De redaccions desintegrades i altres històries del món digital
18-06-2010 Sílvia CoboLa setmana pasada vaig poder visitar dues redaccions recentment integrades a Madrid: l’ABC i El País. A les dues, una realitat: la integracció de redaccions “de manual” no existeix.
Cada mitjà emprèn el seu camí incert segons les seves necessitats, història i realitat, i la intuïció dels que el dirigeixen.
L’ABC va inaugurar la seva nova redacció fa només unes setmanes. Encara feia olor de nou. Durant la presentació que van fer del nou redisseny, el seu jove subdirector, Borja Bergareche, va explicar que un dels punts de partida del redisseny i la reorganització ha estat ‘intentar entendre el nou cicle de la informació:
-Qui té temps per llegir diàriament un diari? Té sentit fer un diari amb el mateixos ritmes els dies entre setmana i els dos dies del cap de setmana? Tots els lectors ens llegeixen en tots els suports? A quina hora? Noves rutines de lectura?
L’estructura física de la redacció intenta respondre, en part, a aquestes noves realitats de ritmes i nous suports.
El cas del diari ABC és interessant perquè es tracta d’un diari de molta tradició que ha hagut de transformar-se internament cap a una cultura digital. Conscient d’això, el diari porta un temps oferint formació específica a un grup de redactors que va anomenar “pioners”, i posteriorment, ha dut a terme altres sessions obertes a tota la redacció.
Però, amb tot, com recordava Bergareche a la presentació, “no estem davant d’una redacció ‘integrada’ sinó d’una redacció única”. Les seccions tradicionals es mantenen, i el web és dins de la redacció com una secció més (mireu les taules blaves en el gràfic superior). Bergareche parlava d’una integració per “frec“, per proximitat física.
Però és a la Taula central on es produeix el “frec” dels diferents móns, on els responsables dels diferents suports, plegats, decideixen quin serà el camí a recòrrer per una informació quan aquesta es produeix.
El cas d’El País és semblant en el sentit de que han volgut adaptar-se a la seva particular situació. Mantenen una separació de feina, però intenten implicar les seccions a la web i hi ha hagut moviments de redactors en tots dos sentits.
Com ens recordaven Gumersindo Lafuente i Borja Echevaria d’El País en una entrevista que els vàrem fer a Madrid, també en aquest cas busquen crear una convivència entre els periodistes i les seccions, provocar “mimetismes” entre els dos móns, i crear una consciència col·lectiva d’estar treballant per al mateix mitjà. Però una vegada més, no es dóna aquesta completa integració “de manual”.
I arribats en aquest punt, la única conclusió a la que podem arribar és que cada mitjà emprèn el seu propi camí, sense que puguem dir quin és el millor o el més adient.
Les realitats empresarials són moltes, diverses i sobretot, tan primerenques, que és difícil jutjar si funcionen, si faciliten la feina, si ajuden, finalment, a fer un millor periodisme, sigui en el suport que sigui.
Cal deixar madurar, doncs, aquestes experiències per poder extreure’n lliçons.




09-02-2011 a les 12:15
[...] 9. De redaccions desintegrades i altres històries del món digital [...]