Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

La “Selecció Escacc” és un apartat que la Fundació elabora amb periodicitat setmanal, on apareixen articles d’interès que no entren com a notícia al portal Escacc.cat però que creiem que aporten contingut per a l’anàlisi i la reflexió. Es tracta d’un recull d’apunts de blocs, reportatges, opinions o notícies de mitjans, etcètera. Aquesta setmana recomanem:

Facebook: una nueva narrativa informativa (Ramón García Álvarez, Elena Real Rodríguez i María del Mar López Talavera). El web per a professionals de la comunicació iberoamericans “Sala de Prensa”, ens ofereix un extens anàlisi (9 pàgines) dedicat a reflexionar sobre com han afectat les xarxes socials, especialment Facebook, en la nova forma narrativa a la que s’han d’adaptar els mitjans de comunicació.

The Newsonomics of content at the margins (Nieman Lab) Ken Doctor, autor del llibre Newseconomics explica els nous models d’empreses de continguts online a baix cost com Associated Content, que acaba de ser adquirida per Yahoo. Produeixen informacions molt orientades a ser ben posicionades als cercadors i a portar publicitat associada. Doctor analitza l’economia d’aquestes empreses i es pregunta perquè els grans mitjans han comprat aquestes noves empreses.

El fenómeno Huffington Post en cifras (GurusBlog). A popòsit dels bons resultats d’audiència del HuffPo (segons Comscore), a GurusBlog fan un repàs hisòric d’aquest mitjà digital nadiu dels EUA i el comparen amb el NYT i la resta de capçaleres tradicionals històriques.

El modelo ideal de interactividad es la conversación (entrevista a José Luis Orihuela). Entrevista publicada a la revista ICONO (núm. 15), “revista de comunicació i noves tecnologies”. El professor de Ciències de la Comunicació de la Universitat de Navarra reflexiona sobre el concepte d’interactivitat i què aporta de nou, i ho relaciona amb altres aspectes de l’anomenat web 2.0.

La distribución musical avanza hacia el ‘streaming’ (Maite Gutiérrez, La Vanguardia). Reportatge sobre el fenomen Spotify. L’èxit de penetració d’Spotify és indiscutible, però la viabilitat del negoci segueix sent tema de debat. És aquest model el futur de la distribució musical?

Aplicaciones de cloud computing (Consumer Eroski). La Fundació Eroski ens ofereix un interessant reportatge sobre el cloud computing. S’explica què és, i es tracten casos com els d’Amazon, EyeOs Google i Zoho, entre altres.

Un mitjà digital a la setmana: Microsecció on us recomanarem cada setmana fer una ullada a un mitjà de comunicació online.

Newsweek.com ha estat redissenyada. La nova web del setmanari nord-americà ha basat el seu redisseny en la cerca de la simplicitat i la màxima claredat. El resultat és un disseny molt net i orientat, sense elements de distracció. La navegació des de la home es vehicula a través de tres elements: Stories, Topics, Authors.

El Gobierno de España es jugava avui la vida al Congreso de los Diputados. Un sol vot podia tombar o aprovar el Plan de Ajuste que han exigit la UE, Obama, Wen Jiabao, els mercats… S’ha dit que aquesta sessió parlamentària era una moció de censura sense candidat alternatiu. Si ZP perdia la votació, perdia el poder: bé el PSOE buscava un nou Presidente o bé en ZP anava a la Zarzuela a portar el decret de dissolució de Las Cortes.

El joc era tan bèstia i les apostes tan altes que fins i tot han fet portar un diputat de l’hospital on es refeia perquè votés. Era la votació més important de la legislatura. N’estàven pendents tots i tothom a tot Europa i, esclar, els mercats. I tot això ho sabem fa dies.

Per adonar-vos de la magnitud de la tragèdia, fixeu-vos en la fotografia del Banco Azul que, avui a migdia, obria elpais.com. Les cares soles ja paguen [Clic sobre la foto per ampliar-la]:

La votació l’ha guanyat el Gobierno per l’abstenció de tres minories.

Bé. I diguem-ho: res de tot d’això es reflecteix avui a les portades de la majoria de diaris –els governamentals i els que xiulen i miren al sostre–, que les dediquen a afers certament molt greus però que duen ja mesos en cartellera i que encara hi restaran una estona llarga: Gürtel i Pretoria.

Esclar, els altres diaris –tret de la representació impresa de la dreta freak– fan una festa amb el tràngol del Gobierno, amagant l’ou d’una altra manera, al bell mig del hehé-hahà en que s’ha convertit una bona part del periodisme polític espanyol.

Sembla que hem arribat a un punt on ni importa què passa sinó el que ens volen fer creure que passa. Allò del relat. Però és que ni tan sols es tracta de relats contraposats sobre els mateixos fets, interpretacions diverses marcades pel partidisme o per una noble línia editorial. No, no. Directament, ni apareixen els fets. És a dir, un que llegís moltes d’aquestes portades en llevar-se hagués pensat que els vestits del senyor Camps són el punt decisiu del dia. I s’hagués enganyat. Millor: l’haurien enganyat.

Sí, sí. Ja sé que el sumari de Pretoria es va fer públic ahir. També sé que La Vanguardia n’ha anat avançant el contingut de fa dies i els altres han fet que plovia per no haver de citar al competidor, que sempre fa mal efecte entre els periodistes i als lectors que els bombin.

No tothom jutja de la mateixa manera les mateixes coses, certament. Ara… de debò creuen els autors d’aquestes portades que Gürtel i Pretoria son el més notable d’ahir i la clau d’avui per sobre de la sessió al Congreso? No sembla que vulguin amagar el sol amb un penell, que vulguin entabanar la gent, que no estan al cas o que son uns frívols? Em quedo amb el dubte i una inquietud: els passa sovint, això?

La privacitat és un assumpte delicat a internet, però sovint se la invoca amb massa lleugeresa. I no sempre juga en contra de l’usuari. Facebook està patint una campanya de mala imatge tot just perquè els seus ajustaments de privacitat, per defecte, són baixos. Qualsevol internauta pot elevar-los, si ho considera, però és molt més fàcil i còmode criticar –més encara si es tracta d’una multinacional, el papus modern– que no pas assumir una mínima quota de responsabilitat individual. (Això partint de la base que la subscripció a Facebook, que jo sàpiga, és encara voluntària).

Jo el que demano són garanties, però a priori estic encantat que els anunciants coneguin els meus gustos i els meus hàbits de consum. Perquè l’alternativa és l’spam. La Viagra. El Cialis. L’allargament de penis. Escric això mentre a la finestra de Facebook un anunci em proposa: ‘aprenda a cortar jamón’. O penso també en l’Spotify, i la seva absurda política de publicitat. Hauria de saber, a partir del que escolto, que la probabilitat que jo em compri un disc de Calamaro és similar a la que m’enroli en un curs de tallar pernil.

La publicitat a internet té encara uns ratis d’efectivitat molt baixos perquè, en bona part, només aplica polítiques quantitatives. Disparem contra uns quants milions d’usuaris únics, que segur que n’encertem algun. És la mateixa estratègia que els restaurants infames de La Rambla: no cal fer-ho bé ni crear una clientela estable; pots confiar en què la riuada de gent sempre et portarà incauts. L’únic model lògic és el dels anuncis rellevants i això comporta, per força, un pacte entre audiència i plataformes (i en termes clars i comprensibles: no és lògic que el document de privacitat de Facebook sigui més llarg que la Constitució dels EUA). Sinó, la publicitat tendirà a ser més intrusiva: tindrà la necessitat d’alçar més la veu i interposar-se entre el lector i el contingut. Uns anuncis rellevants per al lector, en canvi, poden ser fins i tot apreciats per l’audiència. I de retruc, és clar, pels propis anunciants.

Crear una llista de Twitter per agrupar contactes no és útil. Les llistes de Twitter són per a agrupar continguts. L’altre dia, per fi, vaig tenir una estona per a ordenar tant el meu Google Reader com el meu Twitter, dues de les eines que utilitzo més, i em va servir per posar ordre a les fonts d’informació, però també per a entendre una mica més aquest “mundillo”.

Des que tinc un mòbil més o menys decent, amb connecció a Internet, Twitter se m’ha fet més present que mai com a eina de comunicació i d’informació. Aquesta eina de microblogging està feta pel mòbil, més que pel PC.

Quan estava ordenant els contactes, vaig arribar a la conclusió que més que una agenda, Twittter és un agregador de continguts. Està bé fer una llista de periodistes, per exemple, però si aquests difonen continguts de moltes temàtiques variades i, fins i tot, amb la possibilitat que no t’interessin, no té sentit aquesta llista. Per això, encara que pugui semblar lògic, he decidit pensar en les llistes com a agregadors de continguts, no com a agenda de contactes.

El meu company de Bloc Ismael Peña-López m’ha precedit en la temàtica del seu escrit: Verificar les fonts. Aquest és el tema. Com molt bé diu ell, hi ha certes dificultats per a verificar les fonts a Internet, especialment si són entrades de persones individuals. De fet les xarxes socials només han fet que obrir el camp fins a l’infinit en aquesta lluita entre informació veraç i informació desinformada que a vegades recorre la xarxa.

La importància de la informació a les xarxes ve donada per com evoluciona el mercat: mentre que els diaris tradicionals en paper estan baixant les seves vendes de forma estrepitosa, l’activitat a les xarxes només fa que augmentar (Facebook ja ha arribat a 10 milions d’usuaris a Espanya). Haurem de començar a pensar com i de quina manera s’omplen les xarxes d’informació o de pretesa informació, que es converteix en pur fangar de descrèdits on tothom es veu amb cor de dir la seva sense un mínim de dignitat.

No és un problema de les xarxes, de la xarxa, el missatger no és el culpable. Com sempre, el que emet el missatge és algú amb carn i ossos que té molt clar el seu objectiu, que no sempre és informar, ni tan sols opinar, sinó embrutar la imatge d’aquells dels quals parlen, siguin persones, entitats, empreses o estats. I això es torna la tempesta perfecta de la desinformació quan es dona en campanyes electorals, siguin de la classe que siguin. Enguany estem assistint al primer round de les campanyes electorals a internet de la nostra història a Catalunya. I en tenim per a donar i vendre: les eleccions a la presidència del FCBarcelona, les eleccions a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Un camp experimental on tots volen donar el do de pit internauta; ser els primers Obama europeus; guanyar a les eleccions i guanyar a Internet.

Atents a les seves pantalles mòbils, portàtils i de leds que això només ha fet que començar i el ventilador de les desqualificacions ja roda, activat per xips, sí, però tan carrincló com sempre. Ni el senyor Jobs o el Sr. Dorsey aconseguiran fer-nos ser més honestos? Seria una llàstima no ser-ho, la xarxa ens posa a tots, literalment, davant del món.