Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Els obituraris són un gènere fascinant: la tinta negra es transforma per art de màgia en calç blanquíssima capaç de polir les tombes més rònegues. Els diaris solen abdicar de la vella màxima de separar fets i opinions. Abdicar encara més, vull dir.
Juan Antonio Samaranch ha mort sense passar comptes amb el seu passat franquista. Ni una lleu disculpa. “Cal ser espanyol, per entendre-ho”, deia fa uns anys al Wall Street Journal, “molta gent estava amb Franco”. Dit així, sona com si el falangisme fos una boira que amarés tothom involuntàriament, contra la qual l’única opció possible era deixar-se endur per la brisa que marcava. Però ningú en aquell règim atresorava càrrecs per pura inèrcia. El Règim se servia de les persones intel·ligents, és clar, però eren també persones disposades.

En el desplegament realitzat per la majoria de diaris he trobat a faltar, per exemple, algunes de les fotografies que recullen inequívocs moments de franquíssima adhesió al règim, amb perdó per l’acudit fàcil. Un altre fet incontrovertible que no s’ha recordat a l’hora d’avaluar la seva trajectòria és la seva aparició al balcó del Palacio de Oriente, el dia que Franco va concentrar els seus seguidors a aquella plaça, després d’haver aprovat les darreres execucions. Sí, molta gent estava amb Franco, però no tants tenien entrada lliure al seu balcó.

No he llegit tampoc a cap diari, a hores d’ara, les declaracions efectuades per Samaranch a RTVE l’endemà de la mort de Franco. M’he molestat a transcriure-les: “[El franquismo ] va a representar uno de los más brillantes periodos de la historia de España, sin duda alguna. Encontró un país subdesarrollado, con miseria, poca cultura… y deja un país con problemas, desde luego los hay, pero muchos [resueltos] derivado del fantástico desarrollo experimentado por nuestro país en estos últimos años de paz”. Sobre el paper de Franco a Catalunya, Samaranch valora: “No se olvidaba de que España era la suma de una serie de regiones con sus peculiaridades, con sus culturas, con sus lenguas, pero eso sí, con el deseo de unión entre todos los españoles (…) Todos los españoles lloramos la desaparición de franco”.

Les necrològiques –ull: no només les dels exfalangistes– són, en definitiva, un altre dels esvorancs per on s’escapa la credibilitat de la premsa.

(Escric això quan només les webs han llençat els obituaris que és evident que tenien ja escrits, sabent la imminència de la notícia. Divendres faré un altre post sobre el tractament del tema al paper).

Be Sociable, Share!

• 

Aquesta entrada s'ha publicat el 21-04-2010 a les 12:57 i arxivada en General. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.