Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Al darrer post parlava de la dificultat avui dia per equiparar el concepte del “meu lector” del paper a la Xarxa. El Josep Comajoan de El9nou.cat em responia sàviament que malgrat  aquest concepte s’ha esvaït, el mitjà digital segueix aspirant a fidelitzar a alguns lectors, encara que ara siguin “compartits” amb molts d’altres.

I té tota la raó. Si bé com vàrem explicar, no tots volen ser-nos fidels, hi haurà un tipus de lectors als que podrem o intentarem fidelitzar. (Relacionat amb aquest tema, mireu l’apunt “Diarios: de imprescindibles a prescindibles“)

La veritat ás que volia parlar d’un altre tema derivat del post anterior, però ja que Comajoan parla de fidelitat, aquest és potser un bon tema per dedicar-hi avui una reflexió. ¿Com podem fidelitzar els lectors?

No us penseu pas que sóm els únics que ens fem aquesta pregunta: als Estats Units també se la fan. Aquesta setmana el bloc Mediashift de la PBS nord-americana en parlava i proposava 5 maneres de fidelitzar els lectors:

1. Ofereix context: Són moltes les notícies que ens arriben avui en titulars, però,  ¿entenem el què està passant? Oferir profunditat i context a les informacions és en opinió de l’autor de l’article, una bona manera de donar valor a la feina que oferim i proporcionar un coneixement als lectors. Aquesta és una de les idees de fons del projecte  Google Living stories.

2. Pregunta a la gent: els lectors valoren ser preguntats i els ajuda a sentir-se membres d’una comunitat.

3. Retransmet l’activitat de la redacció: són moltes les possibilitats per apropar la redacció als lectors. Aquí en teniu unes quantes.

4. Utilitza les plataformes socials de vídeo: l’autor convida a experimentar amb diferents serveis i càmeres si això porta la gent a interactuar amb el mitjà.

5. Utilitza el vídeo col·laborativament: eines com la plataforma d’edició Stroome, suggereix l’article, poden obrir una porta vers l’utilització col·laborativa del video.

El periodisme d’inmersió

L’article va una mica més enllà i ens introdueix al concepte de l’ Immersive journalism (periodisme “d’inmersió”), un intentent de produir informacions  de manera que les persones puguin adquirir experiències en primera persona dels esdeveniments o situacions que descriuen les notícies (aquí podreu aprofundir una mica més en el concepte). Els recursos emprats poden ser des de jocs, recreacions virtuals, gràfics interactius, podcast i tots els element que contribuexin a aquest objectiu.

Altres experiències en aquest sentit de intentar millorar el lligam que ens uneix amb els lectors, és la de la BBC amb el continguts generats pels usuaris, així com la ja primitiva -permeteu-me la broma-  utilització dels blocs.

També l’article “Making media social: news as user experience” posa exemples d’experiències interessants a mitjans com el New York Times i d’altres menys coneguts.

Si un lector d’un diari utilitza de mitjana 25 minuts per llegir, al mitjà online li dedica 70 segons…

Aquesta és sense cap mena de dubte una gran i dura batalla. Però no pas impossible. Tot està per fer, i tot és possible…

Fa unes setmanes, el professor de la Universidad Rey Juan Carlos Francisco Vacas em va enviar el seu darrer llibre: La Comunicación Vertical. Medios personales y mercados de nicho (La Crujía Ediciones, 2010). La dedicatòria és, com a mínim, curiosa — Para Ismael que seguro que le saca provecho — i es pot interpretar de diferents maneres. Una d’elles com “no en tens ni idea: a veure si aprens alguna cosa amb el llibre. Una altra com “sé que t’agrada el trencaclosques de la Societat de la informació: t’envio dues peces més”. Per a saber a què es referia, no quedava més solució que llegir-se’l.

La col·lecció de l’editorial Wiley & Sons “para Dummies” s’ha introduït sempre (i especialment en anglès) com “[un tema qualsevol] per a tanoques. I una referència per a la resta de nosaltres”. El llibre de Vacas compleix, a la perfecció, amb aquesta definició: qui no conegui res o poc sobre l’impacte de les tecnologies digitals sobre els mitjans de comunicació hi trobarà una iniciació incomparable, ben explicada, amb un cuidat ordre alhora cronològic i conceptual, fàcil d’entendre però no per això superficial. Qui ja sigui un iniciat en aquestes qüestions trobarà en el llibre, com a mínim, un bon esquema amb el què endreçar els propis coneixements de la temàtica i, en molts casos, ple de detalls que hom desconeixia. En qualsevol cas, un bon vademècum al qual recórrer de forma sistemàtica.

De les moltes coses que m’han agradat del llibre — i sobre les vendes del qual no en tinc cap comissió ni recompensa pecuniària per escriure aquest comentari — apunto les següents:

• * Per una banda, el factor competitiu (i no complementari) d’Internet i els mitjans. Mentre hi ha tot un debat sobre com els mitjans poden expandir-se a Internet com un canal més, l’autor també ens adverteix que els recursos (econòmics) i l’atenció del lector són finits, i que bo i que hi ha hagut un petit increment de lectors en els últims anys, el pastís és el mateix i el canal digital competeix amb els canals tradicionals en finançament i audiència.
• * Per una altra, la merma de credibilitat dels periodistes. Contràriament a l’argument de tipus qualitatiu que hom sol llegir a les blogosferes — el blogger és a peu de carrer i a més té capacitat de resposta immediata, en front el periodista a l’oficina i encotillat per l’hora de tancament — Vacas esgrimeix un argument quantitatiu: el periodista seguirà essent un professional legitimat i reputat, però tindrà sí o sí competència en els blogs, i no perquè siguin millors, sinó perquè n’hi ha milers, i mil·lions de “twitts” cada dia que necessàriament detrauran temps de lectura dels gurus de la informació que, en conseqüència, tindran menys poder d’influència. Aquesta és, al meu parer, una perspectiva tan interessant com pràcticament inèdita i que, en canvi, es fa difícil, molt difícil de rebatre.
• * En la mateixa línia, explica com Google ha (1) manllevat als mitjans el monopoli de l’atenció (2) fent les coses tan fàcils que la gent s’hi ha bolcat en massa. Novament, l’argument quantitatiu per sobre del qualitatiu.
• * Per últim, vull destacar la reflexió que l’autor fa sobre la mobilitat i com l’única barrera per a una adopció ja total i incondicional vers els suport digital són les encara zones d’ombra on encara no hi ha cobertura i que, un cop solucionats els problemes tècnics, s’aconseguirà equiparar l’experiència de consum en continuïtat dels mitjans convencionals estacionaris amb els mòbils.

Resumint, un llibre interessant, molt recomanable, que posa una mica d’ordre i seqüència a la voràgine de canvis que els mitjans han patit i estan patint i, sobre tot, dóna alguns apunts de reflexió que ve val la pena conèixer… i pensar-hi.

I, com deia la dedicatòria, sí, n’hi he tret i n’hi trauré profit: moltes gràcies Francisco

La “Selecció Escacc” és un apartat que la Fundació elabora amb periodicitat setmanal, on apareixen articles d’interès que no entren com a notícia al portal Escacc.cat però que creiem que aporten contingut per a l’anàlisi i la reflexió. Es tracta d’un recull d’apunts de blocs, reportatges, opinions o notícies de mitjans, etcètera. Aquesta setmana recomanem:

Sobre pago y gratuidad: momentos de crisis en la industria periodística (Tribuna Fundación Telefónica). Aquest és un extens article de Juan Carlos Miquel de Bustos i Miguel Ángel Casado del Río, que fa un repàs dels grans canvis que afronta actualment la premsa i analitza les principals respostes que el mercat està oferint com a alternatives. Explora tant les motivacions que porten a llegir en paper, com les que portarien a voler pagar per accedir a continguts a Internet. Entre les conclusions, els autors recorden que els diaris online mai trobaran la rendibilitat si es limiten a tenir la publicitat com a únic model de negoci i aposten per models mixtes. Tampoc creuen en les retallades d’estructures: això mutilaria l’avantatge competitiu. Deixen, doncs, una porta oberta a l’especialització dels diaris.

The importance of provenance (versió traduïda al castellà) (Jeff Jarvis). Jarvis reflexiona sobre la importància de la font, de la procedència de la informació. Internet facilita al periodista mostrar-li al lector d’on ve la notícia.

El necesario cambio en las métricas publicitarias (Adrián Segovia). L’analista web d’ElPaís.com reflexiona al voltant del concepte “engagement rate” i és molt crític amb la utilitat que pot aportar la publicitat convencional gràfica a la Xarxa (display).

Bones notícies pel cinema en català (Joan Sabaté). El director general de Fundacc (Baròmetre de la Comunicació i la Cultura) comenta una de les darreres notícies importants per a les indústries culturals: la llei del cinema aprovada pel Parlament de Catalunya.

Dicotomies de la indústria cultural (Contraportada). Els dies 17 i 18 de juny de 2010, 1.200 professionals de la indústria musical van passar pel Sónar Pro, una de les línies d’activitat del Festival Sónar 2010. El Servei de Desenvolupament Empresarial de l’ICIC, com cada any, se suma a aquesta iniciativa, entre les activitats de la qual enguany, s’hi trobava una conferència en format debat titulada “Fans’ love for music o El poder del marqueting viral a través de les xarxes socials”. Els ponents: Laura González, directora de Facebook Espanya, Mike McCready, de l’empresa Music XRay i Isaac Marcet de PlayGround. La gent d’A Portada en fa una crònica en aquest apunt del seu bloc.

Five free SEO tools for journalists (Alfred Hermida). El profesor Alfred Hermida recomana 5 utilitats de posicionament de cercadors especialment recomanades per a periodistes. El SEO (search engine optimization) malgrat la mala fama que té, pot ser una eina molt útil pels periodistes.

Qui? Quan? On? Per què? Ni idea. “Pasapalabra“. Aquest seria el recorregut mental que faríem, amb dècimes de segon, al rebre un titular d’una notícia digital que digués simplement “Tornen!”. Algú clicaria, per curiositat o perque creu molt amb la informació del mitjà en qüestió, però la resta de mortals faria un salt i passaria a la següent notícia. Això em fa pensar/dubtar si té sentit titular de la mateixa forma al digital una notícia que ha nascut pel paper.

Al paper, vulguis o no, veus aquest titular i moltes altres coses (subtítols, entradeta, foto,…) i tot plegat et pot arrencar una lectura. Però a la Xarxa un titular potser ha de ser més informatiu o, si més no, t’ha de poder cridar l’atenció tot sol.

Per què? Perque aquest et pot arribar amb molta sort (molta!) visitant la “home” del diari digital, però és molt provable que t’arribi via Facebook, Twitter, correu electrònic,, agregadors, Delicious,…

I, si t’arriba per aquestes segones vies, l’únic que rebràs és una paraula que, sola, no diu res. És per això que em pregunto: Té sentit titular al digital de la mateixa manera que ha aparegut al paper?

La informació audiovisual és molt útil, en un món mòbil i faltat de temps com el que vivim (i, amb poques ganes de llegir, a vegades!). Els mitjans de digitals aposten cada vegada més pels vídeos. Alguns mitjans cuiden la informació sobre comunicació i noves tecnologies, i ofereixen la possibilitat de no haver de plantar-te davant de l’ordinador per a consumir i formar-te en aquest tipus de continguts. Això és gràcies al podcàsting.

Existeixen podcasts interessants en diferents mitjans catalans i internacionals. Un clàssic de la ràdio catalana el trobem a L’Internauta (RSS), conduït per Vicent Partal. Així mateix, el digital que dirigeix, Vilaweb, ofereix sovint informació sobre cultura, comunicació i noves tecnologies, a través de VilawebTV (RSS).

Via píndoles informatives, podem seguir la secció de tecnologia de Catalunya Informació (RSS), i la secció sobre la mateixa temàtica però d’iCatFM (RSS). Per la seva banda, dins de les emissores de la Generalitat de Catalunya, també trobem l’espai iCatitza’t (RSS), amb Miquel Jarque, que amb poc més de 10 minuts explica les darreres novetats tecnològiques de forma amena.

A l’Estat espanyol trobem Internautas TV (RSS), un canal de TV online (similar a VilawebTV) creat per l’Asociación de Internautas que ofereix un petit informatiu diari amb continguts propis sobre comunicació digital i noves tecnologies.

Les ràdios tradicionals espanyoles, com Punto Radio, la SER i RTVE, també disposen de programes propis: Punteros (RSS); Ser Digital (RSS); i, 5.0 (RSS), respectivament.

Setmanalment, la BBC penja un capítol de la sèrie Digital Planet (RSS), i el mateix fa The New York Times amb NYT Tech Talk (RSS). També un cop per setmana és imprescindible passar pel britànic The Guardian, amb el seu excel·lent programa Media Talk (RSS).

En coneixeu més? Deixeu comentaris i ampliarem la llista.

Nota: Tots els podcasts enllaçats en aquest apunt es poden descarregar i escoltar en mp3 i iTunes.

Actualitzacions:

• Podcasts d’Albert Cuesta.