Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Entre el 6 i el 8 de maig es va celebrar a Brussel·les el Data Harvest 2012, conferència sobre periodisme de dades en el seu sentit més ampli: recol·lecció, tractament i visualització, així com quines bases de dades hi ha disponibles i com evolucionen les lleis de transparència de la UE i dels seus estats membres.

1. Tant a Catalunya com a Espanya hi ha molt camí per recórrer, la presencia de periodistes provinents de la península ibèrica era molt baixa, jo només en vaig comptar cinc.

2. A nivell estatal hi ha poques bases de dades, però s’hi poden trobar tresors. Mar Cabra, periodista multimèdia pionera en periodisme de dades a l’estat, va fer un estat de la qüestió a la conferència How to crack open information from Spain, on va destacar el BOE i altres butlletins oficials com a tresors per a fer investigació i periodisme de dades.

3. Hi ha molta informació a nivell europeu que passa desapercebuda. Tres periodistes alemanys de la xarxa de freelance Constart van explorar on anaven a parar els diners en I+D de la Unió Europea a partir de la informació que hi ha al portal Financial Transparency System. La conclusió: la gran majoria de l’I+D europeu subvenciona les grans multinacionals que condicionen l’agenda a través de lobbys. Tot demostrat amb dades públiques i obertes.

4. Xarxes de periodistes freelance. Constart té corresponsals per tot Alemanya que comparteixen temes, contactes i clients. Fan autoformació i saben que tenen una xarxa amb qui treballar que els dóna un valor afegit i els permet cobrir grans temes.

5. Excel i Google Fusion Tables. Imprescindible tenir coneixements avançats d’aquests programes per a depurar bases de dades i fer visualitzacions (manual de Google Fusion Tables).

6. Usar operadors booleans per a recerques de Google. Interessant memoritzar-los ara que Google ha suprimit de l’inici la drecera a la recerca avançada.

7. Navegar anònimament i sense filtres. Cal saber sortir del filtre bombolla per a poder trobar informació que sinó queda molt amagada (manual).

8. Poder cercar informació dins del teu propi ordinador. Quan investiguem una persona o empresa és molt recomanable descarregar-se webs i fitxers per poder treballar i investigar en local, així no els poden modificar ni esborrar. Un cercador de text ajudarà a buscar i analitzar eficientment totes aquestes dades, suggerien dbsearch (mai Google Desktop)

9. Encriptar la teva informació. No es tracta de pensar que tothom et vol robar, sinó de sentit comú: protegir la teva informació en cas de que perdis o et robin el dispositiu (encriptadors recomanats: bestcrypt i truecrypt).

La Data Harvest Conference 2013 ja està convocada pel 9, 10 i 11 de maig. Per seguir investigant sobre el tema és interessant subscriure’s a la seva llista de correu que agrupa professionals de tot Europa. A nivell estatal existeix una llista específica del MediaLab-Prado, i a Barcelona som diversos professionals interessats en el periodisme de dades, però encara no hi ha cap grup de treball constituït.

 __

Eduard Martín-Borregón, periodista fundador de Data’n'Press | @emartinborregon

En el context actual de crisi econòmica i de retallades als mitjans, el concepte que més s’escolta és el de redefinició del què ha de ser servei públic, la funció garant de l’existència de les televisions públiques. I en un escenari audiovisual en què de la teòrica pluralitat, informativa i de continguts, que prometia la TDT i del que n’ha resultat un duopoli televisiu liderat per Mediaset i el Grup Antena 3, quin és l’espai per a TVE i TV3? El desmantellament de les teles autonòmiques està clar després què el govern del PP obligui a la privatització en el cas que no es compleixi el dèficit zero. I així només sobreviuran aquelles cadenes més fortes o les que tinguin un fet diferencial (i una raó de ser) com és el cas de la llengua, entre altres valors que al llarg dels gairebé 30 anys de vida han construït el model de la tele pública catalana.

El lobby de les cadenes privades va pressionar i va  aconseguir que el govern Zapatero deixés TVE sense publicitat. Ara, l’objectiu és una tele pública marginal, arraconada, sense productes competitius en un mercat en què s’ha d’ esgarrapar fins a l’últim anunciant. I, a banda de la ficció, els drets esportius són els continguts televisius que proporcionen audiències massives. En la particular partida d’escacs entre Tele 5 i Antena 3, la primera s’ha quedat amb les retransmissions de motociclisme, després que TVE n’hagués de renunciar pel seu alt cost,  mentre que la segona, i arrel de la fusió amb La Sexta, s’ha hagut de fer amb els drets de la Fórmula 1. Tele 5 i Antena 3 utilitzen els seus altres canals, els de perfil més masculí com Energy i Nitro, com si fossin canals esportius per reforçar les prèvies de les retransmissions. En la compra i venda de drets, Tele 5 també s’ha quedat amb el tennis de Roland Garros, també tota una vida a TVE. El futbol, l’esport més mediàtic de tots, és encara el gran trumfo de TVE i TV3 que l’any vinent compartiran el que tornarà a ser l’únic partit en obert, el del dimarts, de la Champions. Queda per resoldre però què passa amb els drets del partit del dissabte, el de l’anomenat interès general, de la Lliga. El juny d’aquest any venç el contracte que La Sexta i les autonòmiques, també TV3, tenen per aquest partit. Vist el panorama de reducció de costos, en el sector de la comunicació, només les privades semblen les úniques disposades a pagar també pel futbol.  De moment, en quant a partits internacionals: Mediaset ha renovat els drets per a l’Europa League fins el 2015 i té íntegres els drets de l’Eurocopa 2012.

La qüestió és, però, si TV3 pot mantenir el lideratge sense els partits de Champions o sense els partits del Barça? El model de TV3 és prou fort? Té més múscul per no haver de dependre d’esdeveniments puntuals, molt massius i amb molt rèdit publicitari?   Però la pregunta clau és si el servei públic d’una televisió de país ha d’incloure, més enllà dels programes de debat, informatius i d’actualitat i  sèries que contribueixen a la indústria audiovisual,  productes prèmium d’alt cost econòmic com el futbol de primera (Champions) o les curses de Fórmula 1, les quals TV3 té contractades fins a finals del 2013. Els esports s’han de continuar protegint amb l’etiqueta d’interès general? Quan expirin els drets esportius vigents, les cadenes públiques no tindran més remei que no renovar-los i, amb menys diners, explorar noves vies per continuar lluitant per les audiències i no resignar-se a la residualitat. I un exemple són les pel·lícules clàssiques que emet La 1 els dijous; una de les mesures d’urgència que es va treure de la màniga quan es va quedar sense diners per poder estrenar les sèries encarregades. Pelis amb més de 50 anys d’història que són capaces fins i tot de plantar cara a Gran hermano.

__

Gemma Busquets
Periodista. Cap de Comunicació d’El Punt Avui
@gemmabusquets

Pot ser agosarat voler resumir en dues línies el que ha passat al món de la música els darrers 20 anys, però jo ho intento.

Gràcies a la tecnologia han succeït dues coses: Enregistrar música és més fàcil i barat que mai, i distribuir música és també més fàcil i barat que mai. Resultat: mai l’oferta musical havia estat tan gran. ¿Amb els milions i milions de Petaflops -permeteu-me exagerar amb la unitat de mesura- de música que circula per la xarxa a diari, com descobrim coses noves? O millor: Com no perdre el nord quan rebem inputs cada cop més nombrosos i dispersos dels diferents mitjans de comunicació especialitzats, o com no perdre el cap al moment de posar-nos davant del camp de cerca de la nostra aplicació d’escolta musical preferida i no quedar-nos en blanc.

Tant tendes de discos i de música digital online, com  aplicacions per reproduir música, confien en la tecnologia, i disposen del seu propi algoritme per fer recomanacions als usuaris de quina pot ser l’escolta o la compra següent. Hi ha dos tipus d’algoritmes de recomanació: un de social -el que utilitzen serveis com Last FM o Amazon- i un altre basat en el contingut -com el de Pandora o Genius.

L’ algoritme social es el que recull dades del que els agrada als nostres amics, i compara les nostres escoltes amb les dels altres usuaris per fer-nos recomanacions -fórmules similars s’utilitzen també per fer recomanacions de llibres o de pel·lícules i altres productes. L’algoritme basat en el contingut analitza, per una banda, les metadades, és a dir, les etiquetes que porta l’arxiu: gènere, autor, àlbum, any, discogràfica… i, per una altra banda, el contingut acústic en si, determinant el ritme, els instruments que predominen, i paràmetres com l’harmonia o la melodia… Però, quin és el sistema més susceptible de descobrir-nos coses que ens agraden?

Segons Oscar Celma, enginyer de recerca a Gracenote i autor del llibre “Music Recommendation and Discovery” el millor seria un sistema de recomanació híbrid, es a dir, que analitzés tant les dades socials com les dades referents al contingut. Segons ell, “el sistema social és més propens a recomanar allò que ja coneixes prèviament i fa recomanacions menys agosarades que un sistema basat en el contingut: Si t’agraden els Beatles, et pot agradar també Paul McCartney, John Lennon, George Harrison, Paul McCartney & Wings, Ringo Starr, Wings”.

Mentre aquestes recomanacions menys agosarades poden ser útils per generar llistes de reproducció aleatòries amb els nostres artistes preferits, si estem oberts a descobrir coses noves, els algoritmes basats en el contingut poden ser més efectius. Projectes com “The Music Genome Project”  de Pandora van més enllà i compten amb un equip d’experts que analitzen cançons individualment i els donen una sèrie d’atributs -fins a 400- que capturen la identitat d’una cançó. Segons Celma, “Recentement s’ha incrementat la recerca i interès pels sistemes de cerca basats en els diferents atributs qualitatius de la música, com ara l’emoció, i hi ha força estudiants de doctorat que fan recerca en aquest sentit”.

Atributs com alegria, tristor, foscor, energia, música per córrer, música per escoltar de bon matí, música per cantar a la dutxa, per treballar, per llegir, música que evoca un dia d’estiu o una tarda de pluja. Aquestes son les etiquetes amb les que es busca la música a serveis com Stereomood, Musicovery o Rockola, en els que la mateixa comunitat d’usuaris és qui etiqueta les cançons segons les sensacions i emocions que els desperten intentant definir quin és el so perfecte per a cada ocasió. Sembla lògic voler confiar en aquest tipus de sistema ja que la música ens agrada o disgusta al marge de qualsevol raonament.

Amb totes aquestes possibilitats descobrir música a la xarxa és encara un repte, en el que tant estudiants de doctorat com joves “start-ups” fan les seves propostes. Serveis com Serendip.me o This is my Jam, aprofiten la música ja existent a Youtube, Bandcamp o Soundcloud per generar llistes de reproducció que facilitin la descoberta.

“A mi m’agradaria disposar d’un sistema que m’avisi o notifiqui de tota la música que m’estic perdent, especialment a llocs web com bandcamp, soundcloud o inclús cdbaby que disposen de milions de cançons, però no hi ha mecanismes efectius que ens permetin descobrir-la. Aquí és on realment un sistema de recomanació ens podria ajudar: mira, aquí tens el meu perfil de Last Fm o de Facebook, espavila’t i genera’m una playlist amb música desconeguda que m’agradi. Aquesta eina, idealment, ajudaria també als músics a ser descoberts!“, diu Celma.

Al final les descobertes més importants les fem perquè algun amic ens recomana alguna cosa, perquè coneix els nostres gustos i considera que ens pot agradar, i tal com diu l’Oscar Celma, “perquè vas a un concert i els teloners t’impressionen moltíssim”. Curiosament la recerca en les noves aplicacions amb les que descobrirem, compartirem, escoltarem  i produirem música en un futur proper, es desenvolupen en jornades com el Music Hack Day, unes trobades a nivell internacional on és donen cita dissenyadors, músics i desenvolupadors, on en persona, i al llarg de 24 hores es creen des de zero els prototips de les aplicacions amb les que perdrem el cap ben aviat.

*La propera edició del Music Hack Day de Barcelona, se celebra dins la programació del Sónar Pro.

–

Antònia Folguera, productora audiovisual i cultural | @bzzzbip

En el meu darrer article vaig desenvolupar el concepte “intel·ligència digital” per referir-me al coneixement útil que es pot extreure de l’anàlisi de diferents fonts de dades a Internet, com per exemple l’anàlisi de llocs web, de dispositius mòbils o de les cerques de Google. En aquest article oferiré una introducció a la intel·ligència digital per a mitjans de comunicació, tot destacant aquells aspectes que considero més importants.

Fonts d’ingressos i objectius

Per regla general, les fonts d’ingressos d’un mitjans de comunicació digital són les següents:

• Venda de publicitat
• Venda de continguts
• Venda de serveis/productes

En el cas d’un diari, per exemple, la venda de publicitat és la principal font d’ingressos. En el cas d’un blog corporatiu, en canvi, es busca reconeixement de marca que ajudi a vendre els productes i/o serveis de l’empresa que representa. Per tant, tot i que en ambdós casos s’ofereix el mateix (informació), l’objectiu que persegueixen és diferent. El primer pas, doncs, és determinar les fonts de negoci, per tal de construir uns objectius d’anàlisi coherents i útils.

En base a les fonts d’ingressos, podem definir de manera molt general tres grans objectius per un mitjà de comunicació:

• Cobertura de l’audiència
• Freqüència i temps d’atenció de l’audiència
• Segmentació de l’audiència

A continuació explicaré com la intel·ligència digital pot ajudar a assolir cadascun dels objectius.

Cobertura de l’audiència

La cobertura és vital per a mitjans d’informació generalistes. Un diari com elmundo.es pot cobrar més cara la publicitat que l’abc.es, per exemple, perquè arriba a un major nombre de persones. Per tant, l’anunciant que busca arribar al major nombre de persones possible pagarà més per anunciar-se al mitjà amb més cobertura.

L’analítica web ens permet determinar la cobertura d’un mitjà, i comparar-la amb la competència. Aquest és el punt de partida de tot mitjà: conèixer la seva cobertura. A continuació, si volem augmentar la nostra cobertura, en primer lloc haurem de detectar les mancances de cobertura de determinats segments de la població, aspecte que tractarem quan parlem del tercer objectiu d’un mitjà: la segmentació de l’audiència.

En segon lloc, buscarem els continguts susceptibles d’atreure una major cobertura. Eines d’intel·ligència de mercat com Google Insights for Search o Adobe Social Media ens permeten observar quins són els temes més cercats al Google, o els temes més comentats a Twitter. Ja tenim, doncs, una eina molt important per ajudar a planificar el contingut editorial.

En tercer lloc, podem aprofitar l’analítica web en temps real, i els models predictius, per tal d’ajudar-nos en el minut a minut de la publicació de continguts. El perfil d’audiència horari d’un mitjà de comunicació és un patró considerablement estable en el temps. Si el dimarts del mes passat vaig arribar a 10.000 persones fins a les 11 del matí, el dimarts d’aquest mes hauria d’esperar el mateix com a mínim (sempre i quan no hi hagi cap esdeveniment extraordinari).

Els diaris digitals, doncs, tenen la manera de predir una cota inferior de trànsit per a cada hora del dia, tant per les portades com pels continguts destacats en les portades i per la resta d’articles. D’aquesta manera, els editors poden conèixer en tot moment la “temperatura” del diari, i receptar una aspirina si detecten símptomes de febre. L’aspirina pot consistir en canviar el contingut de les portades, publicar continguts diferents a les xarxes socials o buscar una notícia viral entre els seus seguidors més populars.

Freqüència i temps d’atenció de l’audiència

El complement indispensable de la cobertura és la fidelitat i atenció de l’audiència, el que de vegades anomenem “la qualitat de l’audiència”. El primer motiu per buscar una audiència de qualitat està directament relacionat (o hauria d’estar-ho) amb els ingressos publicitaris. Si tenim molta cobertura, però poc temps d’atenció i poques visites d’un mateix usuari, els anunciants voldran pagar menys, ja que és menys probable que la nostra audiència sigui impactada per la publicitat.

En segon lloc, la fidelització del lector és el camí més segur per tenir una audiència sostenible en el temps, i a llarg termini una “marca” que ens asseguri uns ingressos. Finalment, si volem diversificar ingressos, i per exemple cobrar per certs continguts, haurem de començar per la nostra audiència més fidel, més identificada amb el mitjà. És molt més probable que un lector fan del nostre mitjà ens pagui, que no pas un lector que passava per casualitat després de fer una cerca a Google o seguir una publicació del mur de Facebook del seu amic, per exemple.

La intel·ligència digital ens és molt útil per identificar els continguts que fidelitzen més els lectors. Seguint una senzilla regla de tres, intentarem promocionar aquells continguts i/o autors que provoquen una major freqüència de retorn de l’usuari, o una major atenció de lectura. Tenim eines que ens permeten saber, per exemple, fins a quin punt l’usuari fa “scroll” a la pantalla, i així determinar la seva vinculació amb l’article.

També podem esbrinar quins continguts són més populars entre els nostres competidors, o quin conjunt de mitjans acostuma a visitar el nostre lector típic. Així ens podrem fer una idea dels interessos dels nostres lectors més enllà dels nostres continguts, sobretot buscant allò que mitjans competidors ofereixen, però nosaltres no.

L’anàlisi de la viralitat i l’afinitat en xarxes socials també ens ajudarà molt a assolir aquest objectiu. Ara tenim tecnologies que ens permeten seguir la traça d’un contingut a Facebook o Twitter, i intentar esbrinar perquè són virals, quines afinitats creen amb l’audiència, i quina part de l’audiència ens ajuda més a arrossegar lectors cap a la nostra publicació.

Finalment, l’anàlisi del consum de contingut en dispositius mòbils és de gran ajuda per detectar els continguts més demandats pels usuaris més fans de la nostra publicació. En efecte, l’usuari que ens llegeix moltes vegades al dia des del mòbil és addicte a la nostra publicació. Quin perfil té aquest usuari? Quins continguts consulta? Amb quina freqüència? Durant quant de temps? En quins moments? Són preguntes que podrem contestar amb l’ajuda de l’anàlisi de dispositius mòbils, i que ens permetran fer un “retrat robot” del nostre lector preferit.

Segmentació de l’audiència

La segmentació sempre ha estat un tema clau en el màrqueting en particular, i en general en l’èxit de tot negoci. Oferir un producte adaptat a les necessitats concretes de les persones, “segmentat” al seu gust, maximitza les possibilitats d’èxit.Tradicionalment, el màrqueting ha treballat amb software de CRM (“customer relationship management”) per tal de segmentar els seus clients. Consisteix a emmagatzemar les interaccions amb els nostres clients en una base de dades, juntament amb el màxim d’informació demogràfica o d’altre tipus dels clients. A partir d’aquí podíem construir ofertes, correus, continguts, etc. a mida d’un grup de clients en particular.

La intel·ligència digital suposa anar més enllà del CRM. Tenim la possibilitat d’automatitzar en gran mesura el procés, mitjançant tècniques d’intel·ligència artificial, o bé aprofitant la flexibilitat del contingut digital per adaptar-se a diferents preferències dels lectors. El cas paradigmàtic és Amazon: després ja de la segona o tercera visita, els continguts d’Amazon són personalitzats, és a dir, ens mostra aquells llibres, DVDs… que creu que més s’ajusten al nostre perfil. Si ho fa Amazon amb llibres, no ho podem fer en un mitjà amb continguts? Per què hem de veure tots el mateix contingut, si una de les virtuts del mitjà digital és que, pràcticament sense cost, podem dissenyar un diari a mida de cada persona?

La segmentació també és vital per millorar els resultats de la publicitat. En aquest terreny, els mitjans sí que han evolucioant, i pràcticament la majoria disposa de servidors de publicitat capaços d’oferir publicitat a mida dels nostres interessos. Si estem buscant un viatge a Viena, un bon mitjà, quan ens mostri publicitat de Vueling, destacarà els vols a Viena. D’aquesta manera podrem arribar a l’equilibri perfecte, el somni de tot publicista: màxima cobertura, però oferint a cada individuu de l’audiència una publicitat personalitzada.

Finalment, una bona estratègia de creixement d’audiència ha de nodrir-se d’una bona segmentació de l’audiència. Eines d’intel·ligència de mercat ens permeten saber, per exemple, quin rang d’edats no tenim cobert, per quines poblacions, quin sexe, quins nivells d’ingressos… A continuació podem comparar el contingut ofert amb els perfils a qui no arribem. ¿És conseqüència de que no publiquem un contingut adequat, o que no el promocionem en els llocs adequats? La resposta a aquesta pregunta serà la base de la nostra estratègia de creixement.

En resum

En aquest article hem explorat algunes de les aplicacions de la intel·ligència digital a l’estratègia i el dia a dia d’un mitjà de comunicació. En particular, hem vist com ens pot ajudar en la consecució dels 3 objectius principals de tot mitjà de comunicació: cobertura, fidelització i segmentació. Ara us toca a vosaltres. Què en penseu? Feu servir aquestes tècniques en la vostra feina? En feu servir d’altres? Si us plau, compartiu les vostres experiències!

__

Pere Rovira, s oci-Director d’Elisa Group a Espanya | @pere_rovira

>> Altres articles de l’autor:

Intel·ligència digital, més enllà de l’analítica web 

La greu crisi econòmica que està devastant els mitjans de comunicació, també s’està acarnissant amb els municipals. Si en els primers, part de la culpa es atribuïble a la manca de previsió dels editors, en els segons, les raons són més aviat polítiques. El tancament o la reducció a la mínima expressió d’emissores de ràdio o televisió local té una incidència directe sobre la salut democràtica d’aquest país ja que deixa al ciutadà sense part de la informació que li és necessària per a entendre el seu món més proper, li limita la participació i, a més, afebleix la cultura que li és pròpia.

L’Ajuntament de Valls va escollir la Diada de Sant Jordi per tancar Ràdio Ona, una emissora municipal tocada de mort des de l’any 2010 però que mantenia dos professionals en nòmina i uns 30 col·laboradors. El final del 2011 havia estat especialment dur amb l’anunci del tancament de la televisió i la ràdio de l’Hospitalet (finalment només la televisió però no se sap ben bé què passarà amb la ràdio), Blanes TV, Gavà TV (que emet només per Internet i on estaven també vinculats els municipis de Begues, Castelldefels, El Prat, Sant Boi, Sant Climent i Viladecans) o la reducció a un sol treballador de Ràdio Manlleu. A més, Badalona Comunicació ha patit un ERO i altres mitjans locals, com els de Terrassa, es troben amb l’espasa de Dàmocles sobre el cap.

I amb tot això, qui hi perd? Doncs, d’entrada, òbviament, els professionals que es queden sense feina. També, com deia abans, el ciutadà. A la davallada, en qualitat i quantitat, de la informació de proximitat que està patint un país en què aquest tipus de periodisme era una referència, cal sumar-hi la visió de servei públic que en queda tocada. Tot i que llunyana en el temps, encara tinc present el meu pas per la direcció de Matadepera Ràdio, i això em fa més difícil imaginar-me determinades poblacions petites i mitjanes del nostre país sense una emissora municipal de ràdio… El paper dinamitzador de la societat civil i de propagador dels serveis públics que juguen és clau.

I, amb això, ja sóc on volia arribar, al tercer protagonista que també hi perd: el mateix ajuntament. Analitzeu la informació local que apareix en la majoria dels mitjans anomenats generalistes. La informació local que hi surt, fora de la de Barcelona ciutat, es limita, gairebé sempre, a les males notícies. Els fets de successos són dels pocs que poden aconseguir espai. I, òbviament, als mitjans generalistes no hi ha informació local de serveis. Només la premsa comarcal pot suplir, cada cop amb més dificultats, a la local pública. Per tant, els ajuntaments, que moltes vegades prefereixen mantenir estructures absolutament desfasades per a la realitat actual o, simplement, mantenir en el càrrec a polítics als quals se’ls deu molt favors, són qui, a la llarga, més hi perden.

La situació és greu, però no insalvable. Més enllà de posar d’exemple als pocs ajuntaments que han vist clar que la seva aposta passa per mantenir la seva emissora municipal pel servei que proporciona, caldria, és cert, redimensionar algunes de les estructures comunicatives creades. Alguns consistoris van començar amb la revista local, van crear la ràdio, després la televisió i, per acabar, no en van tenir prou amb el Facebook (FB) o el Twitter (TW) que van generar, fins i tot, un canal propi de Youtube. Ara, però, decideixen que res de tot això els serveix: que la ràdio i la televisió es tanquen perquè “perden diners”, que la revista passa a ser digital  i que el treballador que es quedarà al servei de premsa ja actualitzarà el FB, el TW i el Youtube… Doncs, ni una cosa ni l’altra, cal buscar un equilibri.

I aquest equilibri passa per estudiar ben bé quin és el servei públic que reclamen els teus ciutadans en base a les característiques de la teva població, per usar Internet sent conscient que el seu ús creix però què encara hi ha qui no hi ha accedit, i per treballar en xarxa. Les grans xarxes de serveis per a ràdios i televisions locals han patit problemes de sostenibilitat econòmica però, bàsicament, de polítics. Tot i això, la xarxa d’emissores de ràdio local està en un nivell més que alt que es veu reflectit en, si les sumem, les seves audiències.

Els problemes, però, no han acabat. En els propers dies, màxim mesos, veurem com, d’alguna manera encara per definir, es fusionaran municipis o, almenys, els més petits perdran part dels seus serveis per a dependre d’estaments supramunicipals. I com afectarà això a les emissores municipals? És una incògnita. Però, com deia, jo, per exemple, no m’imagino Matadepera sense Matadepera Ràdio i la feina que, des de la festa major de l’any 1981 hi han desenvolupat més de 600 col·laboradors.
__

Joan Rueda, periodista. Redactor en Cap de la secció de Catalunya del diari El Punt Avui | @Joan­­_Rueda | Facebook

>> Altres articles de l’autor:

Mitjans de comunicació per a minories