Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Una de les defenses que habitualment esgrimeixen aquells que denosten o ignoren blogs, twitters i altres plataformes de tipus participatiu és que “s’ha de llegir massa” o no tenen temps per a llegir “tant”. Tot i que en molts casos l’argument deu estar més que justificat, en molts d’altres sol amagar dues deficiències.

La primera, que es mou entre la desídia i el cinisme, és que, en realitat, hom no llegeix ni mica o bé ho fa d’una forma manifestament deficient. Així, tot el que sigui llegir sempre serà massa. En professions on, simplificant molt, la feina es redueix a processar per a enriquir informació — periodistes, professors, investigadors, polítics… — el límit del que hom llegeix hauria de ser el total de temps de què hom disposa, no la manca de voluntat. Quan algú diu que això dels blogs l’obliga a llegir, un s’ha de preguntar quant deu llegir l’interlocutor en general i, segons la resposta, què coi es pensa que és la feina de ________________ (omplir amb una professió que faci ús intensiu del coneixement).

La segona és que han fet obres a la Biblioteca del Borges, l’han ampliada, han canviat la porta de lloc, i molts ni se n’han adonat. Lorenzo Gomis ens advertia que los interesados producen y suministran los hechos però els mitjans en general o bé queien al parany o ja els anava bé seguir el joc als “interesados”. Era, és clar, una visió negativa de la qüestió. Però el fet és que ara aquests interessats ja no són, per exemple, els partits polítics i la seva propaganda, sinó que d’interessats en som tots des del moment que podem dir la nostra en un blog, per Twitter, al Facebook o a mil altres llocs més. No sembla, però, que parar l’orella per escoltar els “interessats” tingui cap mena d’interès.

Sovint l’argument és que contra la rauxa de la immediatesa, la pausa de la reflexió. Però mentre alguns fets demanen feina d’hemeroteca i anys d’estudiar una qüestió, alguns altres demanen tenir orelles i cintura. Ens ho explica, per exemple Rafael Luján, director de BTVNotícies.cat, sobre la nevada del 8 de març de 2010 (vídeo més avall).

Es fa necessari — i de forma urgent —, primer de tot, admetre que tothom pot generar una notícia. No generar-la en el sentit de ser aixafat per un globus aerostàtic a la Plana de Vic: generar-la en el sentit de ser allà per fotografiar-ho amb el mòbil i pujar-ho a Internet des d’allà mateix, comentar la jugada per Twitter i escriure una soflama al blog culpant de l’incident a la immigració sense papers. Segon, cal saber que, com l’aigua, la informació ha trobat noves vies per on escolar-se a l’àmbit públic. Com l’aigua, les notícies ha sabut esmunyir-se entre els dics amb què partits i mitjans (afins als primers) havien emparedat el riu de la informació.

Si abans els periodistes eren saurís que havien de trobar allò que era rellevant, ara són miners amb embut i sedàs: ja sabem on és l’or i “només” s’ha de destriar de la sorra i la pirita.

Be Sociable, Share!

• 

Aquesta entrada s'ha publicat el 19-04-2010 a les 13:55 i arxivada en General. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.