Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Les portades són els editorials de la premsa escrita, així ho crec. I, afegeixo, el editorials tenen ben poc interès, són un híbrid d’informació/opinió que no aporta gran cosa ni pels lectors ni pels mitjans. Més interessant trobo explicar el dia a dia del mitjà, la forma de treballar, els dubtes i debats en què es troben, la transparència i l’acostament de la marca cap als seus usuaris. Dit això, tornem a les portades, que avui amb la notícia de la sentència del TC permeten veure d’una forma nítida l’autèntica línia editorial de cada mitjà i comparar-ho gràcies al tractament d’un únic tema.

[Nota: Interessant recopilació de les "portades" de la premsa digital publicada per Albert Cuesta].

El Punt: Obrir amb una vinyeta no passa cada dia. Una afirmació, prescnidint de la paraula “Estatut”. Tota una declaració de principis.

El Periódico: Logo institucional per seguir reivindicant l’Estatut.

La Vanguardia: Només és una rebaixa de l’Estatut. No diu quantes, però. Ah! I, a l’altre editorial: “que hablen las urnas” (acompanyada de fotos de sòcios i vergents).

Diari de Girona: Lús d’un verb contundent: mutilar.

Segre: Un híbrid entre la crida institucional i l’estat adquirit per l’Estatut.

La Mañana: Recorda que no és la rimera retallada.

Regió7: Enfocament en dos temes clau pel catalanisme: llengua i finançament.

El País: Entrem en un altre punt de vista. Una paraula clau: Aval–> “1. m. Escrito en que alguien responde de la conducta de otra persona, especialmente en materia política.”

El Mundo: No és una retallada, i encara gràcies!

ABC: Per triar i remenar–> “Purgar“: “1. tr. Limpiar, purificar algo, quitándole lo innecesario, inconveniente o superfluo. 2. tr. Sufrir con una pena o castigo lo que alguien merece por su culpa o delito. 3. tr. Dicho del alma: Padecer las penas del purgatorio. 4. tr. Dar al enfermo la medicina conveniente para exonerar el vientre. U. t. c. prnl. 5. tr. Evacuar una sustancia del organismo, ya sea naturalmente o mediante la medicina que se ha aplicado a este fin. U. t. c. intr. La llaga ha purgado bien. U. t. c. prnl. 6. tr. Sacar el aire u otro fluido en un circuito de un aparato o máquina para su buen funcionamiento. 7. tr. Purificar, acrisolar. 8. tr. Corregir, moderar las pasiones. 9. tr. Der. Desvanecer los indicios, sospecha o nota que hay contra alguien. 10. tr. Depurar a alguien mediante un expediente para rehabilitarle en el ejercicio de un cargo. 11. prnl. Liberarse de algo no material que causa perjuicio o gravamen.”

La razón: Per si no havia quedat clar.

La “Selecció Escacc” és un apartat que la Fundació elabora amb periodicitat setmanal, on apareixen articles d’interès que no entren com a notícia al portal Escacc.cat però que creiem que aporten contingut per a l’anàlisi i la reflexió. Es tracta d’un recull d’apunts de blocs, reportatges, opinions o notícies de mitjans, etcètera. Aquesta setmana recomanem:

Fer el sord (Imma Tubella). “Vivim un profund canvi cultural que afecta especialment els mitjans de comunicació tradicionals, l’ensenyament i les formes de consum en general”.

Dar transparencia al proceso periodístico (Eva Domínguez). La periodista de La Vanguarida reflexiona sobre dos projectes que han aparegut recentment (YouTube News Feed i Editor’s Pick), mitjançant els quals es pretén contextualitzar la informació que volta per la xarxa, la creada pels ciutadans, per tal de donar-li el valor que requereix. Els algoritmes dels cercadors vs. el paper de la professió periodística.

Com fer un bon newsletter? (Oleguer Serra). Difondre els continguts per totes les vies possibles és bàsic en un moment en què els usuaris estan més disperos que mai. Per això, establir alguns criteris en el bon funcionament teòric i pràctic d’eines de difusió, com pot ser la newsletter, és important. En aquest apunt, fins i tot s’aporta un manual d’ús (pdf) que pot ser d’utilitat.

Menos de 75.000 usuarios en The Times de pago (Juan Varela) Periodistas 21 compara els models de pagament de The Times, arrán de l’anàlisi que fa Hitwise, amb el model que ha implantat El Mundo amb Orbyt, què manté 2 productes diferenciats, elmundo.es gratuït i Orbyt de pagament, sense que un es vegi afectat per l’existència de l’altre. No així el cas del The Times que ha vist com només un 6% dels seus usuaris s’han registrat gratuïtament per accedir a la versió de pagament que en aquest primer mes és d’accés lliure previ registre.

Integración expandida: las nuevas redacciones (Pablo Mancini) Mancini fa una reflexió al voltant dels intents i pràctiques a l’hora d’integrar redaccions de paper i digital als diaris. A més de les integracions que es donen dins de les redaccions Mancini recorda que hi ha altres integracions que es donen fora del mitjà amb les audiències: l’anomena “la integració expandida”.

Un mitjà digital cada setmana: Microsecció on us recomanarem cada setmana fer una ullada a un mitjà de comunicació online.

Obra periodística (bloc de la UAB). Aquest apunt ens presenta la revista electrònica Obra periodística: hemeroteca digital d’autors. Es tracta d’una iniciativa del Grup de Recerca en Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra en la qual col·laboren professors i investigadors d’universitats catalanes i espanyoles. Es publica en català i en castellà. Cada aportació de la revista constitueix una antologia de deu articles d’un periodista determinat, seleccionats per contribuir al coneixement de la seva obra.

Castelldefels. Els noticiaris de la tele farcits de groguisme amb la sang dels morts i les llàgrimes dels parents i amics. Les ràdios posant el micròfon als familiars en directe, a poc de la tragèdia, i emetent aquelles barbaritats, fruit del dolor, del xoc i la falta d’informació: “¡Esto es un crimen!”, deia un pare fora de si. Què volien? Que digués l’oració fúnebre de Bobby Kennedy per Martin Luther King a Indianàpolis? Quan s’assereni se’n penedirà, òbviament. Encara que qui s’hauria de penedir és algú altre, perquè qui havia de posar seny aquí no era el familiar sinò el periodista, enlloc d’abusar, infame, de la desgràcia i el xoc d’aquestes persones.

Per paga, avui, alguns diaris obren portada amb les seves conclusions i judicis –explícites o implícites, deduïts o induïts– sobre la desgràcia tan terrible. No han passat ni 48 hores de l’atropellament, ni tan sols ha acabat la identificació dels morts (se’n coneix el nom de vuit i n’hi ha, de moment, tretze) i tampoc han començat la feina les tres comissions tres d’investigació. Doncs no senyor: alguns ja dedueixen o indueixen. El Periódico es pregunta “Sols Imprudència?”; La Razón hi posa aquesta delaració radiofònica: “La estación era una ratonera”; ADN titula: “Sin jefe de estación” i Público: ¿Temeridad o falta de seguridad?”

Em sembla que encara no hi ha prou informació per a tot això. Em sembla que els periodistes no ens dediquem a aquesta mena d’investigació forense –o també en som experts?–, ens dediquem a informar-ne. Em sembla que els mitjans estan per a contestar preguntes als lectors, no per a formular-les-hi, traslladar-les-hi, augmentar-les-hi o agreujar-les-hi. Em sembla.

Que no tenen sentit del ridícul?

Podriem sisplau deixar de comportar-nos com a bàrbars i atenir-nos als fets? Com si fóssim periodistes, vaja. Els fets:

—Cap a les 23:25 hores del dimecres, un grup d’uns 30 joves travessa les vies per a arribar a la revetlla de Sant Joan de la platja de Castelldefels. Travessar les vies està prohibit, per molt o poc que sigui costum fer-ho. Tan prohibit com anar a 240 km/h per una comarcal o matar al teu veí.

—El tren ràpid que des de fa anys passa per aquesta estació sense parar i a aquesta hora els va atropellar: tretze ja son morts, catorze son ferits, tres d’ells molt greus.

—L’estació es va remodelar fa set mesos, d’acord amb totes les normes de seguretat i accessibilitat: hi ha un magnífic pas soterrani per a canviar d’andanes, està ben senyalitzada, etc.

—Mossos i altres agents arribaven en aquell moment a l’estació per a cobrir el retorn dels revetllaires. Vés per on: van poder atendre el desastre immediatament i enviar els ferits a qualsevols dels excel·lents centres sanitaris propers: tres grans hospitals públics son a menys de 10 km a la rodona i molt ben comunicats.

Quina part és la que no s’entén d’aquesta frase: “si travesses la via et pot atropellar un tren”?

Ah, no. Quina vulgaritat, els fets. És millor que el psicòleg, el sociòleg, el tertulià i l’editorialista garlin sobre la inevitabilitat del gregarisme del jovent; la indisciplina social dels immigrants; sospites sobre l’estació-ratera; si ja anàven una mica gats; l’excitació psicomotora que provoca la imminència de la festa; si la passarel·la elevada era tancada, oberta o ajustada; si no havia cap d’estació (què hi hagués pogut fer, pobret?); si el pas soterrani era estret i això fomenta les aglomeracions on les persones s’impacienten i s’ennuvola el judici de la massa gregària que forçosament és impel·lida a creuar la via de manera que tots segueixen al que no mira per a arribar a la revetlla de la platja cinc o deu minuts abans la qual cosa és imprescindible per a la felicitat del ciutadà que té dret que se li protegeixi de tot i de tots sempre i en qualsevol lloc doncs per a això paga els seus impostos però els polítics que cobren tant no fan el que cal i malgasten els diners…

Els fets, periodistes, els fets. Res de tot això té cap suport en els fets concrets succeïts en aquest cas concret un dia concret.

Els fets, periodistes, els fets. Cap d’aquests insignes comentaristes parla de la llibertat de la gent –ni de la seva responsabilitat.

Els fets, periodistes, els fets: “Yo se lo dije… No saltes, no saltes… Era mi hermano”. Van saltar. Sabien que no estava bé i ho van fer. Podien no fer-ho però ho van fer. Va passar el tren. Xap! Tretze morts.

[La vinyeta de El Perich m’arriba via @valadrem que l’ha trobat aquí]

Una de les millors coses de la xarxa és que crea i genera continguts. A partir del gravíssim accident a l’estació de Renfe de Castelldefels algunes consideracions, que ja els meus companys de bloc han començat a fer i  a les que em sumo perquè em sembla de molta importància reflexionar sobre els serveis públics i de com els usuaris/es els utilitzem.

Totes les administracions públiques tenen la obligació de fer dels seus serveis públics el millor espai per a la convivència; anant més enllà de la pròpia dinàmica del servei. Especialment rellevants són els transports i com d’importants són  per a la gent, i darrerament s’estan posant en evidència. Són els que posen en qüestió quasi la nostra pròpia forma d’entendre la societat on vivim. Un volcà fumejant pot esfondrar l’economia mundial.

I del transport a la comunicació, que són sinònims en el temps i l’espai. Els mitjans de comunicació estan fent un salt endavant en la forma de comunicar. De fet, jo em vaig assabentar de l’accident a Castelldefels per Twitter, no pas per cap mitjà convencional. I a més els comentaris i la conversa que està generant un accident com aquest, són exponencialment més impactants i tenen més conseqüències que qualsevol roda de premsa. Interessant per exemple és que el Conseller Nadal  estigui parlant del tema no només als mitjans de comunicació tradicional sinó també al seu twitter (http://twitter.com/quimnadal)

Per tot plegat som tots, però tots, els responsables de com fem servir els transport, i sobretot de com fem servir la comunicació, com ens expliquem i valorem les coses que passen. I aquí les responsabilitats per a cadascú les que pertoquen. Un servei com el del transport ferroviari i les seves instal·lacions és clau en el desenvolupament d’un país. Castelldefels pertany al famós “corredor mediterrani” del que fa temps que sentim a parlar? Juliana als seus articles a LV ens manté al corrent i sembla que el ministre Blanco l’ha mantingut en aquest temps de retallades, té a veure el fet de que per una estació com la de Castelldefells passin trens d’alta velocitat?

Mitjans de comunicació. Parlem de responsabilitat, de com dir i explicar notícies que poden convertir-se en “periodisme groc” fàcilment, i per tant, com s’explica que podria ser que el mateix que ha mort sigui en realitat responsable?…M’interessa en aquest punt parlar de com twitter està obrint el tema a la opinió de tothom. De com des d’un conseller fins a un usuari, o un periodista, poden i donen les seves explicacions , els seus raonaments, és aquesta la informació que ve? Només un apunt per a la reflexió:  la responsabilitat i la reputació, la coherència i el valor de la vida humana. Per sobre de tot estan els drets humans, de com actuem a la xarxa, i a fora d’ella, de com som les mateixes persones, les que gestionen els serveis públics, les que els utilitzen, les que ho expliquen i les que les llegeixen. La xarxa ens acosta, potser així serà una mica més fàcil posar-nos d’acord.

¿El periodisme havia d’entrar ahir, amb els cadàvers encara calents, a jutjar la temeritat de les accions de les víctimes? No, i mil vegades no. Un diari de l’endemà, El Periódico, obre la seva portada amb la pregunta: ¿Sols imprudència? i dedica una extensa informació a plantejar dubtes raonables. ¿Podem els periodistes concloure que mig centenar de viatgers van ser alegrement imprudents i que van protagonitzar un suïcidi col·lectiu amb 13 morts i 14 ferits? ¿Ho podem fer els mateixos periodistes que mesos enrere no hem tingut la valentia de jutjar Millet i Montull? És indubtable que els viatgers no havien de creuar les vies, però al periodisme també li correspon plantejar per què mig centenar o més de persones van cometre tal irresponsabilitat si realment l’equipament hagués donat la resposta adient a la demanda.

¿No és temerari permetre que trens fins a 150 quilòmetres per hora de velocitat circulin sense aturar-se per baixadors del litoral català? ¿No és temerari deixar tancada una pasarel·la que havia funcionat abans de la reforma del baixador amb una simple cadena metàl·lica sense cap rotulació? ¿No és temerari deixar un concorregut baixador de platja sense vigilants la nit de Sant Joan a l’hora de la temeritat col·lectiva? Ho diu El Periódico a portada: “Renfe anava a desplegar 12 vigilants 7 minuts després de la tragèdia” i hi afegeix: “El baixador va canviar el sistema d’accés sense prou senyalització”.

El periodisme, en el cas de Castelldefels, pot anar més enllà, i pot recórrer als referents territorials i a l’arxiu. Ahir ja circulava per Twitter un apunt escrit per una regidora de Castelldefels que denunciava l’acabament de la remodelació del baixador i que, premonitòriament?, advertia del risc de convertir-lo en “una ratera” per Sant Joan. L’apunt al seu bloc és del novembre passat. No era tabú, no. Era prudència.

Hem convertit les línies de rodalies en línies de metro regionals, al descobert, en entorns no urbans ni metropolitans. Hem plantat baixadors a cada nucli poblacional. Hem deshumanitzat les estacions, i encara més els baixadors. Tot són màquines i ja no queda rastre de personal d’estació, venedor de bitllets ni vigilants. Els baixadors són els nous no-llocs de la mobilitat metropolitana o premetropolitana. I allà on anys enrere hi hauria hagut gent per advertir, ara hi ha una cadena metàl·lica, una veu enllaunada que adverteix “que creuïn les vies”.