La pressió estadística
08-09-2010 Àlex Gutiérrez
Crónicas Marcianas va ser un programa trencador pel que fa a continguts, però la seva aportació més rellevant al panorama televisiu va ser la lectura en temps real de l’audiència. Gestmusic tenia un incentiu important sobre el share: cada dècima eren diners. S’entén, doncs, que Josep Maria Mainat fes desenvolupar un sistema amb el qual es podia seguir, minut a minut, com evolucionava el nombre d’espectadors. Cada vegada que Sardà canviava bruscament de tema, arengava un tertulià o interrompia algú per donar pas a la publicitat es tractava de decisions instades per les ràtios de telespectadors.
Les redaccions digitals viuen ara immerses en aquest precís debat. Les mètriques d’internet permeten també un bon nivell de precisió a l’hora d’escatir quines notícies són les més vistes i quines han tingut una vida més activa per les xarxes socials. A la redacció del Daily Telegraph, per exemple, tenen una gran pantalla on tots els periodistes poden veure quines són les històries més seguides de la web. Al Huffington Post també realitzen un seguiment exhaustiu de les estadístiques i els redactors reben la pressió de prendre les seves decisions a partir de l’efecte que pot tenir això en l’audiència. Al New York Times, en canvi, el responsable de I+D explicava que ells havien decidit no traspassar aquestes dades als periodistes de base, perquè temien que la lluita per l’audiència provoqués una banalització dels continguts. Al cap i a la fi, no fa falta gaire desplegament tecnològic per acabar confirmant que el més popular són les notícies de celebrities, les històries escabroses i les fotografies de cossos durs i amb poca roba.
Aïllar el periodista de l’audiència és perillós perquè pot generar diaris endogàmics, només per a iniciats. Hi ha qui escriu només per a les seves fonts. A més, l’activitat de les xarxes socials obliga a les capçaleres a seguir l’evolució i la difusió dels seus articles a la xarxa un cop ja s’han publicat. El Wall Street Journal monitoritza quins articles es reboten més i mira d’estimular-ne aquesta ‘vida externa’ en xarxes socials. Però una excessiva pressió pels usuaris únics pot diluir la imatge de marca del diari (i enviar-ne els valors editorials a norris), ja que acaba homogeneïtzant el mitjà en un magma indiferenciat de successos, sexe i xafarderies. La meva proposta de terme mig és seguir el lema “Els periodistes ja no fem articles: iniciem converses”. Això ens obliga a ser interessants i a saber escoltar a l’altre, per oferir-li respostes de qualitat.
