar, explicar i formar; bé perquè el periodista és conscient de les carències en matèria d’Història d’Espanya de la població en general (entre els que m’incloc, dit sigui de passada), Juliana opta per, entre parèntesi, explicar breument en què consistia l’esmentat manifest: “documento firmado por sesenta y nueve diputados en 1814 pidiendo a Fernando VII que pusiese fin a la aventura liberal y restableciese el viejo orden”.

Fins aquí, correcte. O no.

Com a mínim se m’acudeixen tres reflexions que voldria compartir en aquest espai.

La primera és que Juliana prefereix explicar, entre parèntesi, el Manifest dels Perses. Obvia per visitar, per exemple, la socorreguda Viquipèdia i trobar-hi allà l’entrada Manifest dels Perses per a enllaçar-la al seu article. Direm en el seu descàrrec (i en la nostra immodèstia) que aquesta entrada no existia abans d’escriure aquestes línies… tot i que sí existia la corresponent Manifiesto de los Persas a l’enciclopèdia en castellà.

El tema d’enllaçar ens duu a la següent qüestió, que no és altra que l’encara llastant dependència de les edicions digitals de les edicions en paper. De fet, Juliana escriu per al paper, on no es pot enllaçar i on és obligatori descriure o referenciar explícitament tot allò que es cita. Després del paper, Juliana (o algú en el seu nom) es limita a copiar i enganxar la columna a A 619 kilómetros, el seu blog oficial a Lavanguardia.es. És un copia-i-enganxa literal, mercenari, sense prendre’s la molèstia (el temps són diners, ho entenc) d’editar mínimament el text i afegir-hi l’enllaç. El resultat, però, és subòptim per al mitjà digital i, si ens posem puristes, el format no s’adapta al canal.

Per últim — i aquesta opinió és al mateix temps de més calat però també molt més subjectiva — l’autor menysprea la capacitat del lector d’informar-se per ell mateix. Anys enrere, aquest menyspreu no hagués estat tal, sinó precaució: no tothom tenia a casa on cercar informació sobre el Manifest dels Perses. Avui en dia, Internet no només ens dóna l’entrada de la Viquipèdia i la Wikipèdia en catellà, sinó que, segons Google, hi ha 41.300 pàgines que parlen bé del “Manifest dels Perses” bé del “Manifiesto de los Persas”. Coneixent el perfil de les persones que tenen Internet a casa i estimant el dels lectors de La Vanguardia, crec que és poc agosarat afirmar que deu haver-hi una coincidència del 99% entre ambdós grups.

Resumint: les notícies encara s’escriuen per al paper, s’editen poc quan es passen a les plataformes digitals, i en la seva redacció és té molt poc en compte el relativament nou accés de la població a una ingent quantitat d’informació, a només un clic de distància.

L’exemple de la columna de l’Enric Juliana és aïllat i aquesta opinió meva generalitzadora: dos motius suficients per a agafar les meves paraules amb pinces i, en qualsevol cas, evitar extreure’n afirmacions categòriques i judicis sumaríssims.

Tanmateix…

El proper dimecres 24/11 tindrem al professor Ramón Salaverría a la segona sessió del 10 en Comunicació, on tractarem de “Tècniques de redacció a Internet”. Per anar fent boca, us deixem aquí una entrevista que li van fer a Diari de Barcelona.

www.diaridebarcelona.cat

Orsai és una revista que encara no ha nascut i ja té més de 4.000 subscriptors. No saben com serà però volen tenir-la i ser els primers.

Em recorda una mica el projecte del San Francisco Panorama, però Orsai vol ser un projecte de veritat i viable.

Dos argentins que viuen a Catalunya han decidit tirar-la endavant invertint-t’hi els seus estalvis. Sembla que la inversió és d’uns 100.000 euros. Un d’ells és un vell amic de la Xarxa i columnista fins fa poc -va renunciar-hi- dels diaris El País i de La Nación.

Hernan Casciari és un escriptor molt popular, entre d’altres coses, pel seu bloc sobre sèries de ficció Espoiler a El País. El seu bloc personal Orsai -nom que pren la revista-, té milers de seguidors i en ells s’ha recolzat per treure endavant aquest projecte.

A Renuncio, teniu una contundent declaració de principis del per què de fer la revista que ells desitgen. Casciari va declarar: “Sóc conscient que la majoria d’ulls està en els monitors, però el paper és meravellós. El problema és que la gent no sap fer-ho“, va dir.

- Què sabem d’Orsai? Poc, ben poc. Però això no sembla importar als més de 4.600 subscriptors que s’han abonat, de moment, a la revista trimestral.

De les informacions que he pogut arreplegar per la Xarxa:

-Unes 210 pàgines.

-Ni una sola pàgina de publicitat.

- Periodisme narratiu. Formats llargs. Llargs, tant com vulguin. Il·lustracions. En el primer número hi participaran 12 il·lustradors.

-A l’Estat espanyol costarà 16 euros el número. A cada país té un preu diferent segons el preu de premsa dels dissabtes… (aquí, l’explicació). Si se’n compra un pack de 10, pot sortir més econòmica.

-Es distribuirà només a través d’algunes llibreries. Des de la revista proposen als futurs lectors enviar una suggerent carta als propietaris demanant que es distribueixi allà la revista.

-Han dit que el dia 10 de desembre tancaran les pre-vendes i no acceptaran més compres ni imprimiran més exemplars. El primer número, al gener.

-Si teniu curiosistat, aquí parla de l’equip de redacció.

-Estan oberts a la col·laboració de nous escriptors.

Potser la clau del projecte està en aquesta frase que adreçaven als llibreters:

“Perquè milers de lectors a tot el món estem fent un esforç perquè les paraules viatgin dels autors als lectors sense ningú al mig”.

Seguirem el projecte de prop.

Entremig del soroll que va i ve per totes bandes, és important reflexionar com podem jerarquitzar els continguts informatius. No és fàcil ni tinc la resposta de com fer-ho però, de tant en tant, deixar anar el dubte pot servir per donar el toc d’atenció necessari.

La via fàcil és pensar com oferir els continguts a la “home” del web. A dalt, en un costat, més grans, més visibles, en formats potents,… tot això està molt bé, i és necessari, però no podem obviar dues coses:

1) som uns quants que no entrem massa a les “homes” dels webs, i

2) es tendeix a arribar als continguts per multitud de canals, molts d’ells dels anomenats socials (amb el valor que té la recomanació del conegut).

No és el mateix una notícia d’última hora que un document extens i profund, ni en interès informatiu ni en marc temporal de vida que ha de tenir cadascun dels continguts (hores o dies, setmanes…).

Pot semblar obvi, però crec que no està de més pensar la jerarquització dels continguts d’una forma més global, no centrant-los en la “home” del web (només).

Les diferents formes de difusió de continguts, com poden ser newsletters, RSS, eines socials (Twitter, Facebook, Delicious,…) han d’analitzar-se conjuntament, de forma estratègica, però també tenint en compte la idiosincràcia de cadascuna.

Jerarquitzar una newsletter és més o menys senzill: prioritzar continguts, donar-los importància,… Si observem eines com Twitter es requereixen molts més esforços i la possibilitat d’obtenir resultats molt minsos (aparentment). Amb tot, alguna cosa es pot fer. No és el mateix dir “X ha fet Y + link” que “[DOC] X ha fet Y +  link”. El simple fet d’anunciar el format del contingut pot facilitar la jerarquització d’aquest.

La socialització en la difusió de continguts també és un criteri interessant a tenir en compte, ja que no és el mateix dir “X ha fet Y” que un congegut et digui “ei, X ha fet Y” o encara més “Marc, això va per tu: X ha fet Y”.

Altres aspecte a tenir en compte per estudiar com jerarquitzar els continguts poden ser si cal seguir el criteri de la redacció, si donem importància a l’opinió dels usuaris, si les dimensions del contingut són importants o no, si l’interès d’aquest és atemporal o cal marcar-ne un termini vital, si la forma (text, vídeo, àudio, infografia,…) marca graus d’importància,…

Per tant, podem seguir pel camí fàcil i, alhora, el que de moment sembla donar rèdits a curt termini (jerarquitzar la “home”), però crec necessària fer una valoració i reflexió global sobre la jerarquització dels continguts que es difonen digitalment: forma de presentació segons el canal, “tempos” a l’hora d’oferir-los, permanència de visivilitat, criteri de redacció o social, format del contingut, dimensions,…

Fins i tot un cercador pot ajudar a jerarquitzar la informació. Penso en Delicious, per exemple: No és el mateix buscar http://www.delicious.com/tag/escacc que, http://www.delicious.com/popular/escacc. En el primer cas prioritzem tots els continguts arxivats amb l’etiqueta “escacc” presentats cronològicament. En el segon cas només volem trobar els continguts arxivats amb l’etiqueta “escacc” però que tenen gran rellevància.

Tu tries, però és bo saber el què busques o vols oferir (prioritzar) segons els casos.