Tabú
24-06-2010 Àlex GutiérrezLa tragèdia de Castelldefels va imposar, si més no durant les primeres hores, una paraula tabú: responsabilitat. L’estat de xoc que genera una notícia com aquesta fa que es dispari un mecanisme de protecció. Alguna cosa deu haver fallat en el sistema. No volem acceptar que una sola mala decisió –creuar unes vies de tren en una estació, una nit de festa– et segui la vida. I per això la paraula investigació es multiplicava a tots els mitjans mentre que la de responsabilitat no apareixia enlloc. El periodisme té l’obligació de servir d’altaveu a les parts implicades en un afer, però ha d’aportar la seva ponderació, especialment si és conscient que aquestes fonts estan dominades per l’horror del moment.
La primera declaració clara i modèlica en aquest sentit va ser la del conseller Nadal, que tot i així va evitar pronunciar la paraula maleïda: “No és el moment de qualificar aquesta manera de travessar les vies. Simplement, no s’havia de fer”. Si no em falla la memòria, ha estat el ministre Blanco qui –des de Brusel•les: potser la distància hi ajuda– la va explicitar per primer cop. A nivell periodístic, crec que ha estat en Vicent Partal qui, en un tweeter, ha estat primer a reivindicar-la sense embuts. (Correcció: Albert Cuesta ja explicitava el terme, unes hores abans).
I consti que aquest no és un apunt en contra d’investigar què ha pogut fallar a Castelldefels. Caldrà reflexionar sobre si és perillós que trens de rodalies i alta velocitat comparteixin vies, sobre si la senyalització dels passos era suficient, sobre si cal impedir la possibilitat física que es baixi a les vies tenint en compte que l’estació pateix desbordaments continus en època de platja. Però tot això ho podem exigir només després que els ciutadans assumim la nostra responsabilitat individual. I també una certa noció de fatalitat: els accidents –una acumulació de factors poc probables– passen. Ras i curt. I dolorós.
He començat el post dient que s’havia generat un tabú. No és veritat: són dos. De seguida els titulars parlaven de persones ‘eufòriques’ o ‘alegres’. Els mitjans estaven tirant d’eufemisme però resultava evident que volien insinuar un cert estat etílic de la concurrència. El dia, l’hora i el lloc permeten conjecturar-ho. Però, ja que parlem de responsabilitat, la premsa hauria d’acatar el precepte: o es té algun tipus de dada que sostingui l’afirmació o cal callar sobre aquest extrem. Fins i tot la nit de Sant Joan, tothom és sobri fins que no es demostri el contrari. Si és que això importa ja.
24-06-2010 a les 16:30
Al portal comarcal Llobregat Media (www.llobregatmedia.com) de seguida van apostar per aquesta ponderació. Potser perque ho viuen més directament al ser un mitjà molt proper i coneixen de primera ma la realitat de la estació. Bon post.
24-06-2010 a les 16:32
Crèdit per a ells, doncs. Com és natural, el meu seguiment ha estat forçosament parcial. Però vinc de la premsa local, així que sé de sobres com la proximitat permet afinar els diagnòstics. Gràcies per comentar!
24-06-2010 a les 16:58
Malauradament un accident d’aquestes característiques remou la consciència a molts ciutadans. Però com bé dius Àlex, la responsabilitat de les persones ha de prevaldre per sobre de l’estat de l’estació. Per molt malament que estés l’estació no hem de passar per la vida del tren sense justificació (si és que n’hi pot haver alguna).
Algunes persones deien que des de megafonia no es va informar que venia un tren. De totes maneres, penso que per mot que s’informi amb l’estat anímic en què estàs quan vas de festa un dia de Sant Joan, no te n’adones de res. 30 persones creuant per sobre de les vies és una negligència en tota regla. Per molta gent que hi hagi al pas sota via MAI és justificat passar per damunt de les vies del tren.
Si aquestes persones haguessin vigilat això no hauria passat. I per cert si aquesta estació, que està feta des del mes d’octubre passat té dèficits, imagineu-vos les de Gavà, Viladecans, Cubelles, Cunit, etc.
Per una vegada Renfe no té part de culpa en aquest afer. No esperem a trobar culpables. Per molt dur que sigui, els únics culpables són les persones que malauradament han passat per sobre de les vies
24-06-2010 a les 19:51
Hi ha un altre tabú, un tabú visual, no?
25-06-2010 a les 0:05
Molt bon article. Jo n’he escrit un altre semblant en castellá en la mateixa direcció. Te’l poso sense ànim de spam.
http://lacosaestafatal.blogspot.com/2010/06/la-verbena-del-luto-nacional.html
Mentres algúns pensem que a vegades el problema es de la societat, encara hi haurá esperança.
25-06-2010 a les 0:56
Dani, gràcies per comentar: veig que coincidim.
T., efectivament, hi ha un tabú visual. Generalment aquest debat enllaça amb la clàssica discussió sobre el valor informatiu de certes imatges. No ho formulo retòricament: és rellevant una imatge de membres sobre una via de tren? És rellevant una imatge d’un pare plorant el seu fill? (tendeixo a pensar que sí en el primer cas i que no en el segon, però probablement hauria d’escriure un post per explicar-m’ho a mi mateix).
Marcos: Res d’spam; això és un bloc de discussió i debat! Gràcies per la teva aportació, ben incisiva. Això que dius de les multes als supervivents m’ha fet pensar en un article recent del Monzó sobre gossos que ataquen i la responsabilitat dels amos, encara que la víctima sigui un fill. Això sí, aquest punt concret a mi em sembla un plantejament massa radical (per desgràcia, t’asseguro que els supervivents no necessitaran pas una multa per no creuar mai més a la seva vida una via de tren).
25-06-2010 a les 15:24
[...] está lo que no queremos asumir y censuramos. O lo que colamos como si tuviera algo que ver. Àngels Coté, concejala de ERC en Castelldefels, [...]
25-06-2010 a les 16:35
[...] Sobre #Castelldefels, al blog de redacció a BTV Notícies. > Tabú, al blog d’Àlex Gutierrez a Escacc. > No era tabú, era prudència, de Saül Gordillo. [...]
16-01-2011 a les 18:06
[...] está lo que no queremos asumir y censuramos. O lo que colamos como si tuviera algo que ver. Àngels Coté, concejala de ERC en Castelldefels, [...]