Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Fa uns mesos que vàrem rebre amb il·lusió l’exemplar del diari San Francisco Panorama. Aquest diari només ha tingut un sol número, una única edició: 40.000 exemplars. Va néixer per desaparèixer immediatament, com si fos el somni d’una nit d’estiu…

Ens trobem davant del “Newspaper Manifiesto“, tot un cant a la bellesa d’un diari de paper. És iniciativa d’una petita editorial de San Francisco a finals de 2009, que tenia l’objectiu de demostrar les possibilitats i capacitats del diari nord-americà.

No volia deixar en l’oblit aquesta idea tan agosarada perquè, de fet, vaig trobar-hi un munt de bones idees que volia compartir aquí.

Com ells mateixos explicaven, volien recordar als lectors “tot allò que un diari de paper pot fer i Internet no“. I continuaven dient: “Panorama vol ser un recordatori de que els lectors estaran disposats a pagar un diari de paper, si se’ls dóna alguna cosa molt diferent d’allò que poden obtenir en el mitjà online”.

I això és el que es van proposar. Pensar-ho. Fer-ho. Van començar a principis de 2009, coincidint amb el tancament del Rocky Mountain News i el Seattle Post-Intelligencer.

En primer lloc van estudiar diaris de tot el món, van buscar allò que els agradava i van omplir les parets de l’oficina amb pàgines de diaris.. .¿Per què els joves no llegeixen? es van preguntar.

Farien una edició de diumenge i amb una mida gran: 56 cm d’alçada i 38 d’amplada. El disseny havia de ser molt diferent d’Internet. Havia de ser espectacularment gran i en color. Aquest format no te’l pot donar una pantalla. A més d’uns dissenyadors propis, van encarregar algunes pàgines a dissenyadors freelance.

Van pensar les següents parts del diari. Van haver de separar la secció d’art en dues parts per limitacions tècniques de la impremta:

• 10 seccions: La principal -amb les notícies-, una segona de formats llargs, Esports, dues dedicades a Cultura, Menjar, Còmics, Opinió, Llibres (96 pàgines)  i un Magazine (112 pàgines). 3 pòsters i un retallable.

1. Formats llargs: La primera idea que nodreix el diari és que el paper ha de guanyar a Internet en els formats llargs. Per això van voler fer un diari físicament gran. Creien que a Internet les persones els costa llegir peces llargues i que per tant, això s’havia de explotar al màxim a l’edició de paper. I, periodísticament parlant, recuperar el plaer de llegir reportatges en profunditat, articles de bons escriptors.

2. Creativitat: el disseny té un fort protagonisme. Algunes de les pàgines tenen creativitats realment seductores i converteixen en un plaer la lectura. Cada vegada que passes pàgina SF Panorama té la capacitat de sorprendre’t.

3. Infografia i informació visual:  a més de llargs textos i reportatges on la paraula té tot el protagonisme, la informació visual és un recurs molt utilitzat a tot el diari, no com un recurs “decoratiu”, sinó com un gènere periodístic més.

4. Col·laboració amb organitzacions periodístiques:  L’editorial del SF Panorama era molt sensible a la crisi del periodisme i va decidir col·laborar amb una organització non-profit de les moltes que hi ha als EUA, Public-Press, per investigar i editar el reportatge sobre la construcció del pont Bay Bridge de San Francisco, que il·lustra la portada. El projecte va tenir un cost desorbitat que no va fer-se mai públic.

5. La primera persona: Destaca al diari molts articles on s’escriu en primera persona. Hi ha un fort component vivencial en els articles i reportatges. El periodista es fa veure, explica què ha experimentat o viscut. Això els fa especialment atractius.

6. Un bon suport publicitari: aquest format tan gran -tan gran com un poster- també el converteix en un suport publicitari molt adient per campanyes gràfiques impactants.

El SF Panorama va sortir al carrer el dia 8 de desembre de 2009.

Van fer números: imprimir cada exemplar els costava 5,52 dòlars (dues impressions de 20.000 diaris). Van tenir uns ingressos per publicitat de 60.000 dòlars -una persona es va dedicar a vendre publicitat a mitja jornada durant sis mesos-.  Els costos editorials van ser de 80.000 dòlars.  El cost total de cada examplar va ser de 6,98 dòlars. Comprar un exemplar a San Francisco el dia que va sortir al carrer costava 5 dòlars. La resta dels dies i llocs, 16 dòlars. Van vendre quasi bé tots els 40.ooo. Van invertir un capital directe de 23.500 dòlars (uns 17.000 euros).

Van arribar a la conclusió que si es publiquava diàriament, serien menys pàgines -48- i si augmentessin la la producció seria més econòmica. Diuen que, com que no són part d’un gran grup multinacional que exigeix un benefici anual superior al  12%, podrien, doncs, guanyar-se la vida.

El SF Panorama es va pensar durant mesos, és un exemplar únic, però ¿és ja una utopia per un sector que de vegades sembla haver llançat la tovallola?

Aquesta entrada s'ha publicat el 05-10-2010 a les 11:39 i arxivada en General, Periodisme, Premsa. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.