Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Tots els que utilitzem Internet — i per sort cada cop som més — hem rebut alguna vegada un missatge d’aquests on un personatge il·lustre pontifica sobre la vida, la mort, o el que hi ha entre ambdós estadis. Tard o d’hora, una de les víctimes dels nostres reenviaments ens fa notar que l’atribució de l’escrit és falsa: perquè (il·lustre com és el personatge) els seus biògrafs en neguen l’autoria, perquè encara és viu i ho nega ell mateix, o perquè està datat 200 anys després de la seva mort.

Hi ha, però, una certa dificultat en verificar l’autoria de l’escrit i, de totes maneres, (a) el que importa és el que es diu i no tant qui ho diu i (b) tampoc som nosaltres ningú per anar d’investigadors per la vida, que la prioritat és pagar la hipoteca.

Quan això ho fan els mitjans — per activa o per passiva — la cosa canvia. Posem dos exemples.

El primer el llegeixo a ca’l José Antonio Donaire sota el títol Fakes Polítics, on explica que corre per Internet una falsa notícia suposadament publicada a France Soir, notícia on el diari presumptament li arrencava la pell a tires a l’actual president espanyol.

El Donaire s’ha pres la molèstia de cercar la notícia a l’original i no la hi ha trobada. Jo personalment m’he pres la molèstia de buscar la noticia a l’original i també buscar un desmentit per part de France Soir i no els hi he trobats.

En la meva opinió, France Soir hauria d’haver respòs. Perquè la seva reputació està en joc. ¿I com sabrà France Soir que li estan fotent enlaire la seva reputació a la xarxa? Hi ha maneres, moltes maneres (publicitat: senyors de France Soir, per una mòdica contribució a la meva hipoteca, jo els dono un desinteressat cop de mà )

El segon exemple és, per a mi, encara més sucós. A principis d’aquest mes de maig, el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) va publicar el seu baròmetre mensual sobre política espanyola. Com era d’esperar, la casta política va ignorar i menysprear la dada més rellevant (tots els polítics suspenen estrepitosament i, de ser al s.XVIII, la població els hagués tallat el cap a la plaça del poble), i en canvi va fer sang sobre la metodologia, les ingerències enquestívoles del govern, en el partidisme o neutralitat de l’ens científic, etc. Un cas de manual de matar el missatger.

La majoria de mitjans de comunicació van amplificar les veus de manipulació, contramanipulació i desmanipulació del CIS, també tapant, de passada, la notícia sobre la baixa nota dels nostres polítics, i convertint el cas de manual de matar el missatger en un cas també de manual de cortina de fum.

Davant tants casos de manual (i de jutjat de guàrdia), Alberto Penadés, de la Unidad de Apoyo del Centro de Investigaciones Sociológicas (fàcilment comprovable al propi web del CIS), va publicar un article a Debate Callejero titulat La encuesta de intención de voto y las mentiras sobre el CIS, on defensava l’actuació del CIS i, sobretot, denunciava quant fàcil era comprovar els arguments que ell mateix aportava per a defensar la bona feina del seu centre.

Alberto Penadés és una persona real que realment treballa al CIS. Pot ser, però, que l’article a Debate Callejero se li atribueixi falsament. Però la qüestió és que, com en els missatges humanitaris dels poetes que esmentàvem ara fa uns paràgrafs, el contingut de l’article és del tot pertinent i és el que de veres compta.

Quan s’obre la caixa dels trons sobre el periodisme ciutadà, sobre si qui té un blog és un periodista, sobre el paper dels diaris, sobre la qualitat contra la quantitat… invariablement apareix com a argument de la defensa que els diaris són necessaris perquè són els garants de la democràcia, que són el quart poder que manté els candidats a decapitació a ratlla, que són els qui burxen allà on fa mal fins que la informació veu la llum.

I la pregunta és: mentre l’arena política espanyola es tornava una insofrible i eixordadora gossera, què feien els mitjans? Denunciaven el maltractament als animals? O els treien el morrió i feien les seves apostes? Jo, personalment, hagués agraït un editorial explicant com funciona el CIS i el seu baròmetre, deixant en evidència aquells que suspenen no perquè el profe els tingui mania, sinó perquè no hi ha manera que es posin a estudiar.

Tags: cis

Aquesta entrada s'ha publicat el 24-05-2010 a les 9:50 i arxivada en Internet i TIC, Periodisme. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.