Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El gran guanyador del dia de la vaga general del 29S ha estat el “temps real”. Ahir es va demostrar l’aplicació que té per al periodisme l’anomenat web en temps real. Informativament parlant, un dia com el d’ahir requereix no només explicar què està passant o quins són els punts calents de la notícia sinó que, a més, els ciutadans necessiten informació constant sobre mobilitat i es dirigeixen al web buscant això.

Ahir es va posar de manifest que els diaris online que no tenen habilitada cap tipus d’aplicació per informar en temps real van estar en clar desavantatge. Aquells mitjans que sí que van utilitzar diferents aplicacions de web en temps real van ser capaços de, fins i tot, retransmetre minut a minut in situ les protestes i manifestacions d’ahir.

Cal recordar però, que molts treballadors dels mitjans online també feien vaga i, per tant, molts no van poder estar al 100% en un dia tan calent informativament parlant.

Twitter, l’aplicació més popular de temps real, va ser la gran protagonista i els usuaris l’utilitzaven per dir on eren, què veien, com els afectava la vaga i, fins i tot, feien la seva particular retransmissió penjant fotos i informant de tot allò que els semblava que era notícia.

Com deia, molts mitjans van voler incorporar d’una manera o d’una altra el temps real a la seva cobertura informativa.

Fem un breu repàs sobre què van fer alguns mitjans catalans i estatals:

-Lamalla.cat va donar tot el protagonisme a l’actualització minut a minut amb un gran mòdul a portada amb informació en temps real. Per sota s’organitzaven la resta d’informacions (veieu imatge).

-Vilaweb: va posar dos mòduls diferents de twitter a portada. Un d’ells amb el seu propi timeline a Twitter i l’altre amb el seguiment del hashtag #vagageneral. Actualitzaven Twitter també des del centre de la ciutat i van utilitzar el servei de Twitpic per pejar fotos al moment.

- Btvnotícies: Malgrat un avís a portada de la seva manca de actualització habitual a causa de la vaga, el portal va posar un widget en portada que monitoritzava el hashtag #vagageneral, de manera que no només es veien els missatges de la redacció sinó també els d’altres usuaris. Des del Twitter de  @btvnoticies van informar i contestar els usuaris, retuitejant informacions pràctiques oficials i rebent les informacions que els usuaris feien arribar en directe.

- La Vanguardia, no va posar cap mòdul de temps real en portada però va utilitzar l’aplicació Cover it live per seguir la manifestació a la tarda.

-DelCamp.cat: I per demostrar que no sempre es necessiten grans eines tècniques que informar en temps real, mostrarem el que va fer un mitjà regional com delCamp.cat. En una sola pàgina  van anar actualitzant cronològicament tot allò que passava al Camp de Tarragona en relació amb la vaga i van anar seguint via twitter les informacions que sorgien.

Pel que fa a nivell estatal…

-El País: Va fer una edició gràfica molt impactant -a mi em recordava a les portades del Huffington Post- i l’eina Eskup els va servir per fer un seguiment en temps real impressionant, ja que no només l’actualitzaven des de la redacció, sinó que tenien periodistes al carrer que informaven in situ, tant a Madrid com a Barcelona i altres ciutats. El mòdul d’Eskup ocupava tota la portada prioritzant, per tant, la informació de seguiment i de servei.

-RTVE: També va fer un seguiment minut a minut a tot l’Estat, però no a portada. Amb tot, la majoria d’informacions eren de què estava passant a Madrid.

-Lainformacion.com, és un cas curiós perquè, sent una web d’informació estatal i amb seu a Madrid, va posar a portada durant moltes hores un mòdul informatiu de seguiment del que estava succeïnt a Barcelona i sense tenir-hi periodistes.

El web en temps real és, per tant, el gran guanyador d’aquesta vaga. L’evolució tècnica d’Internet exigeix també adaptacions en la forma en que fem periodisme.

I ja no estem parlant de futur. Parlem de què va passar ahir.

Una de les definicions clàssiques de què és l’Economia es la que la descriu com la ciència per a administrar l’escassedat. És escàs allò que és pràcticament inexistent — aigua al desert — i és escàs, a efectes pràctics, allò que, bo i existir en abundància, és molt costós de fer arribar al lloc on es farà servir — aliments a les zones més pobres del planeta —.

En el que a periodisme respecta, aquesta gestió de l’escassedat queda ben exemplificada amb la frase “Jo hi era, tu no, deixa’m explicar-t’ho”, frase de Jay Rosen que utilitza en parlar de James W. Carey i la seva idea de l’informe. A la seva obra de 1974 “The Problem of Journalism History”, James Carey advoca per l’informe explicatiu (explanatory report), una forma d’explicar la realitat amb detall, minuciosament, amb introspecció, però també amb un estil planer, comprensible, lluny de l’abstracció, amb força narrativa i descriptiva.

El “tu no [hi eres]” era la demanda d’un bé escàs, el “jo hi era” era l’economia, i l’informe, el “deixa’m explicar-t’ho” era la manera amb què el periodista gestionava aquesta demanda d’una informació escassa.

Ha arribat un moment en què molts diaris han deixat de ser-hi, perquè ja hi havia les agències de notícies; un moment en què molts altres han acabant essent-hi, perquè blogs, twitters, youtubes, flickrs i altres ginys digitals han donat veu als que hi són; i un moment en què l’informe explicatiu ha deixat de ser minuciós, introspectiu, descriptiu, perquè els que no hi eren han acabat reproduint maquinalment allò que feien els que sí que hi eren: notícies d’agència, per una banda, i productes “amateurs” per una altra.

En termes econòmics, en molts escenaris han desaparegut tant l’escassedat com qui la gestionava: la informació és ubiqua, i moltes peces son apenes enriquides o fins i tot editades abans d’aparèixer als mitjans, especialment a les edicions digitals.

Si els periodistes ja no hi són, i mentre tota la resta sí que hi és, als mitjans només els queda la part de l’elaboració de la notícia, dels informes saberuts però entenedors, de l’erudició amb pedagogia.

Si la quantitat ja no és escassa, el que sí n’és — i molt! — és la qualitat. El problema és que la qualitat costa, i la monetització dels continguts no és fàcil en un món digital. A veure com ho farem.

L’audiència i la influència són dos terrossos de sucre desitjats per molts en aquest món dels mèdia. Però, són sinònims? Tenir audiència et fa ser influent? Totes les audiències són iguals? I, quin mitjà pot resultar influent? Què et fa ser influent?

Juan Pablo Artero, professor i investigador  de la Universitat de Navarra en el darrer número de la publicació Perspectivas del mundo de la Comunicación, ha intentat fer una aproximació a la “quota de veu” dels 60 grups de l’Estat espanyol. Artero, ha agregat les dades de quota d’audiència de l’EGM de cadascun dels grups per sectors.

He fet una selecció dels primers 20 grups amb més audiència (veure quadre), i he afegit la resta de grups de l’àmbit de l’espai català de comunicació.

El resultat no és perfecte ja que existeixen duplicacions d’audiència (persones que consumeixen mitjans diferents d’un mateix grup).

Amb tot, sorprèn:

-el 85% de Prisa

-L’aparició en segon lloc de Planeta (amb productes ideològicament molt diferents).

-El setè lloc d’Unedisa (El Mundo).

-El quart lloc d’un grup català com RBA.

-Tres grups catalans es troben molt ajustats (Zeta, Godó i Mediapro).

-La CCMA arriba a gairebé el 7% de la població estatal.

Podem pensar, doncs, que hi ha mitjans que es poden considerar com a “influents”, però no tenir grans audiències, i a l’inrevés. Val la pena la reflexió.

Dilluns vaig assistir a la primera de les 4 sessions de ‘“La lletra digital”. Reptes i interrogants al voltant del llibre electrònic‘, organitzades pel FAD. El debat sobre el llibre electrònic està a l’ordre del dia. “El FAD, a través del seu projecte FAD. Xarxes d’Opinió, vol reflexionar i debatre al voltant del futur del llibre, electrònic o no, i ho vol fer amb la col·laboració dels principals experts en la matèria”, deia el programa. Interessant. Concretament, la primera sessió es titulava “eBooks i eReaders: cap a on va la lletra escrita?”.

He estat en poc temps a dues o tres jornades sobre el tema del llibre electrònic, i sempre hi ha molta informació interessant, però poques respostes clares.

Els dispositius ja estan a les botigues i les editorials aposten pels eBooks però, com en d’altres camps, el model de negoci i el canvi de rols dels diferents actors ho fa trontollar tot.

L’entrada en escena de l’iPad ha comportat més moviments, encara. Si ve l’iPad aporta el multimèdia a la lectura, no disposa de tinta eletrònica, que és la que no provoca fatiga ocular.

Per tant, tenim els eReaders que són cada vegada més semblants al format paper i, per altra banda, veiem com apreten Apple i d’altres incorporant noves funcionalitats que complementen la lectura lineal a la qual estàvem acostumats.

Un altre dels debats que s’acostuma a encetar en aquestes jornades és si el paper desapareixerà del tot o convergiran pantalles i paper. És prudent afirmar “mai diguis d’aquesta aigua no en veuré”, ja que la història recent ens demostra que hi ha suports que tornen quan l’evolució tecnològica està més avançada. Penso en el boom dels vinils en la música. El romanticisme pot ser papiroflèxic, també.

S’acostumen a mostrar quadres comaratius dels avantatges i inconvenients de la lectura en suports e-Readers, en contraposició al paper. L’evolució marca cada vegada menys diferències. Això, sumat a les modificacions en els hàbits de consum culturals, pot donar algunes respostes.

Un altre debat que queda obert constantment és el que contraposa a les empreses que aposten per models tancats (Amazon amb el seu Kindle) a les que aposten per models oberts, que faciliten la distribució de llibres a través de diferents botigues i per a diversos dispositius (Leqtor, per exemple).

El sector editorial –reaci als canvis– ha buscat els clients d’e-Readers d’una forma intel·ligent, a parer meu, perquè ha acotat el públic potencial en tres etapes molt ben marcades:

- Es va començar oferint els nous dispositius als geeks, als amants de les noves tecnologies;

- Posteriorment es va apostar pels súperlectors, els que consumeixen quantitats elevades de llibres;

- I, actualment, s’està entrant fort en sectors específics, com poden ser les escoles, les universitats i les biblioteques. Poc i poc i bona lletra que diuen.

Ara bé, una de freda i una de calenta pels editors. Un altre tema que es toca en aquests debats és el paper que han de jugar sistemes restrictius com el DRM. En aquestes jornades es va dir una cosa interessant al respecte: si això no va funcionar amb la música, és ben possible que acabi fracassant també en els llibres. Com a mínim cal tenir-ho en compte, i el precedent musical caldria estudiar-lo per no caure dues vegades en el mateix error.

Més idees. Per entendre el futur proper del llibre electrònic a casa nostra és bo conèixer el què ha passat als EUA els darrers anys. Aquests anys d’avantatge que porten poden donar indicadors per entendre el camí a seguir.

I, sobretot, falta pedagogia. Hi ha molta ignorància sobre aquests nous dispositius, la tinta electrònica, els eBooks que s’hi poden llegir,… Si els editors són reacis, els potencials usuaris necessiten(m) informació per perdre la por i poder donar el pas a aquesta nova forma de consum cultural.

Més sobre el tema:

• Crònica | “Els joves no llegeixen! Hi ajudarà l’e-book?”
• El llibre electrònic i els mòbils 3G marquen el futur de les noves pantalles (I)
• El llibre electrònic i els mòbils 3G marquen el futur de les noves pantalles (i II)Arxiu digital d’Escacc
• Arxiu digital d’Escacc: Llibre electrònic.

Des d’una certa perspectiva, no deixa de ser entretingut veure com (alguns) apòstols tecnològics proclamen l’imminent decés dels mitjans tradicionals. Internet havia d’enterrar els diaris, però la vella premsa de paper encara li passa la mà per la cara en influència i facturació publicitària. La ràdio musical també havia de sucumbir, però resulta que, dels mitjans tradicionals, és el que millor ha suportat la crisi i, si fa no fa, iguala els resultats econòmics de fa quatre anys. I què dir de la televisió? Fa anys que ens anuncien l’èxode massiu cap a internet, però el cert és que el consum mitjà a Catalunya bat rècords, 234,8 minuts per habitant i dia.

Un dels errors d’aquests oracles dos punt zero és confondre el tot per la part: hi ha, efectivament, una punta de llança que abraça totes les possibilitats de les noves tecnologies. Habitualment es tracta de perfils joves, formats de ple en l’era audiovisual i habituats a consums hiperrevolucionats i no lineals. Però també hi ha una massa que en podríem dir silenciosa i que segueix confortablement aferrada als hàbits tradicionals de consum de mitjans. Escarxofar-se al sofà, llegir el diari fent un cafè, escoltar la ràdio al cotxe…: activitats deliciosament u punt zero basades en què algú altre fa la feina i pren les decisions per tu.

Hi ha també en aquests àugurs professionals un oblit d’alguns factors prosaicament físics, que ajuden a la pervivència dels mitjans tradicionals. Les pantalletes dels mòbils són molt instructives quan tens bona vista, però a partir de certa edat convé pujar el cos de la lletra i tenir suports més amables. El blogaire i no obstant amic Joan Josep Isern l’encerta de ple quan critica com els dissenyadors sovint semblen treballar només amb els “atletes del nervi òptic” en ment.

El gurú Jeff Jarvis pot escenificar que torna el seu iPad a la botiga Apple perquè se sent decebut per una clamorosa manca de funcionalitats, però per a bona part del seu sector de mercat aquesta senzillesa no és un demèrit, sinó precisament el seu màxim atractiu. (D’acord: i obre la perspectiva d’anar introduint les millores una a una, com a esquer de compra).

Les noves tecnologies no ho són de substitució, sinó de complement. La transformació dels consums mediàtics és enorme i obliga als agents dels sector a moure’s. Però els mitjans tradicionals compten amb l’arma secreta de l’esperança de vida humana i, pel que sembla, hi ha força individus que encara valoren tocar el paper en llegir el diari o una bona pantalla de 42 polzades davant de la qual endormiscar-se una mica mentre fan l’últim documental sobre la revolució d’internet.