Tenen vida privada els periodistes a la xarxa?
15-06-2010 Àlex GutiérrezInternet i les tecnologies 2.0. han accentuat l’expansió geomètrica dels egos, en una era ja egotista de per si. El periodista sempre ha tingut cura de la seva firma, però la presència a xarxes socials, blocs i plataformes similars ha creat una generació de professionals absolutament gelosos de la seva marca personal. Això té uns quants efectes positius, especialment en un panorama on moltes de les empreses de comunicació tradicionals estan periodísticament anquilosades per culpa de les seves hipoteques (les literals, econòmiques, i les figurades, a partir del seu ventall d’interessos i filiacions polítiques). Però també genera un efecte contraproduent: resulta fàcil caure en la temptació d’apuntar-se les medalles individualment, en comptes de posar-les al servei del mitjà que, al cap i a la fi, està finançant una determinada carrera professional. Aquests dies ho he estat demanant informalment a diversos directors de mitjans i tots coincidien: malgrat que en general els periodistes fan bon ús de les xarxes socials, han hagut de donar algun toc d’atenció a redactors que rebentaven una notícia des del seu compte personal, abans de fer-ho des del mitjà per al qual estaven cobrint un determinat esdeveniment.
L’individualisme que fomenta la xarxa fa que un nombre creixent de professionals perdin la perspectiva que aquest és un ofici que s’exerceix les 24 hores i que l’esfera privada, lamentablement, queda minvada. Per molt que sigui en el nostre temps lliure i donant la cara –o l’avatar–, comprometem l’empresa per a la qual treballem si donem suports explícits a grups de poder. A Reuters ho tenen molt clar i han regulat la participació dels seus redactors a les xarxes socials. És un text molt ben travat, que modula la confiança de manera precisa, i que marca unes quantes línies vermelles que comporten amonestacions en cas de trepitjar-les. Per entendre’ns: es poden pujar fotos de l’última barbacoa a la pàgina personal de Facebook, però només de tant en tant. Al capdavall, qualsevol acció a la xarxa no deixa de ser una publicació i, per tant, susceptible de ser fiscalitzada pel mitjà que està invertint en una firma. (La BBC té una posició més laxa sobre el tema, però em sembla l’excepció més que no pas la regla).
En tot cas, la paraula clau és confiança: les organitzacions que funcionaran de manera òptima seran les que siguin capaces de gestionar aquesta autonomia individual sense perdre la força que dóna un equip que comparteix valors i missió.
No tot són inconvenients, doncs, per als periodistes. Al contrari. Fa vint anys, l’organització del flux de feina obligava a un munt de supervisions abans de no donar a la llum un text. Ara, la immediatesa obliga a les empreses a treballar més en xarxa, de manera que els periodistes han guanyat autonomia a l’hora de publicar. (I així ens va, segurament, en termes de control de qualitat, però això correspon a un altre article).
15-06-2010 a les 16:50
Em pregunto – sense pensar-hi massa, ho reconec – si no es podria arribar a la situació on s’invertissin els termes, és a dir, i per posar un exemple clàssic: la marca és el Paul Krugman i el patrocinador el New York Times. Dit d’altra manera: qui escriu és el Krugman, on a ell li plagui, però amb el compromís de (a) tenir una presència periòdica a la casa mare (el NYT, en aquest cas) i posar l’afegitó (com fan la majoria d’esportistes) allà on escrigui que ho fa patrocinat pel diari.
Potser és portar l’exemple al límit – molt al límit – però… no seria això treballar 100% en xarxa? Valdria per a tothom? Seria la manera de “fidelitzar” les “figures”, donant-los corda però sense deixar-los anar del tot?
15-06-2010 a les 23:46
Crec que això que planteges només funciona per a figures de primeríssima línia. Per entendre’ns: dins La Vanguardia, el Monzó té més llibertat que no pas un redactor d’esports.
Un sistema com el que planteges però estès a un gruix rellevant del personal no em convenç, sincerament. Temo que seria un esquema ‘futbolitzat’ però mentre que en la cosa de la pilota la mobilitat alta s’entén -això dels ‘colors del club’ és cosa dels socis, no pas dels representants dels jugadors- mentre que en els mitjans, se suposa que les relacions professionals tendeixen a ser llargues i més simbiòtiques.
Com et deia, és una reflexió en veu alta, conscient que no és completa, probablement. Però sí que detecto que en la gestió d’això (diguem-ne confiança versus autonomia) rau part de l’èxit d’una empresa de comunicació avui dia.
16-06-2010 a les 16:13
I no es tractaria que les organitzacions aprenguessin a treure més partit de l’activitat personal que els seus professionals fan als mitjans socials? N’he parlat una mica, a propòsit del teu apunt, al meu blog: http://blogs.uab.cat/martaestellaclota/2010/06/16/estil-20-i-confianca/
16-06-2010 a les 16:22
Per descomptat, Marta! Però per poder fer això, primer cal que el professional en qüestió (com a mínim el clàssic, el que està en nòmina) sigui conscient que si la seva activitat pública va en direcció oposada a la del mitjà per al qual treballa, aleshores el conflicte està servit. Per això penso que les companyies que tindran èxit seran les que són capaces d’aglutinar professionals que, de natural, ja empenyen cap a idèntics objectius o valors que el mitjà. En periodisme es fa molt difícil treballar estrictament “per hores”. Moltes gràcies per comentar.
16-06-2010 a les 18:25
Sí, Àlex, jo també crec que podria funcionar per a les “figures” però que costaria més per al gruix de la redacció.
En aquest sentit, i agafant-me al que dius al darrer comentari – “les companyies que tindran èxit seran les que són capaces d’aglutinar professionals que, de natural, ja empenyen cap a idèntics objectius o valors que el mitjà” – crec que s’hauria de poder donar una relació simbiòtica on marca/capçalera i periodista alimentessin la reputació o reforcessin el missatge de forma compartida.
Potser n’hauríem de dir “capitalització del valor del professional a la xarxa” (per posar noms que no quedi
)