Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Diumenge passat vaig participar al programa de Catalunya Ràdio, el Vist i no vist (audio programa) que dirigeix i presenta en Valentí Sanjuan. Vàrem seure a la taula en Josep Comajoan (El 9nou), en Joan Camp (editor de Directe!) i en Guillem Ramos-Salvat (Delcamp.cat).

Tot parlant de mitjans digitals i audiències a Internet, de lectors i nous competidors, vaig fer esment de la mort d’un concepte que hem heredat del paper. Es tracta del concepte “el meu lector” als mitjans digitals.

Al paper teníem fins fa uns anys una opció clara de compra. Quasi bé com una decisió familiar, generacional i sobretot com una expressió d’una manera de viure i de sentir la realitat: una persona comprava un diari i hi establia un lligam personal. I també, és clar, pagàvem uns diners per tenir aquesta experiència de lectura i per sentir-nos part d’una societat.

A Internet, en canvi, el “meu lector” ja no és tan meu…

1. En primer lloc perquè les barreres d’accés als diaris online s’han abaixat: no cal pagar un peatge (fins ara…) per accedir a les informacions. Tothom pot entrar-hi, no cal cap compromís ni relació prèvia.

2. Tot està a un click de distància: la meva competència, el web d’un altre tipus de mitjà, els blocs, el Facebook o el Youtube. La batalla ja no és només entre capçaleres o mitjans. Ara la lluita és pel temps i l’atenció que rebem de cada usuari.

3. Aquells a qui considero la meva competència quant a mitjans, poden no ser-ho als ulls del meu lector. Sovint el lector online no sent dos mitjans del mateix territori com a oposats sinó com a “complementaris“.

4. A més dels lectors diguem-ne “més habituals”, hi ha els anomenats “opositors”, els que no estan dins del meu espectre ideològic, però que en aquesta posició oposada o rival, ens segueixen perquè els interessa què diem. Amb el paper, fa mandra i ràbia gastar-se un euro en qui no estimes. A Internet no et costa gens saber què diuen i d’aquest negoci de pàgines vistes generat pels comentaris en viu més d’un a Internet.

5. Després dels “habituals” i els “opositors”, hi ha els “paracaigudistes“: aquells que cauen allà sense saber ben bé perquè, ja que un cercador com Google els ha portat. Amb aquest darrer tipus poden passar dues coses: que marxi i que no torni mai més, o que li agradem i decideixi tornar de tant en tant.

Està clar doncs que a Internet el concepte “el meu lector” és difícilment aplicable. La manca de barreres d’accés i els nous hàbits de lectura a la xarxa conviden a la promiscuïtat informativa.

Quan parlem d’Internet, doncs, jo prefereixo parlar de l’existència de diferents “tipus de “lectors” entre els usuaris que passen per una pàgina web. Per embolicar encara més la troca, aquests “lectors” expressen necessitats i expectatives diferents.

La complexitat està servida, com deia el professor Naugton. Per tant, a l’hora de crear continguts i distribuir-los a la xarxa és necessari tenir en compte que “el meu lector” no és només meu, no viu aïllat a la Xarxa.

Les conseqüències que se’n deriven són nombroses, així que potser ho deixem pel proper dia…

El debat sobre el futur de la música ha basculat massa a l’entorn del descens de venda de discos i l’augment del consum de música en directe. Això ha deixat en una zona fosca de la discussió tot l’assumpte dels drets d’autor, autèntica bossa de recursos per al sector. Si se’n parla poc és perquè es considera que hi ha poc marge de maniobra: la SGAE exerceix un control absolut i absolutista, amb tics autàrquics, dels més de 310 milions d’euros que es mouen a l’Estat sota aquest concepte.

Podem esbravar-nos contra la SGAE i els seus excessos delirants, l’empatx de cànon crònic que pateix o la tendència malaltissa a comprar patrimoni (190 milions previstos per comprar seus amb els diners que ningú reclama, en comptes d’invertir-los en assumptes més productius per al sector). Però, des de la perspectiva catalana, és més pràctic passar a l’acció. Ras i curt: per què no creem una Societat d’Autors catalana?

Tot i que no seria fàcil des del punt de vista jurídic, hi ha escletxes per intentar-ho. Em consta que des de les sales s’ha estudiat el tema, ja que en són part interessada. Com a mínim, així sabríem si el repartiment de diners es realitza amb criteris ajustats. Resulta tremendament sospitós que la SGAE no faci públics les seves ràtios de redistribució territorial: quants diners recapta a Catalunya i quants (i a qui) en reparteix. Talment com a la política: si volem un nou finançament, com molt bé sabem els catalans, abans hem d’aconseguir les balances fiscals. O bé tirar pel dret i optar per la independència.

Aquesta setmana publiquem un especial amb les millors infografies que han aparegut recentment a la Xarxa. Us recordem que la “Selecció Escacc” és un apartat que la Fundació elabora amb periodicitat setmanal, on apareixen articles d’interès que no entren com a notícia al portal Escacc.cat però que creiem que aporten contingut per a l’anàlisi i la reflexió. Es tracta d’un recull d’apunts de blocs, reportatges, opinions o notícies de mitjans, etcètera.

1 Totes les dades de Twitter en una imatge (Bits Catalans)

2. Totes les dades de Twitter en una imatge (Bits Catalans)

To

3. Evolució Internet al món (BBC)

4. Who is the Modern Media Consumer (Flowtown)

5. Història moderna de la comunicació (Clases de Periodismo)

6. Història de la Televisió (Cool Infographics)

7. Pressupost de la corporació pública BBC (The Guardian)

Altres infografies: Sobre la privacitat a Facebook; Facebook i la seva economia; més sobre Facebook; i, una altra; Xifres de Google; sobre geolocalització; sobre LinkedIn; sobre l’efecte de les xarxes socials.

Aquest títol no és cap joc de paraules. Amb freqüència oblidem fins a quin punt Internet ens afecta de forma absolutament transversal: les nostres vides però també les nostres feines, i per descomptat, l’ofici periodístic.

El professor John Naughton va publicar l’ Observer fa dues setmanes un deliciós article sobre la complexitat de tots aquests processos que sovint ens superen: The internet: Everything you ever need to know.

M’ha semblat interessant recuperar aquí aquestes idees sobre l’impacte d’Internet i la complexitat dels processos que estem vivint. Ser-ne conscients pot ajudar-nos a prendre decisions més ajustades a una realitat que hem d’admetre que ens supera.

1. Cal mirar amb perspectiva

Ser dins d’una revolució no ajuda a veure el final ni a pronosticar els seus efectes. Històricament s’ha donat una tendència a menystenir els efectes d’una revolució. Si pensem què va significar el primer mitjà online i l’aspecte que ara tenen els diaris, hem d’admetre la nostra petitesa mental per imaginar-nos com seran d’aquí 10.

2. Internet no és només el Web

Les pàgines web són només una de les aplicacions que té Internet. A més de les pàgines web trobem coses com l’intercanvi d’arxius P2P, les converses del Skype o el ja clàssic correu electrònic.

3. La disrupció és una característica, no un error

I la disrupció que caracteritza Internet i que tants maldecaps ha portat als mitjans de comunicació, és inherent a la tecnologia i difícilment controlable. No ens agraden els canvis (especialment si posen en joc els nostres models de negoci intocables durant segles), però el canvi és inherent a la tecnologia. L’article recorda que la disrupció és el seu ADN, els enginyers que la van dissenyar, la van voler fer així com a protecció contra intents de control sobre la Xarxa.

4. Cal pensar en un “ecosistema”, no en una economia

Si l’economia estudia l’escassetat de recursos, Internet representa un ecosistema d’éssers que es relacionen a la Xarxa, creant una biodiversitat tan rica com abundant.

5. La complexitat és la nova realitat

I amb la diversitat arriba també la complexitat: és un repte perquè això fa més difícil entendre Internet i les nostres estructures i organitzacions no porten bé gestionar la complexitat. Si abans la solució era la de reduir la complexitat, res d’això pot servir avui.

6. La Xarxa és ara l’ordinador

Amb l’arribada de les connexions de banda ampla la xarxa ha esdevingut com el gran espai de memòria, pel qual milions de persones ja no necessiten estar físicament a un ordinador concret per poder treballar, sinó que des de qualsevol ordinador connectat a la xarxa poden treballar. Això obre les possibilitats a la mobilitat i a una nova organització del treball, però ens fa també més dependents de la Xarxa.

7. El Web està canviant

El web ha canviat molt i seguirà evolucionant: de ser inicialment un espai de publicació unidireccional a ser un espai de relació i creació, fent camí cap a l’anomenada Internet semàntica.  Si volem entendre la Xarxa, cal superar la idea d’un web només per “publicar”, mai més serà només això.

8. La Xarxa, entre l’infern i el paradís

Diferents pensadors i crítics de la tecnologia intenten preveure l’impacte que tindrà aquesta revolució tecnològica amb visions moltes vegades oposades. Per alguns, la xarxa ha estat una força alliberadora per les nostres vides, per altres, és la màquina diabòlica que ens vigila i el somni de qualsevol règim totalitari.

9. El nostre antic règim de propietat intel·lectual ja no serveix

En el món pre-digital copiar era difícil i imperfecte. Ara és fàcil i perfecte. De fet, quan veiem una pàgina web una còpia es desa al nostre ordinador. Aquest canvi ha convertit la còpia en quelcom trivial, i milions de persones han fet de la còpia i la seva readaptació un art en sí mateix, com ho fa un disc-jockey. Prohibir la còpia és  una tasca inútil, caldria tancar tot Internet. I les lleis d’ahir no poden donar resposta a les necessitats, possibilitats  i usos d’avui.  I segons diu Naughton, res d’això passarà aviat, simplement perquè els legisladors no entenen tot el que està canviant.

(La foto és de Flickr)