Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Sentint Paul Bradshaw a la darrera Jornada 10 en comunicació de la Fundació ESCACC la frase que m’ha cridat l’atenció és: el periodisme del futur és el de les dades. És a dir, per a fer un periodisme de qualitat a l’era digital s’ha de saber buscar, analitzar i validar totes les dades. M’ha recordat de seguida la història del cas Watergate i especialment la película que vaig reveure fa poc temps, Tots els homes del president. L’èxit de la investigació de Bernstein i Woodward va ser justament la incansable recerca de dades, la validació de les fonts i la interpretació del que anaven aconseguint.

En tornar-la a veure m’ha semblat una pel·lícula tecnològicament antiga perquè només podien parlar per telèfons fixes o els arribaven teletips en màquines monstruoses, en canvi però,  el procediment periodistic estava present i definit de forma impecable.  Diu Bradshaw sobre el periodista de l’era digital: “la funció del periodista serà decidir què buscar i desprès saber analitzar les dades i presentar-les de forma atractiva”.  Doncs com sempre, no? Quina és la diferència fonamental entre el periodisme pre-internet i l’actual? Al meu entendre és la tecnologia que fa de qualsevol un possible periodista potencial,  i la promiscuitat de les fonts d’informació, que augmenten la dificultat de fer periodisme de qualitat, de saber discriminar justament les dades i interpretar-les; i és per això que Bradshaw assenyala especialment aquest fet com a definitiu sobre el periodista actual.

Què ens interessa com a ciutadans que ens proporcioni un periodista? doncs no només la informació pura i dura de forma ràpida i en qualsevol suport, que també; sinó sobretot, aquest tamis de qualitat, d’interpretació, de validació que la professió periodistica ha tingut  com a objectiu des del primer moment. En realitat el que està en qüestió no és nomès la professió prediodística, que no em sembla en perill com a professió,  sinó el model de negoci que sustentava els sous dels professionals. Els suports per a trametre la informació i la opinió ja no poden ser els que es visualitzaven a Tots els homes del president, han de ser els que estem veient cada dia quan Twitter, Blogs o Youtube ens informen, però amb veritables professionals al darrera. Que els dits no se’ns taquin de tinta no vol dir que no necessitem tacar-nos de realitat i d’opinió. Wikileaks és quasi un nou Watergate.

Ahir vaig anar a la presentació a Badalona del nou diari Ara. En diversos moments de l’esdeveniment, el periodista Iu Forn feia èmfasi en el fet que la informació ja no té valor perquè pot ésser trobada arreu al Web. En aquesta línia de pensament, no tindria sentit oferir a la persona que es pren la molèstia d’anar al quiosc a comprar el diari el que, més tard, escarxofat a casa (o escarxofat a la feina) trobarà gratuïtament a la pantalla del seu ordinador.

Ben conscient dels resultats que amb tota probabilitat trobaria, se’m va acudir fer la prova del nou a casa. Ho vaig fer amb un titular d’una nota de premsa de l’Agència EFE totalment inequívoc: Surfistas cántabros, vascos, asturianos y gallegos sobreviven al terremoto, relatiu al terratrèmol que va tenir lloc a Indonèsia el proppassat 26 d’octubre. L’objectiu de la prova era, com a mínim, triple:

* Demostrar que, efectivament, el producte “notícia” és ubic i, en conseqüència, carent de valor.

* Demostrar que la immensa majoria de “mitjans” (terme discutible) es limiten a reproduir les notes de premsa (d’agències, d’institucions) que reben sense afegir-hi cap anàlisi, sense enriquir-les, sense diferenciar-les.

* Demostrar que aquests mateixos “mitjans” (potser si que ho són, atès que es posen enmig de la informació i el lector) no només no enriqueixen les notícies, sinó que les empobreixen en no polir l’estil telegràfic de la nota.

El resultat d’una cerca pel titular el podeu veure a continuació:

Les dues primeres hipòtesis queden acceptades. Molts de “periodistes” opten per copiar i enganxar el que els cau a la bústia de correu. El pitjor de tot és que, entre la llista (la que surt a la imatge i la que continua en els resultats) hi ha capçaleres de les que s’esglaien impúdiques per la crisi del periodisme de qualitat. Davant aquest panorama, és ben cert que reproduir informació de poca profunditat, directa de l’abeurador de les agències és llençar paper i emprenyar qui ens paga els sous.

La confirmació de la tercera hipòtesi és, al meu parer, molt més sagnant. Crec que estarem d’acord que el títol d’EFE pretén ser un “telegrama”, però en cap cas es tractava d’un titular reproduïble de forma literal, a boca de canó. Tenim sort que els supervivents del terratrèmol eren surfistes de quatre comunitats espanyoles, i no els concursants del Festival d’Eurovisió, provinents de 39 països diferents.

Més enllà del, en la meva opinió, “desafortunat” titular, el periodista ni tan sols revisa si hi ha les conegudes (ho són, no?) cinc W: tot i que era deduïble per la nota de premsa, les notícies no diuen en cap moment quan ha tingut lloc el seisme (“mientras dormían”). Entenem que és la nit del 26, però ens ho hem d’imaginar. Com també hem de tenir present que hi ha hagut un terratrèmol del qual també ens falten algunes coordenades.

A la presentació de l’Ara, Iu Forn repetia, una i altra vegada, que fa falta una tercera dimensió a notícies tan planes que hom no sap ni d’on vénen ni on van, i aquesta dimensió es diu anàlisi.

Això no vol dir que els breus deixin de tenir sentit. Però (1) potser cal plantejar-se si el tenen en un paper que s’imprimeix una única vegada al dia (mentre l’actualitat segueix el seu curs), (2) així com plantejar-se quin és el propòsit psicofònic de tants i tants… i tants webs que reprodueixen, sense solta ni volta, allò que els cau a les mans, amb un cost probablement baix però amb tota seguretat major que zero, i amb un valor afegit menys que improbable.

Poc a poc els periodistes anem assumint que internet ens ha arrabassat el monopoli de la informació i que això ens obliga a potenciar aquells aspectes més susceptibles d’esdevenir el nostre valor afegit davant el mercat i, en última instància, davant la societat. Una de les sortides clàssiques és apostar per la ploma, és a dir, explicar les històries que té més o menys tothom, però fer-ho d’una manera enlluernadora. Però ahir, escoltant Paul Bradshaw al 10 en Comunicació, vaig pensar que aquesta era l’opció òbvia, però que la més intel·ligent –com a mínim des del punt de vista del posicionament professional– era apostar pel periodisme de dades.

Es nota que som de lletres. Les matrius de dades, les estadístiques i les tabulacions ens fan, en general, una al·lèrgia considerable. Però les xifres canten, i aquells mitjans que han apostat pels gràfics interactius i per la recerca obsessiva de dades s’han vist recompensats: l’audiència respon en nombre de visites i en temps de permanència a la pàgina. Només cal recordar que la notícia que més ha marcat l’agenda informativa el darrer any al Regne Unit va ser la relació de despeses reclamades pels parlamentaris britànics. I és l’exemple palmari que no són sempre els testimonis personals allò que ens dóna bones anècdotes per explicar. També els excels tenen apassionants històries, esperant que algun periodista inquiet les sàpiga identificar.

Hem posat l’accelerador en convertir-nos en multiplataforma. Avui ja es dóna per fet que un periodista ha de saber exportar un mateix contingut a diversos canals amb relativa immediatesa. Però hauríem també d’incorporar en el nostre catàleg d’habilitats la capacitat de treballar extensivament en dades (i això vol dir adquirir certa expertesa en les tres fases: recollida, tractament i visualització). És responsabilitat de les empreses contractar equips específics si volen treballar realment a fons aquest tipus de periodisme (o bé alliberar temps dels equips ja existents). Però cau a la nostra teulada dominar suficientment les eines del periodisme de dades, ja que en serem els principals beneficiaris.

David Domingo, coordinador de l’Observatori de la Comunicació Local (InCom-UAB)

Tots estem molt preocupats per salvar els diaris. “No, volem salvar el periodisme”, diuen els més agossarats, amb raó: Està en joc la viabilitat d’una professió indispensable per la salut democràtica de la societat. Volem recuperar el reporterisme, el periodisme compromès, dialogar de forma sincera amb l’audiència… Però, quin paper ha de jugar el periodisme digital, els serveis informatius en webs i mòbils, en el periodisme del futur? No em convenç la resposta de que la convergència de redaccions fa que tots els mitjans siguin un. Cal una estratègia clara dels mitjans a Internet, i no la veig per enlloc. O millor dit: el que veig em preocupa.

Aquests mesos estic a Finlàndia, col·laborant en un projecte que explora com usar la Xarxa per millorar la transparència de la feina dels periodistes, per reforçar la confiança dels públics. El cap de setmana passat vaig xerrar amb directors de diaris locals, referents informatius indiscutibles en la seva regió. Tots eren presents a Facebook i plantejaven preguntes a l’audiència sobre l’actualitat. Ningú responia, en un país on el 53% de tota la població utilitza xarxes socials diàriament. Els vaig preguntar per què estaven a Facebook. “S’hi ha de ser, tothom hi és”. Amb els seus webs tenien la mateixa actitud. “De moment Internet no dóna prou ingressos, el negoci és el paper; no podem dedicar-li massa recursos al web”. Els diners mouen el món.

Els diaris de paper sobreviuran mentre donin més diners que Internet. Però crec que mentre repensem models de periodisme de qualitat pel paper, per reinventar-lo i donar-li sentit en la nova ecologia de la sobreinformació, ens oblidem de treballar en definir el futur del periodisme digital. Hi ha moltes iniciatives, declaracions, reflexions que reivindiquen un periodisme més íntegre i honest, més compromés amb la seva funció social. Però en el dia a dia de moltes redaccions periodístiques el ritme de la última hora s’emporta tota l’energia. Ser els més ràpids és l’única raó de ser de molts mitjans digitals, perquè és l’únic en que poden guanyar als mitjans tradicionals amb els escassos recursos humans que acostumen a tenir.

Em preocupa que si el periodisme imprès trobant la seva identitat en la informació en profunditat, Internet acabi sent l’espai de la informació superficial, mimètica, irrellevant. Em preocupa que la cobertura del rescat dels miners xilens no analitzi el rerefons de l’accident i els especials informatius digitals siguin simples hagiografies dels herois i relats d’enginyeria èpica. Els mitjans tradicionals també van caure majoritàriament en aquest vici de sacralitzar el minut a minut i oblidar el context. Però mentre que a la premsa això es critica, a Internet se li pressuposa, se l’encasella en la immediatesa. I si el periodisme digital és el futur del periodisme, estem condemnant el bon periodisme.

És clar que encara hi ha esperança. Hi ha blocaires i piulaires que fan una gran feina d’anàlisi especialitzada sobre l’actualitat. Però no arriben a tants ciutadans ni tenen la garantia de constància de les organitzacions periodístiques. Hi ha qui aposta per fer periodisme de qualitat renunciant al negoci, creant entitats sense ànim de lucre que miren de ser sostenibles a través de donatius de lectors i filantrops. I fins i tot hi ha qui està convençut que els internautes no volen només titulars, sinó que estan disposats a llegir llargs articles si el que se’ls ofereix és de qualitat.

No tinc la recepta per al periodisme digital del futur, però a aquestes alçades sí que tinc clar el decàleg de què han de fer els mitjans digitals per tirar-se pedres a la pròpia teulada i hipotecar el seu futur. Pot ser un punt de partida per a la reflexió col·lectiva que encara hem de fer.

1. Posa un periodista del mitjà tradicional com a director del mitjà digital, o millor, fes que el mitjà digital depengui directament del director del mitjà tradicional.

2. Fes que tots els periodistes publiquin informació en tots els mitjans del grup. No cal tenir un equip especialitzat per al web.

3. Si malgrat tot acabes tenint periodistes digitals purs, no se t’acudeixi deixar-los sortir al carrer a fer notícies pròpies.

4. Promou que els periodistes siguin generalistes, capaços de tocar qualsevol tema encara que no coneguin els antecedents ni les fonts.

5. Segueix totes les notícies al minut, tan bon punt succeeixen els esdeveniments.

6. Assegura’t que el que publiques al teu web és exactament el mateix que publica la competència, com a molt canviant l’enfocament del titular.

7. Intenta anul·lar les temptacions dels periodistes d’experimentar amb noves formes narratives que impliquin treballar diversos dies en un sol article.

8. Evita que els periodistes digitals comparteixin informació amb els periodistes dels altres mitjans.

9. No permetis que els periodistes llegeixin els comentaris de les notícies, i menys que hi participin per demanar idees o agrair els suggeriments de l’audiència.

10. Twitter i Facebook han d’estar prohibits en la redacció, perquè distreuen als periodistes del contacte amb les fonts oficials.

Navegant per la xarxa he trobat aquestes regles que ha elaborat David Schlesinger, redactor en Cap de l’agència Reuters en base a la seva experiència en el món online. Resumeix -en un interessant article- el nou periodisme online en aquests nou punts.

“Les regles del món periodístic d’avui són els següents:

1. 1.Conèixer la història no és suficient.
2. 2. Explicar la història només és el començament.
3. 3. La conversa sobre la història és tan important com la història mateixa.
4. 4. Com més miris de ser paternalista i autoritari, menys et creurà la gent.
5. 5. Com més cedeixis el control al públic, més gent et respectrà.
6. 6. Com més adoptis les  noves tecnologies com una plataforma, més competitives seran les teves idees.
7. 7. Com més evitis tot el que no tingui caràcter propi, més podràs establir l’agenda.
8. 8. Com més vulguis anar més enllà de la història, més valor tindrà el que fas.
9. 9. I si tens valor i ningú més en té, llavors la gent et pagarà.

Simple? Doncs no ho és.

Però és emocionant i transformador.”