Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Divendres passat, els principals diaris coincidien en llançar-se a la pràctica de la interpretació oracular del gest facial. Les fotografies de portada capturaven la bancada ministerial en el debat del Congrés sobre les retallades: diferents imatges però un sol tema: un Govern apurat. L’amanida de peus de foto estava servida. “Con gesto serio” (El Mundo), “Rostros afligidos” (La Vanguardia), “Un agotado Zapatero” (ABC), “gesto de preocupación” (Público) o “Cabizbajo” i “Desolado” (Heraldo de Aragón). El País, amb una fotografia similar, obria el peu de foto amb un pietós “Zapatero sigue atento el pleno…”.

Admetem que la premsa ha de ser interpretativa, però ¿el gest? És difícil objectivar si Zapatero se sentia esgotat, afligit, preocupat, capcot, desolat o totes les anteriors (o bé cap). L’adjectiu escollit potser serà bona literatura capaç de capturar l’essència en una sola paraula. Però no és periodisme. Pot ser la salsa del plat, no pas el tall. I per tant recolzar una portada en la interpretació d’un estat d’ànim implica la renúncia a la informació pura i dura: un recurs de fàcil abús. La pròpia utilització de la fotografia és discutible, perquè en periodisme polític es parteix sempre d’apriorismes. Els cromos de Zapatero que apareixen a El Mundo són especialment abracadabrants, mentre que a El País abunden imatges de Rajoy fent ganyotes o amb gest absent.

Per això resultava sorprenent que El Periódico, poc hostil habitualment amb l’alcalde Hereu, opti ara a retratar-lo així:

Si jo fos l’alcalde, sabria del cert que el meu principal aliat mediàtic em dóna per finiquitat.

Aquesta entrada s'ha publicat el 03-06-2010 a les 14:42 i arxivada en General. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.