I qui salvarà el periodisme digital?
22-10-2010 blocobert
David Domingo, coordinador de l’Observatori de la Comunicació Local (InCom-UAB)
Tots estem molt preocupats per salvar els diaris. “No, volem salvar el periodisme”, diuen els més agossarats, amb raó: Està en joc la viabilitat d’una professió indispensable per la salut democràtica de la societat. Volem recuperar el reporterisme, el periodisme compromès, dialogar de forma sincera amb l’audiència… Però, quin paper ha de jugar el periodisme digital, els serveis informatius en webs i mòbils, en el periodisme del futur? No em convenç la resposta de que la convergència de redaccions fa que tots els mitjans siguin un. Cal una estratègia clara dels mitjans a Internet, i no la veig per enlloc. O millor dit: el que veig em preocupa.
Aquests mesos estic a Finlàndia, col·laborant en un projecte que explora com usar la Xarxa per millorar la transparència de la feina dels periodistes, per reforçar la confiança dels públics. El cap de setmana passat vaig xerrar amb directors de diaris locals, referents informatius indiscutibles en la seva regió. Tots eren presents a Facebook i plantejaven preguntes a l’audiència sobre l’actualitat. Ningú responia, en un país on el 53% de tota la població utilitza xarxes socials diàriament. Els vaig preguntar per què estaven a Facebook. “S’hi ha de ser, tothom hi és”. Amb els seus webs tenien la mateixa actitud. “De moment Internet no dóna prou ingressos, el negoci és el paper; no podem dedicar-li massa recursos al web”. Els diners mouen el món.
Els diaris de paper sobreviuran mentre donin més diners que Internet. Però crec que mentre repensem models de periodisme de qualitat pel paper, per reinventar-lo i donar-li sentit en la nova ecologia de la sobreinformació, ens oblidem de treballar en definir el futur del periodisme digital. Hi ha moltes iniciatives, declaracions, reflexions que reivindiquen un periodisme més íntegre i honest, més compromés amb la seva funció social. Però en el dia a dia de moltes redaccions periodístiques el ritme de la última hora s’emporta tota l’energia. Ser els més ràpids és l’única raó de ser de molts mitjans digitals, perquè és l’únic en que poden guanyar als mitjans tradicionals amb els escassos recursos humans que acostumen a tenir.
Em preocupa que si el periodisme imprès trobant la seva identitat en la informació en profunditat, Internet acabi sent l’espai de la informació superficial, mimètica, irrellevant. Em preocupa que la cobertura del rescat dels miners xilens no analitzi el rerefons de l’accident i els especials informatius digitals siguin simples hagiografies dels herois i relats d’enginyeria èpica. Els mitjans tradicionals també van caure majoritàriament en aquest vici de sacralitzar el minut a minut i oblidar el context. Però mentre que a la premsa això es critica, a Internet se li pressuposa, se l’encasella en la immediatesa. I si el periodisme digital és el futur del periodisme, estem condemnant el bon periodisme.
És clar que encara hi ha esperança. Hi ha blocaires i piulaires que fan una gran feina d’anàlisi especialitzada sobre l’actualitat. Però no arriben a tants ciutadans ni tenen la garantia de constància de les organitzacions periodístiques. Hi ha qui aposta per fer periodisme de qualitat renunciant al negoci, creant entitats sense ànim de lucre que miren de ser sostenibles a través de donatius de lectors i filantrops. I fins i tot hi ha qui està convençut que els internautes no volen només titulars, sinó que estan disposats a llegir llargs articles si el que se’ls ofereix és de qualitat.
No tinc la recepta per al periodisme digital del futur, però a aquestes alçades sí que tinc clar el decàleg de què han de fer els mitjans digitals per tirar-se pedres a la pròpia teulada i hipotecar el seu futur. Pot ser un punt de partida per a la reflexió col·lectiva que encara hem de fer.
1. Posa un periodista del mitjà tradicional com a director del mitjà digital, o millor, fes que el mitjà digital depengui directament del director del mitjà tradicional.
2. Fes que tots els periodistes publiquin informació en tots els mitjans del grup. No cal tenir un equip especialitzat per al web.
3. Si malgrat tot acabes tenint periodistes digitals purs, no se t’acudeixi deixar-los sortir al carrer a fer notícies pròpies.
4. Promou que els periodistes siguin generalistes, capaços de tocar qualsevol tema encara que no coneguin els antecedents ni les fonts.
5. Segueix totes les notícies al minut, tan bon punt succeeixen els esdeveniments.
6. Assegura’t que el que publiques al teu web és exactament el mateix que publica la competència, com a molt canviant l’enfocament del titular.
7. Intenta anul·lar les temptacions dels periodistes d’experimentar amb noves formes narratives que impliquin treballar diversos dies en un sol article.
8. Evita que els periodistes digitals comparteixin informació amb els periodistes dels altres mitjans.
9. No permetis que els periodistes llegeixin els comentaris de les notícies, i menys que hi participin per demanar idees o agrair els suggeriments de l’audiència.
10. Twitter i Facebook han d’estar prohibits en la redacció, perquè distreuen als periodistes del contacte amb les fonts oficials.
Tags: periodisme digital
22-10-2010 a les 10:44
Em sembla molt interessant el debat que obres. Potser dispositius com l’iPad poden ajudar al periodisme digital de qualitat? gairebé només parlem de que poden ajudar a la premsa en paper, però la facilitat d’ús, la mobilitat que et permet i la multitud de formats que pots posar en aquest tipus de dispositius poden ajudar a aplicar nous llenguatges, no? M’hi ha fet pensar el teu article.
Pots recomanar algun mitjà digital nadiu que publiqui continguts de qualitat, utilitzi nous llenguatges adaptats als diferents canals i dispositius i que sigui sostenible econòmicament?
22-10-2010 a les 11:40
Hola David,
És curiós. Molts dels mals que exposes a mode de decàleg per estimbar-se directament em fan pensar en la ràdio. De fet, un dels mals que veig al periodisme digital és que ha volgut fer allò que ha sigut patrimoni de la ràdio al llarg de la història: servir informació en temps real, la immediatesa. Potser caldria tornar a la base, a la naturalesa de cada mitjà i aprofundir-hi. No sortir al carrer, fer un periodisme de declaracions, aïllar-los, que toquin de tot… Em sona a situacions viscudes en el món radiofònic. I la ràdio està com està… En fi, bon apunt. Per reflexionar-hi.
Salut
22-10-2010 a les 11:47
Gràcies, Marc (i Escacc) per convidar-me a participar al bloc! Hi ha molt a debatre, i espero que el meu anti-decàleg pugui servir per mirar cap a on anar sabent els errors que no volem tornar a cometre.
El que he vist fins ara a l’iPad com a aplicacions de mitjans és molt decepcionant, molt linial. NPR és el que més m’ha agradat per la multiplicitat de formes de consumir la informació que dónen.
Els mitjans públics audiovisuals com la ràdio pública americana que citava ara o la BBC estan obrint camí en molts casos, compartint les seves reflexions de manera molt oberta.
Entre els digitals nadius, Voice of San Diego o Rue89.fr són models diferents però molt interessants, un apostant més pel periodisme d’investigació local sense ànim de lucre, l’altre per la col.laboració ciutadana. si continuen després d’uns mesos o anys funcionant és perquè deuen ser viables, però és difícil conéixer xifres. Vilaweb a casa nostra fa coses (vídeos de temes deslligats de l’última hora, per exemple) que d’altres mitjans amb més recursos no troben la manera de fer. Com veus no tinc una resposta clara, però crec que sí que existeixen models de bones pràctiques periodístiques sostenibles. Michael Schudson ha fet un bon treball d’anàlisi d’aquests casos als EUA:
http://www.cjr.org/reconstruction/the_reconstruction_of_american.php
22-10-2010 a les 11:51
“Potser caldria tornar a la base, a la naturalesa de cada mitjà i aprofundir-hi”
Sí, Toni, crec que aquesta és la clau per reenfocar el debat cap a quelcom més concret i productiu que “salvem el periodisme”!
Si no, la lenta agonia de la premsa ens deixarà sense periodisme de qualitat enlloc al final, i el periodisme digital seguirà sense ser rendible perquè ningú (lector, filantrop, estat) voldrà pagar per una informació que no aporta profunditat ni claus per interpretar la societat.
22-10-2010 a les 14:28
I no creus que hi ha una estratègia d’alguns ‘grans’ diaris per desacreditar internet? És a dir, que davant la impossibilitat de reproduir el model de negoci tradicional (els mateixos beneficis) intenten (ho practiquen) vincular els continguts digitals a la baixa qualitat, i limitar els bons continguts al paper?
23-10-2010 a les 15:55
Joan, molts diaris de paper, grans i petits, segueixen desconfiant d’Internet perquè no es rendible encara (més enllà dels líders de cada mercat que potser sí atreuen prou publicitat). Pels periodistes digitals és còmode autodefinir-se com els que fan l’última hora i deixar pel paper el periodisme “de veritat” per tal de ser acceptats pels seus col.legues. Necessitem trobar una identitat pel periodisme digital que trenqui el rol que se li ha assignat fins ara, que fomenti explorar noves maneres d’explicar les coses. Molta gent hi està treballant, però els debats tremendistes sobre la fi del periodisme ensordeixen moltes d’aquestes iniciatives.
26-10-2010 a les 10:28
David, i què hi ha del model de finançament? Cal mantenir el model publicitari? O pot ser un bon moment per noves iniciatives de periodisme a la carta, per demanada o de subscripció per temes? Ara bé, això implicaria un canvi profund de cultura, és a dir, la gent creu fermament en el dret a la informació, però segurament no s’entén gaire encara que produir informació, oferir aquest servei, implica una feina i un ‘sou’ d’algú que la fa. De tota manera, aquest tipus de finançament pot comportar un periodisme més ‘independent’.
28-10-2010 a les 10:53
Hola David, quant de temps!
Desprès de llegir el teu “decàleg” del *mal periodisme digital* puc assegurar que a LV.es no es compleix cap dels déu punts de la llista.
Així doncs, crec que estem en el bon camí, si més no hem definit les bases per tal de seguir la línia del bon periodisme a Internet. Una abraçada!
28-10-2010 a les 14:06
Perdoneu, però com que no sóc periodista ni del món del periodisme, flipo que encara tingueu tots aquests problemes. No estaria de més recordar als “antics periodistes” que ja fa temps que nosaltres, els modestos usuaris ens nodrim de moooltes i variades fonts (també d’ells, és clar, però com a mera tradició quasi quasi)i que contrastem més que ells.
29-10-2010 a les 13:00
[...] Ahora mismo está en Finlandia colaborando con un proyecto sobre transparencia y pluralismo informativo. La semana pasada le invitamos a que escribiera un artículo para el blog de Escacc y nos envió esta reflexión – I qui salvarà el periodisme digital? [...]
07-11-2010 a les 21:06
[...] de la sacralització de la immediatesa com a principal valor de la informació a la Xarxa. L’article acabava amb un anti-decàleg d’ironia àcida que mirava de complementar el magistral decàleg [...]
11-11-2010 a les 18:26
[...] El que vull dir és que la dèria per actualitzar contínuament els webs informatius -amb temes que a més, tothom té- és una arma de doble tall: ens lliga de mans i ens allunya de crear valor que ens distingeixi de la competència. Aquesta és una qüestió que coneix bé el professor David Domingo, i de la que ens parlava al seu post “I qui salvarà el periodisme digital”: [...]