Periodistes, no tafurs
03-05-2010 Toni Piqué[En el Dia Internacional de la Llibertat de Premsa]
Janet Cooke va guanyar un Pulitzer amb una sèrie de reportatges falsos sobre un nen heroïnòman publicats a The Washington Post el 1980. Ella va mentir. Però els seus caps van ser imprudents. I tots ells, responsables.
El dia abans que es publiqués el primer de la sèrie, el redactor en cap Bob Woodward –el de Watergate–, orgullós, va presentar a la seva redactora Janet Cooke a Robert Maynard, un antic sotsdirector del Post que era de visita. Maynard s’havia assegut a gairebé totes les cadires del diari, del que també n’havia estat l’ombudsman. Havia deixat el Post feia un any per a ser director de l’Oakland Tribune. Era el primer director afroamericà d’un diari de gran difusió dels EUA. En seria el propietari i li faria guanyar un Pulitzer el 1990.
Així descriu Maynard a Cooke, en una carta que va enviar aquella mateixa setmana al seu amic Arnold Ismach: “Era impressionant. Alta, de pell fosca, vestida amb roba de disseny i amb aparença ultraprofessional. Alguna cosa, però, no encaixava. Jo no podia relacionar aquella dona elegantíssima amb la mena de reportera de carrer que treballa amb nens addictes a l’heroïna. A la seva senalla i a les seves sabates hi vaig reconèixer la signatura d’un dissenyador de qualitat, molt car. Una de les coses que aprens treballant com a repòrter és com t’has de vestir. I em resultava difícil imaginar algú amb aquesta roba ‘fent carrer’. Una dona vestida com aquella fa saltar totes les alarmes als barris on viuen els heroïnòmans. Gent així només poden ser agents de la llei, advocats o funcionaris… als que ningú assenyat s’hi acostaria a menys de 100 metres. M’hagués agradat preguntar a Janet Cooke com va contactar els toxicòmans que descrivia, com s’havia guanyat la confiança d’algú que xuta heroïna a un nen de vuit anys –i la del propi nen. Però jo era un convidat i no podia fer-li aquestes preguntes. Les hi hagués fet de ser el seu cap, perquè la seva roba no encaixava en els carrers que jo havia conegut.”
El què va passar després ja ho saben. El Post va haver de publicar més de 18.000 paraules, gairebé sis planes, per a explicar com Janet Cooke els havia enganyat.
* * *
Determinar el valor informatiu d’uns fets i prendre les decisions pertinents per a garantir la informació és la tasca bàsica de qualsevol periodista. És el nucli del conjunt de coneixements, normes, arts i habilitats amb que s’exerceix la professió. Maynard era un professional, algú que es guanya la vida exercint aquest conjunt de coneixements, normes, arts i habilitats i és capaç de perfeccionar-les a través de la seva feina, perfeccionant-se a si mateix i perfeccionant als ciutadans a qui serveix. Si hagués estat el cap de Janet Cooke, el Post mai hagués publicat la superxeria. Maynard, simplement exercint la seva professionalitat, l’hagués descobert. Queia fora d’aquest exercici la deontologia periodística? De cap manera. Els valors deontològics, entre d’altres, estaven directament involucrats en el judici que Maynard va fer de Cooke. Maynard no havia llegit els reportatges. Tampoc no va valorar el seu treball aplicant normes merament tècniques, sinó d’altres, que també són part integral de l’exercici periodístic. I la va clissar.
La professionalitat, el coneixement de l’ofici –la seva finalitat, els mitjans que s’hi fan servir– i el seu exercici competent, és la millor garantia d’un comportament ètic. No hi ha professionals de baixa qualitat que al mateix temps siguin excel·lents guardians de les essències ètiques de la professió periodística. En un moment d’espectacular augment de la corrupció en la vida pública, és estrany com gairebé ningú no destaca que els corruptes son, sobretot, uns mals professionals i no només uns delinqüents podrits pel poder o els diners, siguin banquers, directors generals, empresaris, ministres…
Amb els periodistes passa el mateix. La professionalitat és la millor assegurança de l’ètica. No pot ser d’una altra manera. Perquè la professió pot ensenyar-se; l’ètica no. “Els hàbits ètics no es poden inculcar per la simple exposició d’uns valors, per atractius o actuals que resultin. (…) L’ètica es pot aprendre però, pròpiament, no es pot ensenyar. Es pot mostrar però no es pot dir”, diu Alejandro Llano sobre les petjades de Wittgenstein. “Per a saber el que hem de fer, hem de fer el que volem saber; el que necessitem saber sobre el que hem de fer només ho aprenem fent-ho”, apunta Aristòtil.
Jo ho diré amb un exemple vulgar: ningú no aprèn a jugar al futbol llegint el reglament. A jugar al futbol se n’aprèn jugant i veient jugar.
Aquesta és la lliçó de Maynard: no separar professionalitat i deontologia a l’hora de prendre decisions. És a dir, que no hi ha un moment noticiós, professional i objectiu, i un moment deontològic posterior i subjectiu en el qual l’ètica apareix com el pocasolta que deixa la festa panxa enlaire. Aquesta desraó és la que rau sota el proverbi professional “mai deixis que la realitat t’espatlli una bona notícia”. O darrera la convicció, tan acceptada, que les cometes eliminen la responsabilitat del periodista sobre la publicació d’una mentida o d’una exageració. I no. La deontologia no viatja apart ni és opcional, sinò que compareix simultàniament a mesura que s’exerceix la professió amb competència. I la professió s’exerceix amb competència si ha estat apresa amb competència.
En aquest sentit, el comportament de Woodward també ens deixa una bona lliçó: la insuficiència de la pura tècnica professional. Ell aplicà les normes que el periodisme ha consolidat com a patrimoni professional: una història corprenedora, titulació atractiva i sintètica, la regla de l’interès decreixent, una redacció ajustada a tal gènere, una correcta posada en pàgina… No n’hi ha prou. La tècnica té a veure amb l’aplicació de mitjans que, en si mateixos, són èticament ambivalents. Res no ens diu sobre el que és bo o millor per a l’home ni tampoc sobre la seva veritat. Si així fos, The Sun estaria a la mateixa alçada que The Independent, posem per cas.
En resum: la tècnica és necessària però no suficient per a exercir professionalment el periodisme. La tècnica, els mitjans, no subjectes a una finalitat aliena a la mateixa tècnica o a aquests mateixos mitjans, només són un repertori de trucs de timador. Si la tècnica no està al servei d’una societat millor, de fer ciutadans millors i més feliços, el periodista estafa la societat –especialment als més febles– i al periodisme mateix.
* * *
Abans he dit que s’aprèn jugant i veient jugar. Afegeixo ara que cal també una certa inclinació per la professió i uns fonaments –un físic adequat, per exemple, si parlem de futbol– i certes habilitats intel·lectuals i manuals per al periodisme. Ambdues activitats –jugar i veure jugar– es desenvolupen, fonamentalment, a les facultats de periodisme i en el treball quotidià.
Com poden les facultats formar periodistes com Robert Maynard? Professionals que sàpiguin que cada transacció vital inclou obligacions conflictives –com diu Henry James–, que han de resoldre’s amb prudència, les tècniques adequades i la vista posada en la finalitat social de la professió? Quina proporció de cada activitat –jugar i veure jugar– correspon a la facultat i quina a l’exercici de la feina?
Crec que avui les facultats estan en situació de facilitar l’adquisició dels fonaments —que els alumnes “vegin” jugar. Ara, em sembla que hem d’excitar la imaginació i la iniciativa per a desenvolupar fórmules que ens permetin “fer” jugar a l’alumne en temps i entorn reals en la seva etapa de formació. I també fórmules que garanteixin que els entrenadors són excel·lents, capaços de mostrar quina és la finalitat del periodisme i com s’exerceix professionalment en relació al servei públic que presta.
Hauriem de restar contents elaborant el catàleg exhaustiu de situacions que un periodista enfrontarà, donar-los-hi solució i ensenyar als alumnes a aplicar aquestes solucions rutinàriament als problemes que la vida faci aparèixer? Em sembla il·lusori i impropi. No obstant això, de vegades fa l’efecte que la deontologia consisteix justament a ensenyar tècniques per a resoldre dificultats i conflictes que evitin que aquests siguin resolts pel jutge o mètodes per a donar aparença professional al groguisme, a la manipulació, a la mentida.
Tot plegat, trucs de tafur.
Necessitem desenvolupar un ensenyament més clínic, on la professió aparegui com el que és: una unitat de coneixements, normes, arts i habilitats pròpies, l’exercici de les quals és convocat simultàniament en mil situacions diferents, i no una reunió de tècniques particulars i fragments de sabers reciclats o llogats a d’altres ciències, que conviuen sota el mateix sostre com a pensionistes i no com a membres de la mateixa família. Si ho seguim fent així correm el risc de deixar els aspirants a periodistes a la intempèrie, amb risc greu d’agafar una pulmonía professional sense remei.
Tags: Facultats de Comunicació
