Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Potser els haurem d’anomenar la premsa de la generació Ni Ni: ni l’Avui, ni El Punt, ni El Periódico, ni La Vanguardia s’han donat per al·ludits amb la TDT o, si més no, això sembla. Des de l’1 d’abril d’enguany la TDT ha substituït la televisió analògica, però els diaris catalans, almenys en les edicions impreses, no han adaptat la secció de programació a aquest esdeveniment.

Si per una banda els grups de comunicació audiovisuals fan mans i mànigues per adaptar-se als nous temps d’audiències fragmentades, buscant solucions per segmentar el seu públic i adaptar les estratègies publicitàries a aquests canvis, per la premsa sembla que això no vagi amb ells.

Massa sovint sembla que els canvis no vagin amb ells, si ens atenem a la (no) rapidesa amb què s’adapten als nous temps. Es pot obrir el debat sobre si és necessari, avui en dia, publicar la programació de la televisió als diaris en format paper, es pot discutir si es podria enfocar diferent, si les seccions de comunicació -quan n’hi ha- aporten informació de valor, però mentre no obrin el debat en aquests aspectes més de fons, podrien adaptar-se, encara que fos una mica, a la nova programació, amb multitud de canals.

Sí, hi ha molts (més) canals, però no pot ser excusa per seguir com si no haugués passat res. El format paper ha de ser més analític, entre altres coses, i també pot decantar-se per aprofundir en el valor prescriptiu. Cal informar que cada dia a les 21h fan el telenotícies? Això aporta alguna cosa de valor a la informació? No ho crec, més aviat ocupa espai i minva credibilitat a uns mitjans que han d’apostar per una informació de gran valor.

Es pot informar sobre comunicació? i, sobre programació? I tant! Però cal canviar l’enfocament. Tractar temes de comunicació en el paper, no ha de basar-se en les quatre notes d’agència i en els canvis de presentadors d’un programa (això ho pots fer al web), pot informar pensant que la gent que llegeix el diari “té un mínim d’intel·ligència” i que si paga, ho fa “a canvi de”.

I, la programació? Ara és el moment, amb la multitud de canals, Internet ho pot abarcar tot, i amb informació complementària com enllaços, fragments de vídeos, etcètera. Però, el paper, potser amb un petit suplement setmanal n’hi ha prou, i la resta de dies pot dedicar-se a ser prescriptor de la programació, a informar del què realment val la pena de la programació, de les novetats, dels continguts que tractaran els programes, etcètera.

Però, no, la Generació Ni Ni de la premsa segueix encaparrada en adaptar-se als canvis un cop la ferida ja supura massa. Anem al gra, reduïm costos, i passem olímpicament d’arriscar-nos i adaptar-nos als nous temps.

Aquesta entrada s'ha publicat el 14-04-2010 a les 12:47 i arxivada en Premsa. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.