La ràdio no va matar ningú (Internet, tampoc)
22-04-2010 Marc Roca
Fa noranta anys la innovació va arribar a casa nostra en forma de ràdio. Concretament, el 1924 naixia Ràdio Barcelona, dotze anys després que aquest nou mitjà hagués tret el cap pels EUA, tot passant -posteriorment- per Gran Bretanya i França. Naixia un nou mitjà de comunicació, era innovador i seguia un recorregut geogràfic concret. Podem fer-ne algun paralelisme a dia d’avui? Seguim…
Ràdio | La tècnica havia permès la comunicació sense fils i provocaria fascinació en la societat d’aquells temps. En un primer moment la gent no tenia dispositius. Aquesta situació va durar tota la dècada dels vint i part dels trenta. Al principi els aparells radiofònics eren molt cars, cosa que provocava que només hi tinguessin accés les èlits econòmiques i culturals.
Internet | Nosaltres ens vam trobar en una situació així amb els mòbils a mitjans noranta i, no fa pas tant, amb l’iPod, l’iPhone i l’iPad (perdoneu que utilitzi una marca concreta, però és un exemple molt gràfic). Dispositius cars en un primer moment, i d’accés general amb el pas del temps.
R | La instal·lació d’infraestructures per a l’emissió de la ràdio va ser molt cara, però aquestes inversions inicials les van recuperar les empreses posteriorment, ja que eren les mateixes les que van fer el negoci amb la venda dels dispositius (ràdios).
I | Les operadores inverteixen en infraestructures per fer arribar Internet al màxim de gent possible, i ben bé que s’ho cobren amb la venda de dispositius, amb les quotes de connexió i, ara, amb l’esperança de tirar per terra la neutralitat de la Xarxa, intentant cobrar als creadors de continguts i al serveis que aquests utilitzen.
R | Les primeres retransmissions van dirigir-se al sector musical. El Liceu va ser un dels espais escollits per a la retransmissió d’òperes. Les sales de concerts i els teatres tenien por de perdre públic si s’emetien les obres senceres, cosa que amb el temps va anar canviant i es va acabar permetent fer les retransmissions íntegres.
I | Les crides/queixes del sector musical van ser de les primeres a arribar amb l’aparició d’Internet, encara ara ho són, però el mercat està mutant i, amb voluntat o no, s’haurà d’acabar accedint a les noves normes de joc. Això no significa la mort de la indústria musical, senzillament un canvi de rumb. O, és que no s’han adaptat les botigues de revelat de fotografies a la nova cultura de la imatge digital?
R | Les entitats competents també hi van tenir un paper important reclamant els drets d’autor, un motiu més per no voler permetre les retransmissions senceres, i es va solucionar en un primer moment emetent només fragments, cosa que el temps va fer canviar, i van acabar permetent l’emissió íntegre.
I | Aquí, potser si que canviarà alguna cosa, però el tema de l’SGAE el deixarem per un altre dia;-)
R | El finançament de la implantació de la ràdio va seguir tres etapes. En un primer moment estava finançada per la gent interessada en aquesta innovació comunicativa, que pagava unes quotes. En una segona etapa es van implantar els cànons sobre els dispositius que es venien, fent que qui comprava l’aparell (ràdio), pagava una certa quantitat per sufragar les despeses que comportava la novetat tecnològica. I, finalment, es va comprovar la viabilitat de la publicitat i el patrocini com a forma de finançament de les emissores i la seva programació.
I | El tema del pagament per l’accés als continguts digitals i com adaptar el màrqueting i la publicitat a les noves tecnologies està a l’ordre del dia. “Tampoc ara sabem ben bé on dar-la” Ja en passarem ja de peripècies i de canvis d’idees, però la solució acabarà arribant, per quedar-se. I, no podem descartar la publicitat.
R | Als anys trenta, la gent començava a tenir el temps més programat, per tant va ser una alegria rebre “el diari parlat” -que li deien-, gràcies al qual el locutor relatava la informació del dia en fragments de mitja hora, tot seguint les seccions dels diaris de l’època (internacional, Espanya, “regional”, Barcelona, províncies,…).
I | També ara, la informació digital ens “ajuda” a estar informats (per bé o per mal) tot facilitant-nos la segmentació de la informació i l’accés a aquesta en temps (gairebé) real. Potser podríem parlar, ara, del “diari relatat”?
R | Durant els Fets d’octubre de 1934 -primer cop que va passar- i, posteriorment, a la Guerra Civil, la gent es congregava al voltant de qui disposava d’un aparell radiofònic per saber què succeïa. Les retransmissions dels discursos polítics eren escoltades per multitud de gent. La informació a través de la ràdio prenia molta importància, cosa que va fer que, per exemple, el govern català incautés la ràdio durant els mencionats Fets de 1934.
I | Avui en dia també ens reunim per seguir la informació, com abans, però ho fem a distància, a través de la presència de les nostres identitats digitals a les xarxes socials. I, bé que ha tingut un paper cabdal el paper de la comunicació digital per a la política. Hem de canviar els discursos (d’abans) per la conversa (d’ara), i l’interès està assegurat.
La història es repeteix, com un espiral, tot torna prenent diferents formes. Arriba Internet, un nou mitjà de comunicació, i comença a fer trontollar els esquemes preestablerts. Primer, el desconcert, després la por, per acabar arribant a la popularització del nou mitjà que tindrà alguns efectes colaterals però que no té perquè provocar la desaparició dels altres mitjans. Pot ben bé ser-ne complementari, com la ràdio ho va ser al diari en format paper. Adaptar-se o morir, aquesta si que podria ser la dicotomia a seguir.
Tags: Comunicació, història, internet, mòbil, música, Ràdio, SGAE
